Ajudes a Ucraïna: de l’entusiasme al desànim

Després d’una tarda sencera carregant un tràiler aparcat en un magatzem que els ha cedit una empresa de Mutxamel (Alacant), els voluntaris ucraïnesos de l’associació alacantina Slavutitx donen per acabada l’estiba de 30 palets d’ajuda humanitària per als desensostrats d’Ucraïna. Al capvespre, Antonina Rohalska, en la seva vida normal filòloga i professora i en aquesta crisi coordinadora de Slavutitx, acomiada els camioners que acaben d’arrencar cap a la seva primera escala a França. L’endemà, divendres, acomiadarà cap a Txerníhiv un altre carregament; el d’un furgó de material mèdic d’emergències que han omplert exmilitars de forces especials de la Fundació Roble y Machete d’Alacant. Aquest dimecres, quan es compleixen sis mesos d’invasió russa a Ucraïna, està prevista l’arribada dels dos enviaments més recents des d’Espanya d’ajuda donada per particulars i ens locals als damnificats per la invasió russa. Però l’escena d’Alacant podria ser una excepció. Les associacions que ajuden Ucraïna consultades per aquest diari en punts diversos comproven dolorosament que han descendit les donacions de la gent corrent, mentre baixa la commoció, potser l’interès, de l’opinió pública per la guerra. La repetició d’imatges a la televisió ha acabat acostumant l’ull ciutadà. O almenys això opina Oksana Demianovitx des de Bilbao. «Ha baixat dràsticament l’ajuda», comenta aquesta voluntària de l’Associació Ucraïna-Euskadi, que per força, per necessitat, s’està convertint en experta en logística amb tant de camió. Es compleix un mes que partís el tràiler número 35 enviat per la seva associació. Va sortir de Lezama (Biscaia) amb els últims 20.000 quilos d’ajuda, dels més de 600.000 que han aconseguit recollir dels veïns de Bilbao i de Vitòria, i dels aproximadament 6.000 ucraïnesos que viuen a la comunitat basca. Però l’última campanya de recollida d’ajudes al País Basc ha sigut «decebedora», admet l’Oksana. «Potser és per les vacances, perquè la gent necessita descansar, però segur que també és perquè els països del sud, França, Portugal, Espanya, veuen molt més lluny la guerra. Però Ucraïna lluita per Europa...», reflexiona. Un 95% menys Un 95% menysTranscorreguts sis mesos dels bombardejos de la matinada del 24 de febrer amb què Rússia va començar la seva agressió, «avui és molt més difícil omplir un camió», diu Demianovic. A 8.000 euros els surt el noli fins a Ucraïna a les associacions de Madrid, Euskadi i el País Valencià. Continuen abundant els xòfers que s’ofereixen a anar fins a la frontera de Polònia, però, com que ja no hi ha tants fons ni tants palets com abans, s’han tornat més selectius els enviaments: «Sobretot aliments envasats, no en vidre, i material de farmaciola», diu l’activista establerta a Bilbao. A Madrid i Barcelona també constaten la reducció de les ajudes populars. «No mentiré: la veritat és que la gent se n’oblida, i no només els espanyols: els ucraïnesos també», diu Roman Tsaisev, que va deixar feina i salari per organitzar els enviaments de l’oenagé madrilenya Units amb Ucraïna (Aucu). Per Tsaisev és també un fenomen mediàtic: «La tele ja gairebé no en mostra res, però cada dia moren a Ucraïna 10, 20, 50 civils...». I aquesta realitat contrasta quotidianament amb el fet que les ajudes particulars «han baixat un 95%». Fa un parell de mesos, dels magatzems de l’hospital Isabel Zendal, on Aucu té una base logística deixada per la Comunitat de Madrid, podien sortir fins a sis camions en un dia. «Ara enviem un camió a la setmana», relata el Roman. Al seu quadern ja ha comptat 164 camions de material enviats a la frontera amb Polònia, sufragant el gasoil el Govern madrileny. «Llei de vida» «Llei de vida»A Barcelona, els voluntaris de l’associació Djerelo admeten també el descens de l’entusiasta solidaritat que va caracteritzar la reacció popular catalana dels primers dies de la guerra, però prefereixen no comentar-ho, potser per no ofendre ningú. Diu resignat des de Múrcia Víktor Z., membre de l’associació Ucrainska Rodina, que aquest fenomen és «llei de vida». Segons la seva opinió, que la gent es cansi de la guerra «és l’evolució normal». A Múrcia, diu, se n’han oblidat menys els ajuntaments que els particulars. Però sobretot la que es manté més activa és la colònia ucraïnesa. «Ajudem per mitjans propis, perquè tots tenim famílies en perill, i perquè no hem de dependre només de l’ajuda oficial». A Alacant es mostra més optimista l’Antonina, la dirigent de Slavutitc (l’antic nom del riu Dniéper). Com els de Múrcia i els d’Euskadi, l’associació treballa entre ucraïnesos des d’abans d’aquesta guerra, quan, el 2014, soldats sense distintiu van prendre Crimea i la meitat del Donbass. La costa alacantina és la zona d’Espanya que més colònia ucraïnesa acull. I aquesta és potser una de les raons per les quals allà els camions no deixen de sortir. Una densa i discreta capil·laritat d’entregues de potets, benes, llaunes de pebrots, diners, caixes d’analgèsics, van de mà en mà entre els ucraïnesos que viuen a Espanya. «La gent se’n cansa, i que els espanyols estan començant a notar la crisi...», apunta des de Madrid el Roman, i l’Antonina creu a la costa que «no és que la gent ens doni l’esquena, és que l’ajuda ha canviat». El mes de març, diu, «era l’estrès, ens arribava un munt de roba, que ens sobrava. En realitat ens és molt més útil una bateria solar, piles, llanternes, llaunes de tonyina i de paté, mitjons, cascos... i caramels, perquè un dolç també ajuda en la guerra». El més urgent El més urgentTots els ucraïnesos consultats refereixen que és el suport d’ajuntaments i autonomies el que manté viva la cadena de solidaritat. «Gràcies al Govern de Díaz Ayuso, del juny al 17 de juliol hi va haver una recollida de material al metro, les universitats, les conselleries, els ajuntaments... es va poder recollir una mica més –explica Tsaisev–. Però això era abans de les vacances; la gent vol desconnectar per vacances». Es manté el degoteig institucional, materialitzat en un palet de cafè, o de bolquers, que arriben de tant en tant al magatzem madrileny, però «tota l’ajuda que hem enviat se l’han menjat ja, ja l’ha gastat la gent d’allà». «Em diuen des d’Ucraïna: ‘Estem fotuts, en necessitem més’», es desespera el Roman. «L’hivern arribarà –recorda l’Oksana–. Mira, aquí la gent està preocupada amb el preu del gas; allà, és que hi ha moltíssima gent que no és que no tingui calefacció: és que no té casa». Aquesta tardor tornaran les campanyes de captació. I demanaran el més peremptori, «benes, betadine, medicines contra les hemorràgies», enumera l’Oksana. «¿Saps el més urgent? –explica el Roman-: si a tu et rebenten la teva casa de Khàrkiv, el primer que necessites és beure aigua, menjar i dutxar-te. Doncs això: aliments i sabó». Conclou aquest voluntari ucraïnès l’entrevista perquè té moltes trucades a fer. I fa un comentari final entristit: «Si jo pogués, enviaria un casc a cada nen ucraïnès, i a cada home que està amagat al camp per evitar que hi passin els tancs».

Ajudes a Ucraïna: de l’entusiasme al desànim

Oenagés d’ucraïnesos a Espanya adverteixen d’una crisi humanitària aquest hivern mentre baixen les donacions de la gent

El més llegit