Deu conflictes oblidats al món

Els afganesos lamenten que la guerra d’Ucraïna els hagi esborrat de cop de l’agenda internacional, amb la conseqüent reducció de presència mediàtica i d’ajuda humanitària. És un exemple de com els conflictes bèl·lics mundials es van superposant fins al punt d’amuntegar-se sense solució i fins i tot caure en l’oblit. EL PERIÓDICO, amb l’ajuda de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha seleccionat una desena de punts calents a tot el planeta on la violència posa en perill cada dia la població civil. Nigèria Mai, des que va ser independent el 1960, Nigèria ha solucionat de soca-rel qüestions com la distribució de recursos, estretament unida a la lluita interètnica. Tampoc el sistema democràtic, que va tornar el 1999 després de la successió de cops d’estat, té una base sòlida. Són subjacents grans diferències econòmiques i socials entre els estats del país que provoquen cíclics esclats de violència. La corrupció i la falta de transparència són altres dels llasts de la gestió política. La irrupció el 2007 del grup extremista Boko Haram –«L’educació occidental és un pecat», és el significat–, una de les formacions gihadistes més violentes del món, ha destrossat especialment el nord-est de l’inestable país i a la conca del llac Txad. Actes de saqueig, atacs, segrestos de centenars de persones s’han convertit en quotidians als estats de Zamfara, Sokoto, Katsina, Kaduna i el Níger. A la retina es mantenen les imatges dels segrestos de centenars de nenes a escoles del país. Les operacions militars, tant aèries com terrestres, per controlar la insurgència també han sigut especialment contundents. Després de l’escissió de Boko Haram en quatre faccions diferents, el conflicte ha tingut un importantíssim impacte en la població civil i les atrocitats comeses pels diferents contendents són susceptibles de ser jutjades per crims de guerra i contra la humanitat, segons un informe del fiscal del Tribunal Penal Internacional. Aquest escenari es completa amb la històrica tensió entre l’estat nigerià i els moviments separatistes de la meridional regió de Biafra, que va anar en augment al llarg de tot el 2021. MONTSE MARTÍNEZ Somàlia L’origen del conflicte a Somàlia –que perviu en el dia d’avui en absència d’autoritat i sumida en la violència– es remunta al 1988, quan una coalició de grups opositors es va rebel·lar contra el dictador Siad Barre fins a aconseguir que caigués derrocat. La coalició opositora es va embrancar llavors en una guerra pel poder que ha causat la mort de més de 300.000 persones des del 1991. La intervenció militar de principis dels anys 90 va ser un fracàs. Els successius processos de pau han topat amb nombroses dificultats que els han impedit prosperar. Des de la lluita entre els clans que conformen la societat somali fins a les ingerències de països estrangers, com Etiòpia, Eritrea i els EUA, i el poder dels senyors de la guerra. L’any 2012, va culminar la fase de transició iniciada el 2004, es va formar un nou Parlament i es va elegir el primer president des de 1967. La facció radical de la Unió dels Tribunals Islàmics (UTI), agrupacions aglutinades en el grup islamista Al-Shabab, controlen el sud del país. És la missió de la Unió Africana (UA), les tropes governamentals i els EUA els que s’enfronten a l’agrupació extremista que, al seu torn, ha patit múltiples divisions internes. Durant el 2021, Al-Shabab va continuar atemptant contra les forces africanes i governamentals utilitzant artefactes explosius improvisats al centre i sud del país, especialment a Mogadiscio. El centre d’investigació va xifrar en més de 3.100 el nombre de víctimes mortals durant l’any passat. Hi havia prop de tres milions de desplaçats arreu del país. Gairebé la meitat de la població –5,9 milions de persones– necessitava ajuda humanitària. El Grup d’Experts sobre Somàlia ha conclòs que el grup armat continua mantenint tota la seva capacitat per executar atacs complets i asimètrics al país. MONTSE MARTÍNEZ Sahel (Mali, Burkina Faso i Níger) A la inestabilitat endèmica pròpia de la regió occidental del Sahel (nord de Mali, nord de Burkina Faso i nord-oest del Níger) s’hi afegeix la presència i expansió de la insurgència gihadista d’origen algerià AQMI, fragmentada en grups similars alineats amb Al-Qaida o bé amb Estat Islàmic. L’arribada de mercenaris russos per lluitar contra el gihadisme ha alterat l’ordre de la seguretat regional. El Centre Africà d’Estudis Estratègics ha alertat de l’augment d’un 70% d’actes de grups armats de tall gihadista a la zona, el 2021. L’any passat va estar marcat pel cop d’estat a Mali i l’anunci de la contractació de forces russes per al combat de la insurgència, cosa que va generar una important crisi amb els seus socis regionals i internacionals. Al finalitzar l’any, 400 mercenaris russos de l’empresa privada de seguretat Wagner Group –presents també en altres conflictes armats com els de Líbia, Moçambic i la República Centreafricana– es van desplegar a les regions central i nord de Mali. Aquest desembarcament rus va suposar la condemna de 16 governs europeus, que van emetre un comunicat conjunt per condemnar el desplegament d’aquest tipus de forces a la regió. França va anunciar la retirada de 40% dels 5.100 efectius de la regió a finals del 2022. La força europea Takouba Task Force –formada per forces especials de Mali i el Níger i 11 països europeus– cobrirà el relleu de la retirada parcial de França. MONTSE MARTÍNEZ República Democràtica del Congo El cop d’estat que va portar a terme Dorent Desiré Kabila el 1996 contra Mobutu Sese Seko, que va acabar per cedir el seu poder, es troba en l’origen de l’actual conflicte. Posteriorment, va venir la coneguda com la Primera Guerra Mundial Africana (1998-2003) en què Burundi, Ruanda i Uganda van intentar derrocar Kabila que, al seu torn, comptava amb el suport d’Angola, el Txad, Namíbia, el Sudan i Zimbàbue. La contesa va ser demolidora i els morts es van elevar als cinc milions. El control i l’espoli dels recursos naturals sempre han estat darrere de la presència de tercers països que, amb les seves Forces Armades, s’han convertit en part del conflicte. Fruit dels acords de pau del 2003, el 2006 es va instituir un Govern electe, però l’estabilitat mai ha arribat a consolidar-se pel paper jugat per Ruanda i la presència de les FDLR, responsables del genocidi ruandès de 1994. Una nova rebel·lió, avalada per Ruanda, va ser derrotada, però el clima d’inestabilitat i violència persisteixen. El 2021, més d’un centenar de milícies i grups armats continuaven actius a l’est del país, en especial a les províncies de Kivu nord, Kivu sud i Ituri. Segons l’ONU, el 2020 van ser assassinats més de 2.400 civils en el marc d’aquestes tensions. MONTSE MARTÍNEZ Líbia Líbia no es desperta del seu malson, que ja dura més de 10 anys. Des de les primaveres àrabs, el país viu immers en la incertesa. Està dividit pel conflicte i les lluites d’interessos entre potències estrangeres. Actualment hi ha dos poders paral·lels que controlen est i oest. A més, està immers en un laberint electoral, del qual, per ara, no han aconseguit trobar una sortida. Els intents de diàleg entre faccions o de les institucions internacionals d’organitzar uns comicis no han aconseguit, de moment, dibuixar una solució. El 20 d’octubre de 2011 el país va tancar 42 anys de dictadura. Les faccions opositores van assassinar Moammar al-Gaddafi als afores de Sirte, la seva ciutat natal. Feia gairebé tres mesos que el dictador estava amagat. Es va escapar de la capital del país, Trípoli, després que les forces opositores prenguessin la ciutat. L’inici del final d’Al-Gaddafi es va escriure mesos abans, el febrer de 2011, quan van esclatar al país protestes antiautoritàries. Manifestacions que des de Tunísia fins a Síria van encendre la regió. Les anomenades primaveres àrabs. Després de la caiguda del dictador, amb el suport de l’OTAN, el país no va aconseguir encarrilar una transició. La unió entre faccions opositores per derrocar Al-Gaddafi van donar pas a una divisió per controlar el poder, amb l’amenaça constant dels grups terroristes. Un conflicte que s’ha allargat, amb moments de més intensitat i altres de calma, però que han llastat i han indignat la població. Aquests últims anys el país ha quedat dividit. A l’est predomina l’Exèrcit Nacional Libi. Khalifa Haftar és l’home fort de la regió i ha rebut el suport de Rússia i Egipte, entre altres països, i també han lluitat al seu costat mercenaris pertanyents a l’empresa russa Wagner. Actualment, no reconeixen el primer ministre d’unitat, Abdul Hamid Dbeibah. Després que el desembre passat no es convoquessin eleccions, van considerar que havia acabat el seu mandat i exigeixen que es convoquin comicis. A l’oest, a Trípoli, Dbeibah continua al càrrec amb el suport de part de la comunitat internacional. A més, els grups armats d’aquesta zona han rebut el suport de, sobretot, Turquia, que hi va enviar soldats i armament. Els drons turcs també han jugat un paper clau en aquesta guerra. El país és igualment un forat negre per als migrants que l’intenten creuar. Hi ha camps de treballs forçats controlats per grups criminals i dels quals és difícil sortir sense pagar. Les platges líbies són testimoni dels naufragis i mort dels que intenten arribar a Europa. MARC FERRÀ Turquia (conflicte kurd) «Podem venir de sobte, una nit qualsevol». Aquesta frase és una de les favorites del president turc, Recep Tayyip Erdogan, que la utilitza cada vegada que vol amenaçar amb una operació militar fora de les seves fronteres i en contra de la guerrilla kurda del PKK i les seves organitzacions vinculades. Aquestes operacions, durant els últims anys, han sigut anuals, tant al nord de l’Iraq com de Síria. Lluny queden les dècades dels 80, 90 i 2000, en què el PKK –el líder del qual, Abdullah Öcalan, està empresonat a Turquia– i l’Exèrcit turc combatien diàriament al sud-est del país, a les zones de majoria kurda. Aquesta guerra, en tres dècades, va causar la mort de 40.000 persones. «Ara la regió viu una gran despolitització, i no és perquè ja no hi hagi la violència d’abans. Ha sigut per la força de l’Estat turc, que ha guanyat la batalla», explica Roj Girasun, director d’una empresa demoscòpica que se centra en les zones kurdes de Turquia. «Abans anàvem als pobles i sabíem que per allà hi havia estat gent del PKK. Ara ja no. I és per la força de la campanya militar turca, pels drons», continua Girasun. Això no significa, però, que la guerra hagi acabat; sinó que ha sigut exportada. Els bombardejos turcs a l’Iraq i Síria són gairebé diaris i, sobretot al nord iraquià –una zona muntanyosa, de difícil accés i on són els líders del PKK–, els combats cara a cara són constants. Atenent les paraules del president turc, la següent fase d’aquesta guerra sense fi –ni pau, que va durar entre el 2013 i el 2015– serà una altra vegada al nord de Síria. Allà, Turquia vol conquerir la regió sud de la frontera, on hi ha les ciutats kurdes de Síria més importants. ADRIÀ ROCHA CUTILLER Iemen Vuit anys de guerra al Iemen han condemnat la població a la catàstrofe humanitària. Lluny queden l’esperança i la il·lusió que van insuflar les protestes durant la Primavera Àrab el 2011. Després d’anys de caos, inestabilitat i divisions polítiques, els rebels houthis, avalats per l’Iran, van prendre la capital del país, Sanà, el setembre del 2014 i van enviar a l’exili el Govern internacionalment reconegut. Tot just sis mesos després, l’Aràbia Saudita regionalitzava el conflicte amb una coalició armada pels Estats Units que es va situar al costat de l’Executiu iemenita. Tot i que des de l’abril impera un alto el foc a nivell nacional, la guerra del Iemen no té un final a la vista. Mentre la terra iemenita es disputa entre interessos regionals, la seva ciutadania agonitza. Més de 370.000 persones han mort en aquests vuit anys. El 60% han perdut la vida per la fam, la falta d’atenció mèdica i la insalubritat de l’aigua. Sense infraestructures, a més, el Iemen protagonitza un col·lapse econòmic i el va convertir en el país àrab més pobre. Tots aquests factors han condemnat el 80% de la població a dependre de l’assistència humanitària. Amb els ports d’entrada bloquejats i amb una nova guerra a Europa que desperta més sensibilitats, els iemenites s’esllangueixen davant la reducció de les ajudes internacionals. A més, l’Aràbia Saudita ha imposat des del 2015 un bloqueig que impedeix la importació d’aliments. Les xifres del sofriment són inassumibles en aquest país de la península Aràbiga. Gairebé 25 milions de iemenites necessiten assistència mentre que la fam castiga cinc milions més i un brot de còlera afecta més d’un milió. És la pitjor crisi humanitària del món. L’alto el foc inaugurat pel Ramadà va donar una mica de llum a la foscor asfixiant que regna al país. Per ara, es manté, tot i que els dos bàndols han denunciat violacions. ANDREA LÓPEZ-TOMÀS Xina (Xinjiang) Els uigurs ja eren el problema ètnic més seriós de la Xina quan el món només atenia els tibetans. Musulmans, de llengua túrquica, originaris de la província de Xinjiang i emparentats amb l’Àsia Central, acumulen plets amb els han, l’ètnia majoritària xinesa. Els primers acusen Pequín de diluir la seva cultura i espoliar els seus recursos naturals, mentre els segons remarquen el desenvolupament econòmic d’una zona desèrtica i muntanyosa. Una revolta va deixar gairebé 200 morts el 2009 a Urumqi, la capital provincial, i els freqüents atemptats islamistes a Xinjiang i la resta del país van acabar amb la paciència de Pequín. El 2016 va doblar el pressupost de seguretat, va instal·lar càmeres a totes les cantonades i va obrir centres on han anat a parar sense judici previ centenars de milers de uigurs, segons les estimacions més fiables, on són sotmesos a un febril adoctrinament. La Xina va admetre després de tossuts desmentiments la seva existència i els va qualificar de centres on els uigurs i altres musulmans acudien voluntàriament per aprendre oficis i desintoxicar-se del seu extremisme. Pequín ha anunciat que, complerta ja la seva funció, la xarxa ha sigut desmantellada. És impossible calcular la dimensió dels atropellaments a Xinjiang. Influeix el bloqueig de Pequín a periodistes estrangers i missions diplomàtiques independents. També influeix la politització irremeiable de l’assumpte, adoptat per Washington com un altre argument en la seva guerra contra la Xina i amb exagerades al·lusions a genocidis. Els periodistes tornen de Xinjiang amb l’única certesa que la vella pulsió controladora xinesa i les noves tecnologies han parit un Gran Germà sense precedents. Del conflicte no s’han salvat les multinacionals de moda, forçades a abandonar el cotó xingjianès, ni Michelle Bachelet. La política xilena va renunciar al segon mandat com a alta comissionada per als Drets Humans de l’ONU després de les crítiques a les seves conclusions després d’un recent viatge per Xinjiang. Des d’Occident se la va acusar de «blanquejar» la repressió xinesa. ADRIÁN FONCILLAS Birmània La dictadura va tornar a Birmània l’1 de febrer de l’any passat amb un dels cops d’estats més previsibles de la història. Els militars havien denunciat durant setmanes el frau de les eleccions que li van donar una victòria aclaparadora a la Lliga Nacional per la Democràcia d’Aung San Suu Kyi i un dels seus representants no va desmentir quatre dies abans els insistents rumors d’aldarulls. Faltaven unes hores per a la formació del nou Parlament quan el general Min Aung Hlaing va dissoldre les cambres i va empresonar els polítics rivals. El seu objectiu, va dir, era instaurar una «veritable i disciplinada democràcia» després d’unes noves eleccions «justes i lliures» després de l’estat d’emergència. No hi ha notícies de la democràcia ni de les eleccions. Va seguir la repressió salvatge de les protestes amb ordre de disparar a matar i l’esclafament de les primeres vagues i altres signes de dissensió. El nombre de morts oscil·la entre el 1.500, segons l’Associació d’Assistència de Presoners Polítics, i els més de 12.000 que asseguren organitzacions nord-americanes. La desobediència civil acaba en una Guerra Civil de baixa intensitat amb atacs cíclics de les milícies locals o Forces de Defensa Popular a instal·lacions militars que provoquen càstigs immediats. L’autoproclamat Govern d’Unitat Nacional és un presumpte poder a l’ombra que amb escàs èxit s’arroga la legitimitat interna i busca el reconeixement extern. Segueix empantanegat el conflicte, trencades ja les costures ètniques, descartada la solució negociada, castigada l’economia per la guerra i les sancions internacionals i expulsada Suu Kyi de l’escena política. La lideressa i Nobel de la pau encadena sentències en judicis qualificats de «circs» per les organitzacions de drets humans. El mes passat va rebre cinc anys per corrupció, que s’afegeixen als sis per violar la llei de secrets o la possessió de walkie-talkies. Suu Kyi és l’únic element que amalgamava un país castigat per dècades de conflictes ètnics i l’amenaça dels militars. ADRIÁN FONCILLAS Colòmbia L’acord de pau que van firmar el 2016 l’Estat colombià i les FARC va suposar l’extinció del foc principal del conflicte armat que va esquinçar aquest país des de mitjans dels anys 60 del segle passat. No obstant, el dolor no deixa de cessar per una multiplicitat de raons. D’una banda, la permanència de diferents faccions encara armades. De l’altra, la matriu econòmica i social que va generar les condicions perquè es disseminés l’onada de violència. Per això Gustavo Petro, que va assumir la presidència el 7 d’agost, considera que el compliment estricte del pactat a l’Havana fa sis anys sigui vital per al futur colombià. La superació del trauma passat i les seves arestes vigents estan relacionades amb el coneixement del que ha passat. La Comissió de la Veritat acaba de quantificar els fets només entre 1986 i el moment de la firma de l’acord de pau: 450.666 morts, vuit milions de desplaçats i 50.770 segrestats. Un 45% de les víctimes fatals les van provocar els paramilitars d’ultradreta. Les guerrilles van costar la vida al 27% del total d’aquests colombians. Les FARC van ser responsables de 96.952 víctimes, mentre que l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), encara actiu, va matar 17.725 persones. Les negociacions amb aquest grup armat es presenten com a essencials per extingir els focus encara oberts del conflicte. Els agents estatals van ser responsables del 12% dels crims. L’horitzó de perill es troba latent: 321 exguerrillers que van entregar les seves armes van ser assassinats des del 2016. La quantitat de líders socials ascendeix a 1.315. El gran front de conflicte en l’actualitat el constitueix el narcotràfic, amb el Clan del Golf al capdavant, la capacitat del qual per desafiar l’Estat en diferents punts del territori ha quedat demostrada aquest any durant una «aturada armat». El pes de les bandes de delinqüents es reflecteix en la posició de Colòmbia en l’Índex Global de Crim Organitzat 2021: ocupa el segon lloc, darrere del Congo. ABEL GILBERT

Deu conflictes oblidats al món

L’Àfrica, amb Nigèria, Somàlia, el Sahel, la República Democràtica del Congo i Líbia, és el continent que acumula més guerres

Turquia (contra els kurds), el Iemen, els uigurs a la Xina, Birmània i Colòmbia són altres zones calentes del planeta

El més llegit