Afganesos refugiats a Espanya: de la tristesa a la tristesa

Khatera Safi, una afganesa de 27 anys, se li ha creuat la guerra d’Ucraïna, a més de l’eterna desgràcia que sotmet al seu país. Si no hi hagués hagut guerra a Ucraïna, potser els recursos de l’Estat per acollir refugiats no estarien tan atapeïts i potser avui tindria més fàcil anar-se’n a viure Mallorca. A Marratxí li espera un lloc de treball com a jugadora i entrenadora de bàsquet adaptat en la fundació Asnimo. Aquesta oenagé mallorquina treballa amb persones que pateixen discapacitat, com la que pateix Khatera des que, als onze anys, la va atacar una mala febre. El talent i el tarannà han impulsat aquesta dona afganesa a sobreposar-se a la paràlisi de les seves cames, assaltar les pistes de bàsquet a bord d’una cadira de rodes i les aules de Dret a la universitat de Kabul fins a fer-se fiscal. Aquesta era la feina que exercia a l’Afganistan des de feia quatre anys fins que van tornar els talibans. La seva especialitat, els derogats delictes de violència contra la dona. Per aquesta raó, la seva vida va córrer tant perill que, ara fa sis mesos, va recalar a Espanya. I ara aquí té una oferta que el director d’Asnimo, Bartolomé Márquez Coll, ha fet figurar negre sobre blanc en un document: «Considerem que podem oferir una sortida laboral per a Khatera», diu el paper, que afegeix: «Sabem que és una jugadora professional de bàsquet adaptat i podria formar part de l’equip de la fundació». Khatera espera al Centre de Refugiats de Getafe, entrena en un gimnàs veí, pensa molt i suporta amb gest estoic i sense protestar la calor de Madrid, aquests dies més inclement que el de Kapisa, la província afganesa de la qual és originària. Però el permís no arriba perquè els allotjaments de la xarxa estatal estan plens, i més a Mallorca. La Khatera veu com s’ajorna el seu somni mes rere mes. De la tristesa a la tristesa Les llargues esperes són un ingredient present en gairebé totes les experiències dels refugiats afganesos a Espanya. Especialment en els que van començar a arribar fa un any, després de la caiguda de la bastida militar occidental que sostenia un intent de règim democràtic a Kabul. Ja són 3.900 els evacuats l’últim any en vols contractats per Espanya, ha comunicat el Govern, amb l’últim contingent de 294 persones que van arribar la nit del 10 d’agost. «L’arribada és dura, perquè de seguida recorden el que han deixat allà, les propietats, la casa, la vida... I l’adaptació a la realitat d’Espanya, a la cultura i a l’idioma d’aquí, no és gens fàcil», explica Mad Aidar, refugiat afganès veterà: va venir el 1987, després que la invasió russa li arrenqués la vida del seu pare. Aidar presideix des de Dénia (Alacant) l’Associació d’Afganesos a Espanya i compta amb prou anys de refugi per sistematitzar amb claredat les fases per les quals passa un afganès en aquest país. En el cas dels que han anat arribant en els vols organitzats per Defensa, Exteriors i Inclusió, primer una sensació d’eufòria per haver deixat enrere el perill de mort. Però les amenaces dels talibans no són l’únic que deixen enrere: també queda allà part de la família, per això l’eufòria dura poc, gairebé res. «De seguida pensen en els parents que no han pogut sortir i en la situació que els envolta. Això sempre és un motiu de tristesa. L’inici pot ser un infern». Aquesta situació que els envolta no és només la de les constants i mortals comminacions de la xaria, o llei islàmica, interpretada pels seus defensors més fanàtics. Aidar maneja dades de l’ACNUR i d’altres oenagés al transmetre l’estimació que «cada dia 20 milions de famílies afganeses es lleven sense saber si soparan aquella nit». L’opressió i les carències són el seu paisatge. Si algú emmalalteix, jugarà una sinistra loteria: si el seu mal encaixa en l’especialitat d’algun dels metges de la seva ciutat que encara no ha marxat del país, bona sort. Si no hi ha especialista, no arriba el permís governamental d’evacuació i la visa per a operació quirúrgica al Pakistan o l’Índia, o simplement no hi ha medicaments, mala sort: ha mort perquè així ho ha volgut Al·là. No està gens clar que entri en la programació divina un altre fenomen «que s’ha disparat l’últim any», diu Aidar: la venda de menors. A 1.000 i 2.000 dòlars cotitzen, en el desesperat mercat rural –o fins i tot de la capital– dels adults, les nenes que garanteixin cures i servei durant la vellesa, i els pares que no poden sostenir tots els seus fills en cedeixen un per poder alimentar els altres. Aquestes dures situacions erosionen, com l’onatge, la ment dels que ja estan allotjats en alguna ciutat espanyola. Es disposen a començar una nova vida aquí i potser aconsegueixen guanyar-se-la, però xoquen amb la frustració de no poder ajudar la família. I la frustració és el segon ingredient comú de la seva experiència espanyola. Diners de mà en mà A tot Europa, la comunitat de refugiats afganesos recorre a una vella tradició financera, l’abol·là, una banca artesanal que es remunta als dies de les caravanes de la ruta de la seda. Abol·là és «traspassar» en llengua paixtu. Per no portar diners a sobre que poguessin robar els bandolers, els comerciants viatjaven de punt de préstec en punt de préstec, a través d’una cadena de confiança que es va quedant una petita comissió pel transvasament. «Avui a l’Afganistan no està funcionant ni la banca ni MoneyGram i no tenim manera d’enviar diners per ajudar la família», explica Aidar. Només els queda l’abol·là. A algú se li dona diners aquí i algú altre, en un altre punt del mapa, a prop de la frontera pakistanesa, es jugarà la vida presentant-se a casa del contacte de confiança, donant-li una contrasenya, rebent el préstec i introduint-lo en territori afganès. I això, és clar, ho poden fer els afortunats que tenen manera d’aconseguir ingressos. Poder viure autònomament és la fase final del programa d’acollida que el Ministeri d’Inclusió, amb la col·laboració d’oenagés com l’ACNUR i l’ACCEM, va dissenyar per al programa especial d’acollida desplegat des de l’aeroport de Kabul i la base de Torrejón fa ara un any. En paraules de la secretària d’Estat de Migracions, Isabel Castro, es tracta de «facilitar-los una progressiva autonomia i una inserció social i laboral amb itineraris d’integració individualitzats», I ja fa un any que es treballa en això, des del primer vol que va sortir de Kabul, el 15 d’agost del 2021. Però és més fàcil aconseguir la inserció que esborrar l’angoixa, la nostàlgia i la tristesa de la ment d’un refugiat. «La meva família està en perill» De les fases d’acollida, la de viure en un alberg «és la més dura», explica el portaveu de l’Associació d’Afganesos. En part, per la sensació de pèrdua d’autonomia. La mateixa que apressa Khatera, per exemple, en el seu cinquè mes a Espanya. A l’alberg de refugiats de Getafe, al sud de Madrid, la fiscal Safi espera junt amb un germà petit que també ha pogut venir a Espanya. A Kapisa, tots a la mateixa casa, han quedat els pares, quatre germanes –tres d’elles casades– i dos germans, un d’ells, el més gran, que és pare de tres fills, està en greu perill: va ser militar –«‘soldier’», diu la germana– en el desintegrat exèrcit regular. «My family is in danger», clama la Khatera. «My family needs the money», afegeix per explicar per què té pressa per treballar. «And I need my family», acaba, amb veu entristida. «Jo era molt feliç quan vaig arribar a Espanya i soc feliç aquí –diu agraïda–, però necessito la meva família», repeteix. El problema és que per viatjar a Mallorca i començar a refer la vida necessita un permís governamental que, al seu torn, depèn que hi hagi allotjament en una illa amb molts refugiats. El cas de Khatera no és únic, però Mad Aidar diu que tampoc s’ha de generalitzar. Transcorregut un any d’estada a Espanya, o una mica més per als que van anar sortint abans de l’Afganistan, «hi ha gent a qui no li va malament, famílies que ja tenen feina i que estan contentes», explica. Diu aquest catalitzador de la colònia afganesa a Espanya que la via d’ocupació més comuna és la del comerç, «sobretot si poden importar mobles de fusta massissa, alfombres i objectes de decoració de l’Índia». Ell mateix ho va fer abans de dedicar-se a la construcció, el seu actual mitjà de vida. Tots dos, ella a Getafe i ell a Dénia, han conclòs les seves entrevistes amb aquest diari lamentant una aresta terrible de l’actual realitat afganesa: «Els talibans han tancat totes les escoles a les nenes majors de 12 anys», relata ella. «Els governs occidentals s’haurien d'esforçar una mica més per obligar els talibans a deixar que les nenes estudiïn, que es llaurin un futur», implora ell.

Afganesos refugiats a Espanya: de la tristesa a la tristesa

Es van salvar la vida i van fugir d’un infern, però els tenalla la frustració per no poder ajudar la família que es va quedar allà

El més llegit