Un any de poder talibà a l’Afganistan: les dones, sota el jou

La veu de Nil Bayat, la capitana de l’equip femení paralímpic de bàsquet de l’Afganistan, sona alegre a l’altre costat del telèfon. Des de Bilbao, on ha recalat després de sortir fugint del país asiàtic amb la tornada, fa ara un any, dels talibans, combina la il·lusió per la seva nova vida a Espanya amb la pena per les persones que, contràriament a ella, no n’han pogut sortir. El to de la seva veu s’apaga quan parla del panorama que li transmeten des de Kabul: «El futur és molt fosc», sentencia. Ha sigut com retrocedir 20 anys en un tres i no res. Per a tota la societat afganesa, en general,i per a les dones, en particular. Sense arribar a ser fàcil, la vida en femení havia anat millorant a l’Afganistan durant les últimes dues dècades. Les dones s’havien incorporat al mercat laboral, la judicatura, la política, les universitats i escoles, tant per estudiar com per impartir coneixement. Sense codi de vestimenta, podien moure’s lliurement sense la constant companyia d’un home de la família, sortien a comprar, escoltaven música, conduïen i viatjaven. En definitiva, vivien. Les nenes anaven a l’escola, com és el seu dret inalienable. Ara fa un any, l’agost del 2021, amb l’arribada dels talibans al poder, una porta al passat que ja semblava tancada va tornar a obrir-se. L’Afganistan ha viscut dues etapes sota el jou dels extremistes. Una primera de cinc anys, entre el 1986 i el 2001, i l’actual, iniciada l’estiu passat. Qui va viure el primer quinquenni, no ho oblida. La llei islàmica, la xaria, va emparar tots els horrors: execucions públiques, lapidacions, fuetades, càstigs atroços per portar els turmells destapats o utilitzar indumentària occidental, en el cas dels homes, i per no utilitzar el preceptiu burca, en el cas de les dones. La dona només existia, mal que bé, de portes cap endins de la llar. Va ser en aquest període quan la basquetbolista Nilo Bayat va ser víctima d’una bomba que va matar el seu germà i a ella la va deixar discapacitada de per vida. El seu casament havia de celebrar-se el setembre passat però no va arribar a contraure matrimoni perquè va sortir disparada del país davant el gran perill a què va quedar exposada després dels seus constants posicionaments en favor dels drets femenins. «Una presó oberta» «L’Afganistan torna a ser una presó per a les dones, oberta, però una presó», sentencia, l’esportista d’elit. Un substantiu, el de presó, que també utilitza des de l’exili,Fawzia Koofi, política i activista afganesa. «Com un cementiri, tot i que la gent respira», va més enllà l’expresidenta de l’Assemblea Nacional de l’Afganistan. Koofi, exposada pels seus pares per morir al sol perquè era una nena en lloc de l’anhelat home, encarna la defensa dels drets de les dones en el malmès país asiàtic. Segons la seva opinió, una de les decisions més dramàtiques ha sigut la de no permetre l’accés de les nenes a l’educació a partir dels 12 anys, amb les greus conseqüències que implica quedar confinades a casa. Assegura que mai es va imaginar vivint a l’exili –«Soc a Europa físicament però mentalment soc a l’Afganistan», assegura. Fawzia va formar part de la taula negociadora amb els talibans durant els primers mesos del seu últim Govern però va abandonar –explica– incapaç d’acceptar cap dels seus atroços preceptes. Demana a Occident fer molt més del que fa per condemnar i aïllar el règim integrista. El posat de la moderació La nova fornada extremista, la que va agafar el poder ara fa un any, ha intentat presentar-se davant la comunitat internacional com a més moderada que els seus antecessors. La portaveu d’Amnistia Internacional per a l’Afganistan, Olatz Cacho, confirma que ha sigut un mer posat. «La llei islàmica torna a emparar qualsevol cosa», assegura l’experta per afegir que «la presència de la dona al món laboral és gairebé anecdòtica». Els talibans han permès continuar treballant les dones en àmbits molt puntuals, com és el cas del sanitari i educatiu. De la nit al dia, treballadores públiques van ser comminades a quedar-se a les seves cases. L’experta d’Amnistia Internacional matisa que no és que l’educació femenina visqués el seu millor moment –quatre milions nenes dels 10 milions que hi ha al país estaven assistint a classe– però «era un desert on queia una mica d’aigua». Les conseqüències per l’aturada en la seva educació que s’ha produït ara té, segons l’experta, una transcendència que marcarà futures generacions.

Un any de poder talibà a l’Afganistan: les dones, sota el jou

Els extremistes, en el poder des de fa un any, han prohibit a les nenes més grans de 12 anys assistir a l’escola i han tornat a imposar el burca

El més llegit