Antony Beevor, historiador: «Putin té l’obsessió del mascle que només vol dominar»

De Stalingrad a Berlín i de les Ardenes a la Guerra Civil espanyola, l’historiador i expert militar Antony Beevor (Londres, 1946) fa quatre dècades que explica les batalles més importants del segle XX com només ell sap fer-ho: acudint a fonts inèdites, baixant el relat al terreny i posant el lector a la pell dels protagonistes. Als seus llibres s’olora la pólvora dels trets i es mastega la sang de les víctimes, a part d’entendre’s les claus que mouen els fils dels conflictes. Des de la caiguda del teló d’acer va darrere d’escriure la història de la revolució i la Guerra Civil russa de 1917 a 1921. L’últim que pensava quan va posar fil a l’agulla era que hauria d’explicar al seu llibre Rusia (editorial Crítica) la situació d’aquest país fa un segle i posar-la en el context apressant de l’actual. Mai un llibre d’història ha resultat tan oportú. Afirma que la Guerra Civil russa va ser l’esdeveniment més influent del segle XX. ¿No ho exagera? Hi va haver altres guerres més importants, però la revolució i el conflicte civil rus van situar el marc ideològic sobre el qual va discórrer tota la centúria. L’enfrontament tan virulent que van mantenir vermells contra blancs va polaritzar les postures polítiques del seu temps, va aniquilar les aspiracions del centre liberal i es va traduir en l’antagonisme que va deslliurar el nazisme i l’estalinisme en la Segona Guerra Mundial o en la pròpia Guerra Civil espanyola. També crida l’atenció sobre el nivell de violència i crueltat que hi va haver en aquell conflicte. -L’horror de la Guerra Civil russa no té parangó. S’ha parlat molt dels crims nazis en la Segona Guerra Mundial, però no prou del sadisme que hi va haver en les txeques. En aquest sentit, aquell conflicte va ser decisiu per fixar el marc de la violència més brutal que es podia arribar a aplicar en una guerra i els nazis en van prendre nota. Vista en perspectiva, ¿va ser necessària tanta violència? Goebbels deia que l’odi no és suficient per manipular les masses, sinó que fa falta sembrar-hi la por més extrema. El terror és la millor arma de guerra que existeix. Va ser la gasolina que va propulsar la Guerra Civil russa i també el que va donar fermesa al règim soviètic i va permetre les tres mentides sobre les quals es va sustentar. Lenin va prometre terres als camperols, poder als obrers a les fàbriques i pau als soldats. No va complir res. El poder i la propietat se’ls van quedar els soviets, que estaven controlats des de dalt, i el comunisme es va convertir en una Guerra Civil internacional. Però ningú va protestar per por. En el funeral de Stalin ploraven fins i tot les seves víctimes. No perquè apreciessin el difunt, sinó perquè temien tornar a l’horror de la Guerra Civil. En eAl llibre descriu escenes esgarrifoses. ¿Quina explicació dona a tant sadisme? -Soc incapaç de trobar sentit a aquell grau de crueltat i barbàrie. No torturaven per obtenir informació, sinó que ho feien per pur plaer. En la Segona Guerra Mundial va tornar a passar amb les violacions a dones alemanyes. Alguns psiquiatres russos que han estudiat aquests comportaments parlen d’una espècie d’atracció per l’atrocitat massiva. Aquells soldats preferien violar en grup abans que fer-ho en solitari. Crec que té a veure amb la forma com els russos tracten els seus propis soldats. -¿A què es refereix? Cap altre exèrcit tracta tan malament les seves tropes i això ha continuat sent així fins a l’actualitat. En la dècada dels 90, cada any se suïcidaven 5.000 reclutes russos per les humiliacions que els causaven els superiors, suposadament per fer-los més durs i preparar-los per a la guerra. Això fa que molts es comportin amb les seves víctimes com es van comportar amb ells. Ho estem veient en la guerra d’Ucraïna. ¿Entendre la Rússia de fa 100 anys ajuda a comprendre la d’ara? -En part, sí. Des de les invasions mongoles del segle XIII, aquest país s’ha sentit amenaçat. Pensen que el món està en contra d’ells, que s’han de defensar i per aconseguir-ho no els importa utilitzar la màxima violència possible. Aquesta narrativa la uneixen a un sentiment imperialista que no ha minvat al llarg dels anys. La seva conquesta del Caucas i de l’Àsia central al segle XIX va ser tan brutal que avergonyiria qualsevol país, però a ells els omple d’orgull. I al capdavant tenen Putin, un líder infravalorat per Occident, igual que França i el Regne Unit van infravalorar Hitler als anys 30. Ningú va fer l’exercici d’intentar pensar com ell. -¿Com pensa Putin? Té l’obsessió del mascle que només aspira a dominar. Diu que la caiguda de la Unió Soviètica va ser la gran tragèdia de Rússia, però ell no aspira a tornar a l’URSS, sinó a construir el nou imperi rus, i en aquest imaginari es veu a ell mateix com un tsar. El seu referent és Pere el Gran, no Lenin. El seu palau està ple d’àguiles bicèfales imperials i retrats dels grans tsars. En la Guerra Civil, ell hauria anat amb els blancs, no amb els bolxevics. L’historiador Simon Sebag Montefiore, expert en els Romànov, em va dir en una entrevista: «Els russos tendeixen a l’autocràcia, necessiten un home fort que els mani i Putin ho sap». ¿Hi està d’acord? -Totalment. Per això la imatge de Putin a cavall amb el tors despullat o practicant arts marcials s’aplaudeix tant allà. En l’inconscient rus opera el record de l’horror que van viure fa un segle. Prefereixen tenir un home fort que els mani abans de tornar al caos d’aquella Guerra Civil tan sanguinària. ¿Com es pot combatre aquesta manera de pensar? En primer lloc, sent conscients de què tenim davant. La guerra d’Ucraïna ha evidenciat el fracàs de la diplomàcia europea. Els intents de Macron per negociar amb Putin o els de Merkel per incorporar-lo a la comunitat internacional amb vincles comercials s’ha demostrat que són inútils. La invasió d’Ucraïna ens ha fet veure que no podíem continuar depenent de les matèries primeres russes. En el fons li hem d’estar agraïts. Ara, l’important és que tot Europa es mantingui ferma i unida. ¿Tem que això no passi? En els pròxims mesos creixeran les pressions perquè Ucraïna negociï amb Rússia a qualsevol preu, i això és molt perillós. Putin està desesperat per aconseguir un alto el foc i plantejar una retirada, però estic convençut que només faria aquest moviment per tornar més endavant amb més força. La retirada russa només seria acceptable si Ucraïna queda protegida per alguna cosa semblant a l’article 5 de l’OTAN, que obligaria l’Aliança a intervenir si Rússia torna a atacar. Fa una setmana es va celebrar la cimera de l’OTAN a Madrid. ¿Què li va semblar l’aposta per incrementar la despesa militar, que a Espanya ha generat controvèrsia? -La cimera va ser un èxit. En aquest moment, tot i que estiguem patint una escalada de preus, no tenim més remei que reforçar la nostra defensa i mantenir-nos units. És l’única manera que Putin freni els seus plans expansionistes, que els té. No podem fiar-nos d’algú que menteix cada vegada que parla. Fa 100 anys, quan va acabar la Guerra Civil russa, pocs n’imaginaven les conseqüències. ¿S’atreveix a calibrar les que tindrà la invasió d’Ucraïna? Més de les que ens podem imaginar. A curt termini, la guerra seguirà com a mínim fins a l’any que ve i provocarà una recessió econòmica mundial amb talls de subministrament energètic a Europa, fam en països asiàtics i africans i moviments migratoris que seran difícils de gestionar. A llarg termini, causarà canvis molt importants i no tots seran negatius. De moment, ens obligarà a accelerar la transició energètica. El que tinc clar és que el 2022 marcarà un punt d’inflexió en el segle XXI. Aquest any passarà a la història com també ho van fer el 1914 i el 1945. HISTORIADOR SUPERVENDES

Antony Beevor, historiador: «Putin té l’obsessió del mascle que només vol dominar»

L’expert en història militar del segle XX està convençut que la guerra d’Ucraïna marcarà el segle XXI i que el 2022 serà un any recordat.

La seva última investigació, centrada en la revolució i la Guerra Civil russa de fa 100 anys, aporta claus per entendre el caràcter d’un poble acostumat a resoldre amb violència la sensació d’amenaça amb la qual viu

El més llegit