Les fronteres de l’ansietat

Winston Churchill va pronunciar a principis de la Segona Guerra Mundial una frase que resumeix les dificultats que han tingut històricament els líders occidentals per desxifrar la política exterior russa. «Rússia és una endevinalla, embolicada en un misteri, dins d’un enigma.» L’aforisme ha recobrat tota la seva vigència arran de la invasió d’Ucraïna llançada per Vladímir Putin, una guerra que pocs esperaven i que el Kremlin va justificar amb una barreja de vells recels cap a l’OTAN i arguments espuris respecte al lideratge ucraïnès o el «genocidi» de la població russa del país. Res d’això ha servit, tanmateix, per desentranyar les ambicions últimes del Kremlin o dilucidar si Putin és un actor racional que ha perdut el cap per preservar la seguretat del seu país o un dèspota revisionista obsessionat a recuperar la grandesa de l’imperi rus. Churchill va voler donar una pista. «Potser hi ha una clau», va dir. «Aquesta clau és l’interès nacional rus». I aquest interès ha estat històricament molt condicionat per la geografia del país més gran del món. A diferència de l’Espanya pirinenca o de la Itàlia alpina, Rússia no té barreres naturals a l’oest dels Urals que afavoreixin la seva defensa. Al contrari. La gran plana europea entra fins a la cuina de les seves principals ciutats europees, des de Moscou a Sant Petersburg, sense més obstacles que els crus hiverns russos. Des d’aquesta ruta van arribar les principals invasions que el país ha enfrontat en els últims 500 anys: polonesos i lituans el 1605, suecs el 1708, Napoleó el 1812 i alemanys el 1914 i el 1941. La resposta tradicional de Rússia, que tampoc té ports d’aigües calentes amb sortida directa als oceans, un inconvenient que limita molt la seva projecció com a gran potència i converteix en un afer vital el seu control de Crimea al mar Negre i de Kaliningrad al Bàltic, ha sigut expandir les seves fronteres europees cap a l’oest per ampliar el seu marge de seguretat. Durant l’imperi dels Romànov, aquelles fronteres incloïen bona part del que avui és Finlàndia, els Bàltics, Polònia i Ucraïna, un país que ha sigut sempre peça indispensable per a qualsevol líder rus amb ínfules imperials. Durant l’època soviètica van arribar encara més lluny, fins a l’Alemanya Oriental pel nord i a Iugoslàvia pel sud. Mapes en contínua mutació Aquesta sèrie de consideracions geogràfiques i històriques potser ajuden a explicar per què les nacions europees limítrofes amb Rússia van reaccionar amb una por visceral de la invasió d’Ucraïna i el renovat expansionisme rus. Els seus mapes han sigut un copia i enganxa constant en els últims segles, sempre a mercè de la potència regional de torn, fos Suècia, Polònia-Lituània, Prússia i després Alemanya i Rússia, la més tenaç de totes. Totes van reaccionar centrant el seu suport a Ucraïna, augmentant la seva despesa en defensa i modificant el seu paradigma de seguretat. Finlàndia ha abandonat el seu no-alineament per integrar-se a l’OTAN. Els Bàltics han sol·licitat bases permanents de l’Aliança al seu territori i, en el cas de Letònia, han reactivat el servei militar obligatori. Mentre que Polònia, el país més important de la regió, aspira a pràcticament triplicar la mida del seu exèrcit, que passaria d’uns 115.000 militars actius a prop de 300.000. Per les seves terribles experiències durant la Segona Guerra Mundial, quan cap potència europea es va afanyar massa per impedir que nazis i soviètics ocupessin la regió, les seves capitals tendeixen a confiar més en Washington que en Brussel·les per dormir a la nit. Potser amb l’excepció de Hèlsinki, que es va passar la guerra freda fent equilibrismes per no ser fagocitat pel seu veí rus. Una política –la finlandització– que un dels seus caricaturistes va descriure com «l’art d’inclinar-se cap a l’est sense ensenyar-li el cul a l’oest». El record del comunisme soviètic, l’última vegada que la majoria de la regió va viure al dictat de Moscou, no és particularment bo. I la majoria ha optat per educar la seva població perquè no oblidi les purgues, les deportacions i les privacions d’aquell capítol de la seva història. A Riga es pot visitar el Museu de l’Ocupació de Letònia; a Varsòvia, el Memorial als Presos Polítics de Stalin, per posar-ne dos exemples. La vulnerabilitat dels Bàltics Mirant al futur, també la geopolítica conté algunes claus sobre les perspectives de cada un d’ells. Els més vulnerables són els països Bàltics, units a la resta d’Europa occidental pels 90 quilòmetres del corredor Suwalki, descrit sovint com «el taló d’Aquil·les de l’OTAN». Particularment Estònia i Letònia mantenen, a més, una nombrosa comunitat russa entre la seva població, a prop del 25%, un factor explosiu atesa la tendència del règim de Putin a desestabilitzar i justificar les seves intervencions en l’«estranger pròxim» per la necessitat de protegir les minories russes. Per als polonesos, Ucraïna és la seva zona de seguretat, i això explica en per què s’han abocat tan generosament amb un veí amb qui mantenien moltes diferències històriques. «Si caigués Kíiv, Varsòvia seria la següent», és una de les frases escoltades als seus carrers. De tots els països fronterers de la UE, Finlàndia és el que més segur se sent, ja sigui perquè té l’exèrcit més poderós del nord d’Europa o perquè mai va ser absorbida per la Unió Soviètica. Sí que ho van ser les repúbliques bàltiques, mentre que Polònia va ser un satèl·lit comunista. El que és evident en tots ells és que la por dels compassos inicials de la guerra ha deixat pas a una inquietud més mesurada, derivada les dificultats que està tenint l’exèrcit rus per imposar-se a Ucraïna. A Moscou ja no li queden gaires simpaties a la regió, encara que el rus es continuï senint als seus carrers. Més aviat al contrari. A la seva gent els agradaria que es complís l’advertència que penja d’un dels gratacels de Vílnius, la capital lituana: «Putin, [el tribunal de] la Haia t’està esperant».

Les fronteres de l’ansietat

Durant els pròxims dies, EL PERIÓDICO els oferirà un viatge a les fronteres russes amb parades a Finlàndia, Letònia, Lituània i Polònia, on més temor ha generat la invasió d’Ucraïna

El més llegit