Fins que la dignitat sigui costum

Les preses de possessió de Gustavo Petro i Francia Márquez, el «juro davant dels meus avantpassats i avantpassades fins que la dignitat sigui costum» de la vicepresidenta de Colòmbia obren una esperança per a un continent torturat per la pobresa, el narcotràfic, la violència i una cultura econòmica basada en el saqueig. Arriba l’esquerra al poder a Colòmbia i Xile, les dues apostes més interessants i renovades, amb una inflació global desencadenada i la por d’una recessió mundial. La Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib assegura que la pobresa assolirà el 33,7% de la població, l’1,6% més que el 2021. La pobresa extrema afectarà gairebé el 15%. En aquest context, ¿quines són les receptes per pal·liar o revertir la situació? ¿Què poden fer les noves esquerres per no quedar sepultades per una crisi que no van causar? ¿D’on obtindrà diners el president xilè, Gabriel Boric,per crear un sistema públic de salut, arrasat per les teories liberals dels anys 80 imposades pel dictador Augusto Pinochet? L’ideal de la Patria Grande de Bolívar –limitat als països bolivarians (Veneçuela, el Perú, Panamà, l’Equador, Colòmbia i Bolívia) o estès a tot el continent com van somiar alguns escriptors– només s’ha plasmat en casos com el de la constructora brasilera Odebrecht,que durant dècades va subornar presidents, expresidents i funcionaris de 13 països. Colonització espanyola Segles de colonització espanyola van deixar societats trencades, sense una identitat definida; no sabien si volien ser indígenes o europees. La colònia va concentrar les seves exportacions en uns quants ports que van ser focus de corrupció. El problema d’Espanya és també el dels països llatinoamericans: no veiem l’Estat com la casa comuna. Vam fracassar en la creació d’Estats democràtics forts perquè en molts casos, sobretot a l’Amèrica Llatina, es va passar de la submissió colonial a un Estat prebendari generador de populismes. Els llibertadors, emparentats amb els nostres liberals, que tan poc èxit van tenir al segle XIX, van triomfar sobre unes ruïnes morals i econòmiques que van facilitar la figura del cabdill. Hi va haver governants audaços, com Julio Roca, que va imposar per llei el 1884 l’educació primària comuna, gratuïta i obligatòria a l’Argentina. La Guerra Freda que van lliurar els EUA i Rússia entre el 1945 i el 1991 es va concretar a Llatinoamèrica en una successió de cops d’Estat, guerres civils i invasions, i en desenes de milers de desapareguts. Washington considera que tot el que mou el sud del riu Grande és el seu pati del darrere. L’Escola de les Amèriques, situada al Canal de Panamà, va ser universitat de dictadors i torturadors. És el segon aixafament, una segona colonització basada en l’extracció de riqueses i en la repressió dels pobles indígenes. ¿Què ha de dir la nova esquerra llatinoamericana en tots aquests processos? ¿Ha d’estar d’acord amb el president de Mèxic, que col·labora amb els EUA en la repressió de migrants que fugen de la pobresa? ¿Ha de denunciar un dictador com Daniel Ortega, que manté una oratòria populista com si fos la tinta d’un calamar? ¿Ha de recolzar Cristina Fernández de Kirchner, enfangada en la corrupció, i Nicolás Maduro, que ni és Hugo Chávez ni se l’espera? ¿Quin és l’espai d’acció política després dels fracassos de la lluita armada dels anys 80 que amb prou feines van millorar la vida dels més pobres? Esperança llatinoamericana Gustavo Petro, Francia Márquez, Boric –i potser un segon Lula a partir de l’octubre– representen esperança. Formen part d’una esquerra somniadora, i potser més pragmàtica, que encara no ha tallat amarres amb els mites del segle XX: Fidel Castro i Cuba. Més enllà de la ignomínia del cop contra Evo Morales, el seu error va ser mirar de perpetuar-se en el poder. No haurien de ser referències Pedro Castillo al Perú, que assegura grans decepcions, ni l’equatorià Rafael Correa, que després d’un il·lusionant primer mandat, va trair en el segon indígenes i feministes per acabar esquitxat per la corrupció d’Odebrecht. Queda com a referent moral continental l’uruguaià José Mujica, exguerriller tupamaro, que va saber veure els errors del passat i fer autocrítica. Tot i que no és Nelson Mandela, es manté com a exemple del bon govern, un home capaç d’entrar i sortir del poder amb el mateix cotxe, un Fusca de color celeste, i els mateixos estalvis. També s’hauria de resituar part de l’esquerra d’Espanya, presonera de banderes i eslògans que no modifiquen la realitat dels ningú d’Eduardo Galeano, aquells que «no tenen rostre, només braços, que no tenen nom perquè són un número», però que volen viure amb dignitat i justícia.

El més llegit