De ‘vips’ a ciutadans rasos: els occidentals perden els avantatges laborals a la Xina

Recorda una espanyola que els conductors obligaven els xinesos a cedir-li el seient en els autobusos plens de gom a gom. Ocorria el 1985 però no és necessari retrocedir tant. Una dècada enrere, les empreses xineses encara contractaven un estranger en les seves reunions amb els governs locals per convèncer-los de la seva solvència econòmica. N’hi havia prou que mengés, brindés, somrigués i remugués algun «nihao» o «xiexie» a la taula presidencial. Un conegut va exercir en una setmana de metge, enginyer i arquitecte. Vaig acudir el 2006 per primera vegada a un banc amb un diccionari i previngut pels meus amics xinesos que qualsevol tràmit costava tot el matí. Hi vaig entrar, vaig concentrar les mirades de desenes de clients i es va aixecar un silenci que va trencar un missatge per megafonia del qual només vaig entendre la paraula ‘estranger’. Va sortir a grans gambades una jove en pràctiques, em va conduir a una sala VIP, vam arreglar l’assumpte amb el seu anglès rudimentari i em vaig preparar per suportar insults i escopinades en el meu camí cap a la porta. Només vaig rebre somriures francs i benvingudes a la Xina. Porta a la globalitat La Xina esperava els Jocs Olímpics com la porta a la globalitat després de les doloroses dècades de tancament, i els estrangers eren vistos com a ambaixadors de l’excitant i nou món. Aquella veneració al blanc no era estranya a Àsia si descomptem el Vietnam, vacunats després de fer fora a puntades de peu francesos i nord-americans, i el Japó, amb un nacionalisme de caires supremacistes. Des d’Espanya es pensava en una dictadura inhòspita, perillosa i grisenca. Era efervescent, salvatge, ridículament barata i amb l’exotisme de l’occidental com a actiu irresistible al mercat laboral i a les discoteques. Un espanyol ensenyava anglès amb un vocabulari paupèrrim i diversos estrangers es van reciclar en actors de sèries televisives sense una paraula de xinès. No hi havia un lloc millor per viure que aquest verger de portes obertes. Els laments del gremi forà parlen avui d’una Xina que ja no els vol ni els necessita, i d’una creixent hostilitat. ¿Què ha canviat? Aquell país ingenu i en desenvolupament que buscava l’abraçada del món està a prop de desbancar els EUA després de beneficiar-se com cap altre de la globalització. Ha quadruplicat el seu PIB, augmentat la classe mitjana del 3% al 51% i erradicat la pobresa extrema. Un país que exportava manufactures barates lidera ara els sectors tecnològics que canviaran les nostres vides com el 5G, alhora que ha arribat a Mart. Els joves universitaris que abans cobraven l’equivalent de 250 euros no surten ara de casa per menys de 1.500 euros i els salaris mitjans en les grans tecnològiques com Alibaba o Tencent ronden els 5.000 euros. La classe mitjana xinesa de les grans ciutats supera en ingressos l’espanyola i Pequín i Xangai figuren en les llistes de destinacions més cares del món. Fins i tot els migrants de les províncies rurals que treballen a les fàbriques de la costa oriental, epítom dels oblidats del miracle econòmic, han quadruplicat els seus ingressos. Persisteix el tòpic però cap empresa obre fàbriques a la Xina pels baixos costos laborals, un eufemisme de condicions laborals esclavistes, sinó per la seva imbatible productivitat. La Xina ja no és destinació per a aventurers. El primer símptoma del gir va ser una política immigratòria més escrupolosa que va acabar amb l’estesa pràctica de perpetuar-se aquí amb visats de negocis de curta durada, estudiant o turista. Un terç dels 400.000 professors d’idiomes el 2017 no tenia els documents pertinents. Els requisits actuals s’acosten més als EUA i Europa que als països en vies de desenvolupament. Els números acrediten la desafecció. El nombre d’estrangers a Xangai, la ciutat més cosmopolita, va caure des dels 208.000 del 2011 als 163.000 de l’any passat. És una reducció del 20% en una dècada. A Pequín han disminuït el 40% fins als 63.000 actuals. Els rigors de la política de covid zero acceleraran les sortides. A Xangai, tancada durant més de dos mesos, el 85% dels estrangers afirmava en una enquesta el seu desig de marxar. És probable que molts hagin canviat d’opinió després de l’obertura i que d’altres tornin, però la tendència és allà. La Cambra de Comerç Britànica estima que les escoles internacionals hauran perdut el 40% del seu professorat a finals d’estiu. Relleu en els càrrecs directius i càrrecs intermedis Ja abans que arribessin des de Wuhan les notícies d’una estranya pneumònia s’apuntava a la pèrdua de l’avantatge inherent de l’estranger en el mercat laboral. En una visita recent al banc em va atendre després de la corresponent espera un jove amb un anglès sense accent. Un alumne avantatjat d’una escola d’idiomes, vaig deduir, però em va aclarir que gestionava comptes corporatius després d’haver cursat Econòmiques en una universitat nord-americana i un màster al Canadà. Gairebé 550.000 xinesos van estudiar a l’estranger el 2016, més del triple que els 180.000 del 2008, amb els EUA, Canadà i Austràlia com a destinacions freqüents. La tornada dels haigui o ‘tortugues marines’, xinesos que s’han format a l’estranger, ha apuntalat la meritocràcia i reformat el mercat laboral. Molts dels càrrecs intermedis reservats a forans són ocupats ara per locals amb formació similar, salaris més baixos i domini de l’anglès i el mandarí. «Ni tan sols és necessari que hagin estudiat fora. Ara, amb internet, un xinès amb interès aprendrà ràpid el que sabem nosaltres. Abans estava justificat contractar un estranger, ara ja no. Portar-los costa molts diners: sou, escoles internacionals per als nens, casa, bitllets d’avió... És complicat que una empresa sigui competitiva amb cinc empleats en aquestes condicions», explica un alt executiu espanyol amb 30 anys al país. «Moltes multinacionals han canviat en la presidència estrangers per locals amb diversos màsters internacionals. És lògic. Molts d’ells no s’assabentaven de res per la barrera idiomàtica», afegeix l’espanyola de l’autobús. El Luis (nom fictici) és un dels cinc estrangers d’una empresa d’energies renovables amb seu a Xangai i una plantilla de 35 treballadors. Tres han marxat i tant ell com el seu cap són en camí. «Sempre hem tingut directors generals estrangers perquè faciliten la comunicació amb Espanya, però ens estem plantejant un canvi», revela. L’èxode massiu de Xangai, pulmó econòmic de la Xina, hauria sigut devastador dues dècades enrere. «Ara hi ha talent xinès per substituir-nos. La Xina té molts recursos, ha remuntat totes les crisis i la necessitem nosaltres a ella més que al revés», afegeix. ¿S’ha convertit la Xina en hostil per als estrangers o tan sols han perdut aquelles prebendes pseudocolonials i càndida fascinació? Del debat inesgotable n’emergeix una certesa: els xinesos han esgotat la seva paciència amb l’expatriat enfadat, aquell que odia sense dissimulació el país, la seva gent i costums, amb una tossuda sensació que alguna cosa se li deu i que se sent lligat a la Xina només pel seu estratosfèric salari. Ara, com dues dècades enrere, n’hi ha prou amb acostar-se a un xinès amb un somriure per rebre’n una altra.

De ‘vips’ a ciutadans rasos: els occidentals perden els avantatges laborals a la Xina

L’èxode massiu de Xangai, pulmó econòmic del país, hauria sigut devastador fa 20 anys

Avui les multinacionals occidentals aposten pel talent local

El més llegit