L’odissea dels migrants de Melilla: de la guerra a la tragèdia de la tanca

L’Omar va sortir del Txad quan encara era un adolescent. Tenia 15 anys i era orfe. «Des que creixem que ja coneixem la guerra. Al meu país no hi ha res». Vivia amb el seu oncle, tot i que malvivien, per l’escassetat de recursos. El seu país era un infern: L’Omar parla de guerra, rebels i conflictes sectaris. No hi havia feina ni esperança. «Em vaig veure obligat a sortir de casa meva», recorda. En la seva odissea per intentar arribar a Europa ha patit els camps de treballs forçats libis, deportacions al desert i una desena d’intents d’entrar a Melilla. L’últim, divendres passat, quan almenys 23 migrants van morir a la porta d’Espanya. Quan encara era un menor, l’Omar va travessar la seva primera frontera rumb al nord. «A Líbia em van atrapar les màfies que trafiquen amb persones. Em van demanar diners. Si la teva família no te n’envia, et fan treballar fins que mors. Jo no tenia ningú que m’ajudés, soc d’una família pobra i no tinc pares. Quan era a Misrata (al nord de Líbia) vaig aprofitar una ocasió que vaig tenir i vaig escapar», diu l’Omar. Explica que va aconseguir arribar al Níger i després a Algèria. Al país magribí va treballar durant un any. «Cada vegada que ens atrapaven ens enviaven al Níger. A Algèria era pitjor perquè no tenia dret a sortir al carrer, t’arrestaven i et deixaven al desert. Em vaig veure obligat a creuar al Marroc». Hi va arribar quan tenia 19 anys. «Fa tres anys que soc en aquest país i he dormit, potser, tres mesos en una casa. La vida aquí també és molt difícil i ens vam veure obligats a anar a Nador per intentar creuar a Melilla». Onze intents L’Omar ha intentat arribar a la ciutat autònoma fins a 11 vegades, segons explica, 8 nedant i 3 saltant la tanca. S’aixeca la màniga del jersei morat que porta per mostrar el braç dret: té dues cicatrius d’un dels intents de superar la frontera. «Quan vam arribar a Nador fa un any, la policia ens estava esperant. Ens van colpejar i arrestar. Després ens van portar a una presó, hi havia unes 150 persones, dormíem a terra i estava molt brut. He estat quatre vegades en aquesta presó». Denuncia que ha sigut colpejat a l’interior d’aquesta presó pròxima a la ciutat i que després d’uns dies allà, els van traslladar amb autobús al desert o a regions de l’interior del país. Aquest jove vivia en un dels campaments que hi ha al bosc i la muntanya, a pocs quilòmetres de la tanca. Explica que el dia abans de l’intent de salt de divendres passat, la policia marroquina va fer una batuda on eren. «Érem lluny de Nador per descansar i menjar, va venir la policia i ens va atacar. Ens van dispersar, també va detenir molts de nosaltres. Si haguéssim esperat un dia més haurien tornat i ens haurien detingut tots. Potser a alguns de nosaltres ens haurien deportat al nostre país o enviat a Algèria», assenyala. «Mai ataquem un gendarme» El dia de l’intent de salt va començar amb la sortida del sol. «Quan vam arribar a la tanca, la policia ja estava preparada perquè ens havia vist venir de lluny»; centenars de persones migrants van baixar de la muntanya i van córrer direcció a la porta fronterera del Barrio Chino. «Nosaltres mai ataquem un gendarme, ells representen el país i no hi estem en contra. Portem pals només per fer por i que ens deixin passar», explica aquest jove de 22 anys. Diu que en aquell moment els agents van llançar gasos lacrimògens i que alguns es van començar a enfilar la tanca. L’Omar diu que va aconseguir trepitjar terra espanyol, però afegeix que quan va aconseguir córrer uns 20 metres, la Guàrdia Civil el va atrapar i el va tornar al Marroc. Explica que els agents li van llançar gas pebre i no podia veure res. «Em va fer molt mal que em retornessin. Espanya també és responsable de tot el que va passar, és còmplice, com el Marroc. Som éssers humans i no ens tracten com a tals. Busquem el nostre futur», afirma indignat. Després d’uns minuts en territori espanyol, l’Omar explica que la policia espanyola el va tornar a enviar a l’altra banda de la tanca. «La policia marroquina ens estava esperant a la porta». «Vaig salvar la vida perquè quan em van tornar, vaig fer com si estigués mort o hauria perdut la consciència. Si no ho hagués fet, hauria mort. Vaig veure al meu voltant com colpejaven moltes persones», assenyala. Morts per asfíxia El Mohamed, un txadià de 16 anys, també va estar en l’intent de salt. Explica que alguns dels que eren a la tanca van morir per asfíxia. «No podíem respirar pels gasos lacrimògens, i també vam rebre cops». Assegura que ell també va tocar terra espanyol, però que el van tornar. «Quan vam tornar al Marroc ens van colpejar», lamenta el noi. Explica que va sortir del seu país fa poc més d’un any fugint de la guerra i després de perdre els pares. Ara espera al Marroc una oportunitat per deixar el continent. Segons han manifestat les autoritats marroquines, van perdre la vida 23 persones per asfíxia o caiguda de la tanca. Les organitzacions humanitàries defensen que almenys van morir 37 persones. Segons IRIDIA, el Centre per a la Defensa dels Drets Humans, hi va haver devolucions en calent, però encara no les han quantificat. Aquests dos joves expliquen que quan estaven estirats a terra, la policia els va agafar per ficar-los en un autobús. Segons el Mohamed, els van treure els telèfons, els diners i el que portaven a sobre. Una setmana després, l’Omar subjecta, amb la cara seriosa, una petita pancarta escrita a mà: «Justícia i veritat per als morts a la frontera de Melilla el 24/06/2022. Les vides dels migrants importen». «Només vull sortir del Marroc per anar a un país segur», reclama el jove txadià.

L’odissea dels migrants de Melilla: de la guerra a la tragèdia de la tanca

Dos joves del Txad expliquen a EL PERIÓDICO el que han hagut de patir fins arribar a la frontera i les agressions rebudes en l’intent de salt de divendres passat

«Des que creixem que ja coneixem la guerra», explica l’Omar, que ha intentat creuar a Europa 11 vegades

El més llegit