La caiguda en l’oblit de la causa palestina

Han passat molts anys des que la kufiyya palestina vestia els colls de mig món. Coneixedores o no de la lluita que el mocador representava, centenars de persones es van apuntar a la moda de protegir el seu coll amb aquest tros de tela blanca i negra. Encara més lluny queden els temps en què la causa palestina unia moviments d’esquerres al voltant del planeta. En el dia d’avui, la geopolítica no té tan en compte el que passa en aquest tros de terra en perpetu conflicte. Els mitjans estan esgotats de parlar dels eterns rivals, de mirar cap a Israel i Palestina. Mentre la mirada –i els fons– de la comunitat internacional troben nous objectius, un poble sencer s’esllangueix sota l’ocupació i el bloqueig. Fa una dècada, les Nacions Unides van predir que Gaza es convertiria en un territori inhabitable el 2020. Passats ja dos anys de l’horitzó augurat, encara malviuen 2,3 milions de persones en els 360 quilòmetres quadrats que formen l’enclavament. El bloqueig israelià i egipci suma tres lustres ja. Sense quasi electricitat, aigua corrent, feina, sanitat, educació o vivendes, els habitants de Gaza es desperten cada dia només aspirant A sobreviure. Però s’esgoten les perspectives de vida quan la maquinària bèl·lica israeliana, una de les més poderoses del món, s’acarnissa amb ells des del cel. Com ha passat aquest cap de setmana. Tres dies d’ofensiva contra el Gihad Islàmic Palestina a la Franja s’han saldat amb la mort de 44 persones, 15 de les quals eren nenes. El territori encara s’estava recuperant de l’última ofensiva israeliana. Aquests letals 11 dies de maig es van emportar 260 palestins, entre ells, 66 nens. La comunitat internacional ha lamentat la pèrdua de vides civils però no sense abans remarcar el seu ferri compromís amb la seguretat d’Israel. Mig segle d’ocupació A penes uns quilòmetres, els compatriotes de Cisjordània comparteixen la condemna d’haver nascut palestins. Mig segle d’ocupació s’ha aguditzat gràcies a la deriva dretana de la política israeliana dels últims anys i al cada vegada suport més gran de les administracions nord-americanes. Els Acords d’Abraham del 2020 van venir a endinsar-se en la ferida causada pels Acords del Segle també plantejats per Donald Trump i el seu gendre, Jared Kushner. Van ser el desencadenant de la ruptura amb un status quo respectat durant dècades no només pels Estats Units, sinó també pels països veïns. Trump va reconèixer, a finals del 2017, el disputat Jerusalem com la capital única i indivisible de l’estat d’Israel. Al cap d’uns mesos, va moure l’ambaixada nord-americana a la ciutat santa, dinamitant qualsevol possibilitat d’una solució de dos estats. Aquest plantejament proposa Jerusalem com la capital d’un futurible Estat palestí. El seu successor, el demòcrata Joe Biden, ha mantingut aquesta postura. En la seva última visita a la regió, a més, es va comprometre a ampliar els acords de normalització de l’Estat hebreu amb nous països àrabs. Acords d’Abraham La irrupció dels Acords d’Abraham el 2020 va suposar l’esmicolament del suport àrab a la causa palestina. Els Emirats Àrabs Units, Bahrain, el Marroc i el Sudan van normalitzar les seves relacions amb Israel, sense condicionar-les a la pràctica a la resolució del conflicte palestino-israelià, com s’havia fet històricament. Les cimeres cada vegada més freqüents entre líders nord-americans, israelians i àrabs són la constatació d’un nou paradigma. En aquest, Israel és amic de tots i els palestins pateixen l’oblit dels que, no fa tant, vestien la seva kufiyya. Però l’abandonament, a més, neix entre els seus propis líders. Fa 16 anys que la societat palestina no acudeix a les urnes per escollir els seus governants. A les seves 87 primaveres, Mahmud Abbas continua exercint de president de l’Autoritat Palestina (AP). Els comicis convocats per al 2021 van ser posposats. Encara segueixen sense una data concreta. Mentrestant, nous informes revelen la tortura sistemàtica sobre els opositors que exerceixen les autoritats palestines. A més, l’autoritarisme creixent de l’AP, junt amb els seus alts nivells de corrupció i ineficiència i les seves aliances amb les forces israelianes, han fet augmentar els suports a Hamas. Despertar palestí Al seu torn, a Israel, habiten en un cicle electoral sense fi. El pròxim 1 de novembre la societat israeliana votarà per cinquena vegada en tres anys i mig. Les opcions esquerranes pràcticament han desaparegut i les dretes moderades es disfressen de centristes. El denominador comú en gairebé la totalitat dels partits polítics israelians és l’absència d’una resistència organitzada a l’ocupació palestina. Són un grapat de grups civils israelians els que encara acompanyen i defensen els palestins, nedant a contracorrent del conjunt de la seva ciutadania i els seus representants. Les kufiyyes ja no es venen més enllà de les desdibuixades fronteres palestines. Només aquells nascuts en terra palestí o els hereus de sang palestina alcen els seus mocadors en defensa del seu poble. Com més aïllament internacional, més unió entre la seva gent. Com més abandonament institucional, més xarxes comunitàries. L’ofensiva israeliana del maig del 2021 va despertar una onada de solidaritat i agermanament entre els palestins de Gaza, Cisjordània, Israel i la diàspora. Centenars de kufiyyes nuades les unes amb les altres són les que sostenen aquest despertar palestí.

La caiguda en l’oblit de la causa palestina

La comunitat internacional i els mateixos líders han abandonat el poble palestí, subjecte a una ocupació que dura mig segle a Cisjordània i un bloqueig de tres lustres a Gaza

L’extensió dels Acords d’Abraham llançats pels Estats Units han acabat de trencar amb un statu quo respectat durant dècades

El més llegit