Purgues i nervis a Kíiv

Vladímir Putin va sotmetre Emmanuel Macron a la humiliació de la taula quilomètrica en la seva visita al Kremlin a principis de febrer. Era la manera d’escenificar la distància entre el futur invasor d’Ucraïna i el president de França, necessitat de publicitat negociadora per raons electorals domèstiques. Aquesta setmana, el líder turc, Recep Tayyip Erdogan, ha tingut Putin dempeus, esperant 50 segons abans de la seva trobada a Teheran. Era el primer viatge del president rus fora de l’espai de l’antiga Unió Soviètica. La cara del tsar era un poema. Lluny de la seva àrea d’influència no semblava tan imponent com Pere el Gran, el seu referent històric, sobre qui basa el seu dret de reconquesta de terres que en algun moment de la història van ser russes. Erdogan és un artista del joc de les aparences. El seu país, que pertany a l’OTAN des de 1952, ha sigut part de l’estratègia occidental en la guerra freda. Al Pròxim Orient maniobra al costat de l’Iran sense enfrontar-se del tot a l’Aràbia Saudita. No ha trencat amb Moscou perquè s’ofereix com a país mediador en la guerra. Se sent hereu dels sultans de l’Imperi otomà. Biden al Pròxim Orient El viatge de Joe Biden al Pròxim Orient, uns dies abans de la cimera de Teheran entre Putin, Erdogan i Ali Khamenei, ha deixat la impressió d’un líder antic, que pertany a un món que ja no existeix. Va visitar Israel, el seu aliat a la zona, que torna a estar amenaçat per la figura incombustible de Benjamin Netanyahu, i va passar unes hores amb el líder palestí, Mahmud Abbàs, per dir-li que no són temps per negociar la seva relació, que les resolucions del Consell de Seguretat i els acords de pau firmats pels EUA són paper mullat. També va ser Biden a l’Aràbia Saudita, escenificant el seu enuig amb el príncep Mohamed bin Salman, que la CIA considera ideòleg de l’assassinat del dissident Jamal Khashoggi. Amb una mà li xocava el puny com a símbol de fredor i amb l’altra li demanava petroli. Occident ha convertit Putin en un Hitler per connectar amb la moralitat de la guerra contra els nazis. Contemporitzar aquests anys amb les agressions russes a Geòrgia, Síria i Crimea ha sigut una mala idea. Putin sap que Occident no vol baralla, que sempre parpelleja en els duels al sol. A Europa s’ensuma la por a un hivern sense calefacció després d’un estiu d’incendis en què la catàstrofe climàtica s’ha fet present en tota la seva realitat i cruesa. La inflació provocarà descontentament social i vagues. És una mina per a les extremes dretes. Ja s’escolten veus occidentals que aposten pel principi de la pau per territoris. ¿Entregaria Alemanya part dels seus per compensar Ucraïna o per garantir-se el gas natural rus? Zelenski, amoïnat El president ucraïnès Volodímir Zelenski ha destituït diversos alts càrrecs, entre ells el fiscal general de l’Estat i el cap dels serveis d’espionatge. Kíiv afirma que 60 membres de l’ SBU, agència d’espionatge del país hereva del KGB, treballaven per a Rússia a les zones ocupades i que 651 més han fet actes de traïció. Hi ha nerviosisme perquè la situació militar és delicada. La purga és una taca per a la imatge que la UE mira de vendre d’Ucraïna, que malgrat que és candidat a ingressar a la Unió, està lluny dels estàndards exigits per Brussel·les. La seva candidatura és propagandística, una manera d’insuflar-los moral de victòria. Una democràcia no consisteix a votar davant les càmeres de televisió dels EUA, com va passar a l’Afganistan. És la conseqüència d’un desenvolupament social, educatiu i econòmic que demanda un sistema polític obert i lliure que resolgui els problemes de la majoria. Ucraïna no és una democràcia; Rússia, menys encara. Tots dos estan afectats per una tradició de governs autoritaris i ineficaços dominats per la corrupció. Tots dos tenen oligarques i uns serveis secrets exsoviètics en què s’han transmès lleialtats infrangibles. Occident té problemes, a més del gas i el gra. No hi ha una unanimitat internacional contra Putin. No n’hi ha a l’Àsia ni a l’Àfrica. Només en el camp militar sembla que funcionen les armes sofisticades enviades, tot i que l’Exèrcit ucraïnès té dificultats per portar-les al front. Tots dos Exèrcits han tingut abundants pèrdues i estan esgotats. A Rússia li costa avançar, però avança, i Ucraïna no té, per ara, capacitat de reconquerir allò que ha perdut. Moscou se sent capaç de mantenir una guerra de llarga durada, més enllà de l’hivern. Tornen a aspirar a tot. No només és el Donbass, també volen el sud i, potser, Kíiv. Putin juga amb una data: novembre del 2024. Té l’esperança que els nord-americans escullin Trump o algú similar que desmantelli l’OTAN i li deixi fer el que vulgui a Europa oriental.

El més llegit