La inflació i la devaluació acosten l’Argentina al col·lapse

Nombrosos veneçolans abandonen l’Argentina. Havien arribat amb la il·lusió d’una terra promesa que deixés enrere les penúries del seu país. La primera clatellada de realitat la van tenir el 2019 amb el Govern de dretes de Mauricio Macri. Però és el present peronista el que ha activat la necessitat de tornar de part dels 173.000 immigrants procedents de Veneçuela. Com passa amb els argentins, han d’estalviar en dòlars. Entreveuen una llei que sol complir-se periòdicament en aquest país: la devaluació, la crisi i el fantasma d’un esclat social. Un altre 2001. La situació s’ha agreujat per al president Alberto Fernández. Els vents devaluatoris amenacen de convertir-se en huracans que perforen la butxaca de la majoria en un país amb més de 40% de pobres. Només al juliol, la bretxa entre el dòlar oficial i el que es cotitza en negre va superar el 140%. Des que va començar el mes, l’anomenat ‘dòlar blue, com es coneix el bitllet nord-americà que es ven al marge de la banca pública i privada, va augmentar 58 pesos. I aquesta pujada es trasllada automàticament als preus de tot el que es consumeix. La inflació anual pot arribar al 100%. L’Argentina ocupa aquest any el setè lloc entre els països amb més inflació durant el primer semestre d’aquest any, superat pel Líban (211%), el Sudan (199%), Veneçuela (170%), Síria (139%), Zimbàbue (131%) i Turquia (78%). Els governs passen i les circumstàncies es repeteixen. Cada cap d’Estat entrant creu que pot domar el problema, però fracassa. Fa sis anys, quan Macri va assumir la presidència, amb un bitllet de 1.000 pesos es compraven 69,5 litres de llet. Quan va acabar el seu mandat, amb aquesta suma arribava per a 21,3 litres. En l’actualitat, només es poden adquirir 8 litres. Exigències i urgències L’augment del cost de la vida ha acostat organitzacions socials peronistes i d’esquerres, generalment enemistades. Les dues van decidir ocupar el carrer per demanar-li a un Govern que havia promès cuidar, sobretot, «els que tenen menys», que s’ocupi dels que més pateixen una crisi que s’arrossega des dels anys de Macri, es va aguditzar amb la pandèmia i no dona senyals de calmar-se. Aquests moviments que aglutinen els pobres reclamen un «salari bàsic universal», ja proposat per la vicepresidenta Cristina Fernández de Kirchner. Es tractaria d’atorgar a milions de persones un ingrés equivalent a un cistell de consum bàsic per adult, al voltant de 13.000 pesos (uns 52 euros). El president no està en condicions de materialitzar aquesta petició. A hores d’ara, Fernández intenta salvar l’acord amb el Fons Monetari Internacional (FMI) que ha permès refinançar 44.000 milions de dòlars que Macri havia rebut el 2018 i es van evaporar en successives fugues de capitals. L’FMI ha exigit un fort ajust dels comptes públics, la reducció dels subsidis a l’energia i el transport públic, i un combat més eficaç contra la inflació. Al saludar, fa unes setmanes, l’arribada al ministeri d’Economia de Silvina Batakis, en substitució de Martín Guzmán, la titular de l’FMI, Kristalina Georgieva, li va recordar que sota la seva gestió haurà de prendre «mesures doloroses». Doble pressió Batakis té una doble pressió: la dels mercats i l’FMI, d’una banda, i de l’altra, la de la possible protesta social. A prop del president diuen que la ministra ha de continuar tant sí com no. La seva sortida, com a conseqüència d’una tempesta financera més gran, seria ara mateix una catàstrofe. Però, a més, el peronisme es troba amb un dilema més gros. La falta de polítiques públiques en favor dels més pobres va tenir un efecte letal en les últimes eleccions parlamentàries, en què la coalició dels Fernández va perdre 4 milions de vots. Aquesta pallissa no va fer més que aguditzar les diferències entre ells i augurar una gairebé segura ensopegada en els comicis del 2023. El futur de Cristina Kirchner Junts pel canvi, l’aliança macrista, va rebutjar un acord amb el Govern i va advertir que l’Argentina travessa una conjuntura «sense precedents» i que «empitjorarà» perquè el Govern no té «un pla» de salvaguarda mentre que la vicepresidenta intenta «avassallar les institucions i garantir la impunitat». Fernández de Kirchner va criticar durament el Tribunal Suprem per tenir ja «escrita i, a aquesta altura, fins i tot firmada» una sentència contra ell com a part d’una causa per un suposat desviament de fons de l’obra pública iniciada durant el Govern anterior, i sobre la base de proves dubtoses. El president va sortir a defensar-la. Les paraules de la vicepresidenta, va dir, mostren amb «objectivitat» la «idoneïtat moral» dels integrants del Suprem. Una condemna i una proscripció electoral deixaria Fernández de Kirchner fora de la cursa electoral el 2023, com va passar al Brasil amb Luiz Inácio Lula da Silva el 2018. Aquesta impossibilitat li va obrir el camí a Jair Bolsonaro. Cap analista pensa avui dia que Cristina, com l’anomenen els seus seguidors, podria tenir l’any que ve la mateixa influència electoral si, com augura l’oposició, la crisi encara no ha arribat al punt més greu.

La inflació i la devaluació acosten l’Argentina al col·lapse

El poder del president Alberto Fernández queda erosionat i el fantasma de la protesta al carrer té cada cop més força

El més llegit