Pekka Toveri, excap de la intel·ligència militar finlandesa «Occident ha creat el monstre de Putin»

El general major Pekka Toveri (Kankaapäa, Finlàndia, 1961) porta tota la seva vida adulta pensant en Rússia. «Hem lliurat més de 40 guerres amb ells en els últims 1.000 anys», diu, davant les aigües del golf de Finlàndia. Antic cap de la intel·ligència militar finlandesa i abans agregat militar a Washington i Canberra, Toveri, ja retirat, atén EL PERIÓDICO des d’una cafeteria de Hèlsinki. Finlàndia té 1.340 quilòmetres de frontera amb Rússia, més que cap altre país de la UE. ¿És possible defensar aquesta frontera? Pensi que prop del 90% és naturalesa salvatge: boscos, zones pantanoses i molt poques carreteres. Si algú és prou estúpid per atacar des d’allà serem feliços. Sense carreteres és molt difícil creuar amb un exèrcit mecanitzat i la nostra gent està molt preparada per lluitar als boscos. Durant la guerra d’hivern (1939-1940), els russos ens van sorprendre a l’atacar per les carreteres de l’istme de Carèlia, però el nostre exèrcit va reaccionar ràpid, les va envoltar i va aniquilar mitja dotzena de les seves divisions. Les distàncies són també grans. Hem vist a Ucraïna que l’Exèrcit rus no té la logística per avançar més de 150 quilòmetres i, al nord de Finlàndia, 150 quilòmetres no són res. El seu país està en procés d’integració a l’OTAN. ¿Passaran a convertir-se en una de les fronteres d’un nou teló d’acer? Em temo que sí, perquè la confrontació entre Rússia i Occident continuarà durant anys, fins i tot després que Putin mori, perquè Rússia no es convertirà en un país democràtic. Continuarà sent un país autoritari i les autocràcies sempre necessiten enemics. Occident és un enemic convenient perquè, per més que ens escupin i ens fuetegin, no atacarem Rússia i ells ho saben. Si ho fessin als xinesos, probablement seria diferent. ¿Com canvia per a Rússia l’equilibri militar amb l’entrada de Finlàndia i Suècia a l’OTAN? I penso particularment en el mar Bàltic... Fins i tot sense Suècia i Finlàndia a l’OTAN, les possibilitats de l’Armada russa per operar al Bàltic són molt limitades, perquè l’Aliança té una aclaparadora superioritat aèria a la zona. Passa el mateix amb les forces submarines. Una vegada entrin a l’OTAN, la capacitat russa d’operar allà serà pràcticament nul·la. El seu marge de maniobra es comptarà en hores en lloc de dies perquè podem veure absolutament tot el que passa al Bàltic. Per això penso que la nostra entrada a l’Aliança serà un factor estabilitzador. Això fa de Kaliningrad un factor gairebé existencial per a Rússia, ¿oi? Hi té la Flota del Bàltic i, amb Finlàndia a l’OTAN, ha perdut aigües neutrals. És cert. Abans de l’atac a Ucraïna, les defenses russes davant Occident estaven ancorades en tres punts: la península de Kola (Àrtic), Kaliningrad (Bàltic) i Crimea (mar Negre). Són bases geogràficament llunyanes de Rússia, però tenen sistemes de míssils de llarga distància que poden arribar fins al Regne Unit. Aquesta és la idea. Profunditat estratègica. Rússia es considera una gran potència i les grans potències no volen lluitar al seu propi territori. Busquen desplaçar les seves defenses. Durant la guerra freda començaven a l’Alemanya Oriental. Ara aquesta profunditat estratègica es deriva dels míssils de llarga distància, amb els quals podrien destruir tots els ports d’Europa Occidental per impedir que arribin reforços per a l’OTAN des d’Amèrica del Nord. Tot això sona millor a la teoria que a la pràctica, com hem vist a Ucraïna. No sembla gaire impressionat per l’acompliment rus a Ucraïna. Són molt més febles del que es pensava, especialment en operacions mòbils. No saben maniobrar amb suport aeri. Funcionen a la manera antiga, recorrent a l’artilleria. Bombardegen durant quatre o cinc dies i després ocupen el lloc. La seva infanteria fa pena i no poden entrar amb ella perquè els ucraïnesos l’apallissen. Això és el que saben fer, però contra l’OTAN és una mala idea. Però no s’han de subestimar els russos, perquè estan aprenent. Com els va passar abans a altres exèrcits, n’extrauran lliçons i la pròxima vegada seran millors en el camp de batalla. ¿Finlàndia podria convertir-se en una espècie d’intermediari amb Rússia dins de l’OTAN? Durant la guerra freda sempre vam intentar escoltar les seves preocupacions i tenir-les en compte, no punxar-los contínuament. I ara, probablement ells pensen que podran fer escoltar la seva veu a l’OTAN a través de Finlàndia, perquè està clar que no ens interessen més friccions amb Rússia. No volem una altra guerra amb ells. N’hem deslliurat unes 40 en els últims mil anys. ¿Quin creu que és l’objectiu últim de Putin més enllà d’Ucraïna? Putin és la classe de dictador més perillós, perquè és un dictador amb un pla. I aquest pla és l’imperi rus. Rússia mai ha sigut un imperi sense Ucraïna, de manera que el primer pas és conquerir-la. Per ell, a més, és una qüestió personal, perquè els ucraïnesos es van desfer de Víktor Ianukóvitx, el president que Putin havia elegit per allunyar Ucraïna d’Occident i integrar-la a la seva coalició euroasiàtica. Com a càstig, Rússia va prendre Crimea i va posar en marxa la guerra al Donbass, però durant vuit anys els ucraïnesos han lluitat sense rendir-se. Per això Putin vol acabar amb Ucraïna com a nació independent sense importar-li el cost. Per refer l’imperi hauria de recuperar Polònia, els estats Bàltics, Moldàvia... Crec que inicialment les seves ambicions no són tan grandiloqüents. Pensa més en els bons temps de l’URSS. Vol Ucraïna i, tot i que també li agradarien els Bàltics, té l’OTAN protegint-los. De manera que potser opta per Moldàvia. En els seus somnis voldria veure l’OTAN fracassar i els EUA sortir d’Europa, però això no passarà. ¿Com es pot acabar la guerra d’Ucraïna? Putin aquí té una posició més forta. Es va ficar en aquest embolic perquè pensa que Occident és feble i no reacciona quan Rússia ataca. Abans de la guerra, el suport popular a Zelenski rondava el 30% i només el 40% dels ucraïnesos deien que estaven disposats a defensar el seu país. També va veure com els líders occidentals peregrinaven a Moscou per pregar-li sisplau que no ataqués. De manera que va pensar que seria fàcil, per la qual cosa ara deu estar molt decebut. Però també sap que els polítics occidentals no poden aguantar guerres llargues i, tard o d’hora, el suport començarà a caure. Menys armes, menys diners i més pressió als ucraïnesos per rendir-se o arribar a un acord. ¿Llavors? Arribats a aquest punt, crec que Putin es conformarà amb quedar-se amb el sud i l’est d’Ucraïna i declarar un alto el foc. Això seria suficient per cantar victòria, però no s’acabarà allà. Ucraïna es convertirà en un nou conflicte congelat, Putin reconstruirà el seu exèrcit i, si segueix viu, tornarà uns anys després. Els ucraïnesos ho saben, per això no volen firmar la pau ara i demanen totes les armes possibles perquè en un parell de mesos el pèndol afavorirà Rússia. Putin continua ingressant molts diners pels hidrocarburs i, tot i que els russos ho estan passant malament, sap que no se sublevaran. En canvi, sap que la inflació i els efectes col·laterals a Occident empenyeran els seus governs a pressionar per a un acord de pau. Les grans potències continuen tenint zones d’influència, encara que pocs vulguin reconèixer-ho. ¿Quant han treballat els EUA en els últims anys per treure Ucraïna de l’òrbita russa? Aquí hi ha un dilema. D’acord amb els nostres valors occidentals, els pobles poden triar el seu camí i ho vam veure quan l’URSS es va enfonsar. És veritat que els nord-americans van ser una mica odiosos amb els russos als 90 i 2000. Pensaven que eren febles i que no havíem de preocupar-nos per ells, però per a totes aquestes nacions esclavitzades pels soviètics la recerca de protecció davant de Rússia va ser un imperatiu. Ucraïna ha desencadenat el rearmament d’Europa. ¿Quant ens hauria de preocupar atesa la nostra tràgica història? La meva principal preocupació és que ens rendim i deixem que Rússia faci el que vulgui. Si Putin pot prendre part d’Ucraïna, entendrà que aquest és el camí i, una vegada reconstrueixi el seu exèrcit, tornarà a la càrrega. Aquest no seria el final, sinó el principi d’uns conflictes potencialment pitjors. Això s’assembla d’alguna manera als anys 30, perquè els països occidentals no van frenar Hitler a temps. I Putin ara està llançat. ¿No li preocupa el rearmament? Els russos només respecten la força. És una pèrdua de temps negociar amb ells si no ho fas des d’una posició de força. Cal dir-los: «Si no compleixes, et trencarem». Putin ha jugat al pòquer sense cartes des de fa 25 anys perquè Occident no vol la confrontació. No hem volgut fer-li la vida difícil. Nosaltres hem creat el monstre de Putin. Ha assassinat gent a Europa a tort i a dret. S’ha involucrat en activitats criminals i gairebé no hem aixecat la veu. Per això hem de construir una força imponent, perquè entenguin que no hi ha res a guanyar en aquest joc. Tot i que són una nació en declivi: una gasolinera dirigida per la màfia, com deia el nostre expresident Martti Ahtisaari.

Pekka Toveri, excap de la intel·ligència militar finlandesa «Occident ha creat el monstre de Putin»

Militar i analista, apunta que Putin podria conformar-se amb annexionar-se el sud i l’est d’Ucraïna i declarar un alto el foc, però que el conflicte no s’acabaria allà.

El més llegit