Kosovo, una pedra a la sabata de l’OTAN

Kosovo és un assumpte mal resolt, com ho és Bòsnia i Hercegovina, encadenada a uns acords de Dayton que van anestesiar el conflicte creant un Frankenstein ingovernable. Posposar responsabilitats és l’especialitat de la comunitat internacional, no importa quin país: Líbia, Síria, l’Iraq, l’Afganistan, Hongria. Dues mesures del Govern de Pristina –exigir documents als serbis que entren a Kosovo, igual que els serbis ho exigeixen als kosovars que entren a Sèrbia i l’obligació d’una sola placa d’automòbil per a tot el territori– han desencadenat tensions al nord. Van aparèixer barricades i es van sentir trets a l’aire. Belgrad va enviar avions de combat i helicòpters a la frontera per exhibir el seu suport als serbis de Kosovo. L’OTAN, erigida en garant de la independència aconseguida el 2008, va fer una advertència a Belgrad. La UE va aconseguir portar la crisi al terreny del seny a l’aconseguir un ajornament de les mesures. Tot i que hi ha qui hi va veure la mà de Rússia, aliada de Sèrbia i contrària a la secessió kosovar, aquest brot de violència té més a veure amb la disputa regional. Moscou no està en tot, malgrat que Kosovo i la República de Sèrbia –l’entitat sèrbia de Bòsnia– són cartes que pot jugar en qualsevol moment Mitrovica Nord A Kosovo queden 65.000 serbis, molts concentrats a Mitrovica Nord, ciutat dividida pel riu Ibar. N’hi ha més en enclavaments protegits en teoria per l’ONU. Mitrovica Nord és la punta de llança de Belgrad contra la independència de Kosovo, un territori que voldria unir a Sèrbia malgrat que aquest moviment costi l’exili als habitants dels enclavaments. Una jugada d’aquesta envergadura només seria possible amb el suport del Kremlin. Sèrbia considera que Kosovo és el bressol de la nació, com Putin afirma que la Rus de Kíiv és l’inici de Rússia. És un tema emocional que té inici en 1389, en la batalla de Kosovo Polje contra l’imperi otomà. Sobre aquesta derrota que va afectar tots els senyors cristians, inclosos els albanesos encara no islamitzats, es construeix una epopeia amb tanta fantasia com la de Pelai. Els serbis van aprofitar l’ensorrament d’Istanbul per ocupar Kosovo poc abans de l’esclat de la Gran Guerra. La Iugoslàvia de Tito li va atorgar autonomia i certs privilegis que Slobodan Milosevic va suprimir el 1989. El seu objectiu era avivar el nacionalisme serbi. Ho va fer en un míting celebrat al terreny mític de Kosovo Polje. A Kosovo vivien 1,8 milions d’albanokosovars i 200.000 serbis. Era una ocupació basada en un sistema d’apartheid. Repressió de Milosevic La resta ja es coneix: sorgeix una guerrilla kosovar el 1997, l’UCK, que defensa la independència. La repressió de Milosevic és brutal. Se succeeixen les matances de civils. El 1999 expulsa gairebé la meitat de la població de les seves cases. És quan hi intervé l’OTAN sense suport de l’ONU. Rússia, amb dret de veto en el Consell de Seguretat, va impedir el paraigua legal. Tres mesos de bombardejos van aconseguir la rendició de Belgrad. Kosovo va quedar sota la protecció de l’OTAN. Una minirevolució a Sèrbia va expulsar Milosevic del poder l’octubre del 2000. Amb l’exlíder a la Haia per fer front a les acusacions de crims de guerra i genocidi, Sèrbia va iniciar el seu camí democràtic. Zoran Djindjic va guanyar les eleccions el juny del 2001. Amb ell era possible una negociació perquè Kosovo recuperés l’autonomia, potser ampliada. El procés va descarrilar el 12 de març del 2003. La màfia sèrbia amb interessos a Kosovo va assassinar el primer ministre reformista. Un any després va arribar al poder Vojislav Kostunica, un nacionalista. La via negociada va entrar en la via morta. El maltractat no volia tornar amb el maltractador. Cinc anys d’inacció internacional en els quals ningú va saber com resoldre l’assumpte van portar Kosovo a una mala sortida: la independència unilateral. ¿On acaba Sèrbia? És el que li van preguntar al líder serbobosnià, Radovan Karadzic, el 1992. Va respondre: «Fins on estigui l’última tomba sèrbia». L’única sortida El desembre del 2007 vaig conèixer Zoran Radosavljevic a Mitrovica Nord. Eren les setmanes prèvies a la independència. El seu treball funerari consistia a rescatar els avantpassats serbis enterrats a les valls de l’est, on es troben els monestirs ortodoxos de Pec i Decani, i altres llocs. Obtenia els permisos, desenterrava i entregava les restes a la seva família perquè rebessin sepultura a la mare Sèrbia. Vaig trigar a adonar-me que no s’estava emportant el mort, sinó que s’estava emportant la frontera. A Kosovo no hi ha marxa enrere. L’única sortida per a aquests Balcans de memòria ferida tan recent és la integració en la UE, però per a aquesta loteria no hi ha bombo ni butlletes.

Kosovo, una pedra a la sabata de l’OTAN

Posposar responsabilitats és l’especialitat de la comunitat internacional, com ha succeït també a Síria, a l’Iraq i a l’Afganistan

El més llegit