Dos anys sense justícia a Beirut

Fa moltes nits que Paul i Tracy Naggear no dormen al seu llit. Des del 4 d’agost del 2020, amb prou feines han sigut capaços de passar més d’una setmana en la que va ser casa seva. La tràgica explosió del port de Beirut es va endur la seva petita Alexandra, que, amb només tres anys, s’afegia a la trista llista de més de 200 víctimes mortals. Dos anys després de la catàstrofe, el quart dia de cada mes es reuneixen amb diverses famílies de les víctimes als peus del lloc del crim. Al costat d’aquestes sitges que es van convertir en armes devastadores, poden veure la seva antiga casa. Tot i que ja han arreglat tots els vidres que miraven al mar, el record encara fa mal. «La gent sol dir-te que el temps et va curant però nosaltres no podem aplicar aquesta idea: no hi ha hagut res, ni veritat, ni justícia», denuncia Paul Naggear a EL PERIÓDICO. Passejar per Beirut és un recordatori d’aquesta absència. Encara queden molts edificis en ruïnes, d’altres, menys, comencen ara a reconstruir-se. A l’admirar el mar, les sitges en flames interrompen la recta línia de l’horitzó. Dues es van esfondrar aquesta setmana i el núvol de pols va atrapar de nou a la ciutat. Però, als carrers destrossats, a les terrasses plenes a vessar entre runa, ja no es parla del 4 d’agost del 2020. Una de les explosions no nuclears més grans de la història, i les seves víctimes, han sigut condemnades a esllanguir-se en el silenci previ a l’oblit. Ferides permanents Al voltant de 2.750 tones de nitrat d’amoni emmagatzemades en males condicions van fer detonar el port de la capital libanesa en una calorosa tarda d’estiu. Més de 215 persones van morir, 6.000 van resultar ferides, unes 2.000 de forma permanent, i 300.000 més es van quedar sense casa. En una Beirut arrasada, les xifres eren incapaces de contenir la tragèdia. Després de la catàstrofe diverses vegades anunciada –els líders polítics estaven avisats de la perillosa presència d’aquesta substància al port, però van mirar cap a una altra banda–, es va anunciar que s’investigarien els fets i que en «cinc dies» hi hauria resultats. Però 725 albes després, encara no han arribat. Els continus bloquejos polítics de la investigació i el context de debacle econòmica han establert les bases per a la propagació d’un gradual procés d’amnèsia col·lectiva entre la traumatitzada població del país. Ara, només les famílies de les persones que van morir continuen lluitant contra tot un sistema. «Les mateixes autoritats que han sigut part de la investigació són les que posen denúncies judicials per posposar el cas», explica Sarah Copland des de Melbourne, a Austràlia. Pares en dol Gairebé 14.000 quilòmetres separen la Sarah de la casa on va veure el seu fill Isaac per última vegada amb vida. L’explosió «va ser causada per una sèrie d’esdeveniments que s’haurien pogut prevenir i no ho van fer», explica indignada a aquest diari. «Com a resultat, el meu fill va morir a casa seva, que se suposa que hauria d’haver estat un lloc segur», lamenta aquesta empleada de l’ONU que residia i treballava a Beirut quan va passar la tragèdia. La distància no ha fet que el temps s’aturi. Aquest 4 d’agost marca dos anys des de l’explosió. L’Isaac acabava de fer-los quan va morir a la seva trona. «És indignant que la gent ho hagi superat tan ràpidament i no hagi entès la magnitud d’aquest esdeveniment», assenyala Copland. Naggear, des de Beirut, pensa igual. «Et sents una mica sol en aquesta batalla», reconeix. Però ni els dies transcorreguts ni els quilòmetres entre els dos dols han aconseguit esgotar l’ímpetu d’uns pares trencats perpètuament. «Mai ens aturarem; per més murs que ens posin, continuarem lluitant per vies alternatives i continuarem pressionant», defensa el pare de l’Alexandra. Investigació bloquejada La investigació libanesa està bloquejada des del mes de desembre passat. Per això, famílies, activistes i organitzacions pels drets humans busquen rutes alternatives per aconseguir justícia. D’una banda, amb Human Rights Watch, Amnistia Internacional i altres institucions han exigit al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides que obri una investigació internacional sobre l’explosió. Mentrestant, d’altra banda, s’han iniciat procediments judicials contra parts involucrades als Estats Units i el Regne Unit. A Texas, un grup de familiars nord-americans de les víctimes ha presentat una demanda contra l’empresa responsable de contractar el barco que transportava el fatal nitrat d’amoni, que va estar emmagatzemat durant sis anys al port de Beirut. Copland és una de les demandants. «És important mostrar la quantitat d’actors involucrats en el procés que va fer que l’explosió passés; tots són part de la corrupció i van prioritzar el seu propi benefici abans que el benestar del poble libanès», analitza per a aquest diari. «Tots han de retre comptes», afegeix. «¿Com podem obtenir justícia al Líban quan el poder judicial està danyat?», es pregunta l’advocada suissolibanesa Zena Wakim. Com a part del grup Accountability Now, aquests lletrats voluntaris han assistit, des de Suïssa, les víctimes per presentar la demanda contra el grup de serveis geofísics nord-americanà i noruec TGS. «Els procediments legals han sigut totalment sabotejats al Líban i estan suspesos, per això hem de trobar maneres enginyoses d’eludir el poder judicial al país», explica. Demandes a l’estranger Més enllà de les fronteres del Líban, busquen exercir pressió ja no només sobre la investigació local, sinó també sobre la comunitat internacional perquè se’n persegueixin els responsables. Dos anys després que Beirut volés pels aires, cap càrrec ha sigut condemnat. Els exministres i parlamentaris acusats s’escuden en la seva impunitat. Al seu torn, les agències de seguretat s’han negat a implementar les ordres d’arrest. En els mesos d’investigació, hi han participat dos jutges que miren de perseguir ministres, membres del Parlament, caps de l’agència de seguretat i un primer ministre. L’actual jutge, Tarek Bitar, està des del febrer del 2021 protagonitzant una batalla titànica. És un combat utòpic d’un sol home contra tot un règim polític. «No és la falta d’evidències el que està aturant el procediment judicial, és la falta de voluntat política», remarca Wakim. Per això, ara els esforços es concentren a l’estranger. «Ja no hi ha més recursos legals així que aquests nous procediments judicials ajudaran les famílies a no sentir-se oblidades», explica l’advocada a aquest diari. Catarsi per la justícia «Per a les víctimes és important lluitar, buscar justícia per recuperar-se i curar-se; és un procés catàrtic», afegeix Wakim. I això és tot el que demanen. «Justícia, veritat i rendició de comptes,» així ho resumeix Paul Naggear. «És el que qualsevol exigiria en un país normal», assenyala. Més enllà de la rellevància política que podria tenir la resolució d’aquest cas per a l’àmbit judicial libanès, els familiars dels assassinats per la corrupció s’hi juguen molt més. La Sarah tem el moment en què hagi passat més temps amb l’Isaac que sense ell, però aquesta por no la deté. «Sento que si algun dia puc tornar a veure l’Isaac, seré capaç de dir-li que vaig fer tot el possible per aconseguir justícia per a ell, i tot i que no ho hagi aconseguit, almenys hauré fet tot el que està a la meva mà», se sincera la mare de la víctima més jove de la tragèdia. Per aconseguir justícia, l’acompanyament dels altres suposa un ànim en la lluita. «Mirar cap a una altra banda i mantenir-se passiu és una manera d’ajudar el règim», denuncia Wakim. «No n’hi ha prou amb no cometre un delicte, és suficient amb no combatre el crim i ser còmplice del sistema».

Dos anys sense justícia a Beirut

Mentre la investigació local fa més de mig any que està bloquejada, sorgeixen noves demandes al Regne Unit i els EUA que busquen que els responsables de la tragèdia retin comptes

La deflagració del 4 d’agost del 2020 va matar més de 215 persones, en va ferir 6.000 i va deixar 300.000 persones sense llar en un Líban en caiguda econòmica

El més llegit