Mark Galeotti: «Putin va començar a perdre en el moment que Rússia va entrar a Ucraïna»

La invasió d’Ucraïna ha obert un oceà de dubtes sobre la guerra, la complexitat política de Rússia i de l’arquitecte d’aquesta operació militar, Vladímir Putin. Fa més de dues dècades que el britànic Mark Galeotti, professor honorari a l’Escola d’Estudis Eslaus i d’Europa de l’Est de la Universitat College de Londres, analitza quirúrgicament el líder del Kremlin i la seva nació. Després de publicar recentment els llibres ‘Una historia breve de Rusia’ i ‘Tenemos que hablar de Putin’ (Capitán Swing), el reconegut autor atén EL PERIÓDICO en una conversa telefònica. ¿Què ha canviat en Putin en els dos últims anys perquè decidís envair Ucraïna? L’atac és un símptoma dels canvis de Putin, no només del seu estat físic, sinó també de la seva manera de ser. Putin sempre s’ha posat al centre perquè vol ser una de les grans figures polítiques de la història russa, es presenta com algú amb el control de la situació i de si mateix, algú convençut que sap més que els altres i que no accepta els traïdors. No obstant, durant el Consell de Seguretat abans de la guerra el vam veure criticar els seus caps d’intel·ligència i avorrit quan el primer ministre li parlava d’economia. Aquest és el punt en què vaig pensar que les coses es posarien lletges. Putin continua sent el mateix, però en cert sentit s’ha convertit en la seva pròpia caricatura, amb les seves característiques sent ara molt més dramàtiques. Podria ser per l’edat [a l’octubre farà 70 anys] o per la covid i l’aïllament a què va estar sotmès... S’ha parlat molt dels seus problemes de salut, de si té Parkinson o fins i tot càncer de sang... Ni els experts tenen clar què li passa, però alguna cosa ha canviat en ell, té menys el control de si mateix. El més curiós és que, abans de la invasió, Putin estava guanyant: tenia les seves tropes a la frontera, l’economia d’Ucraïna estava en crisi, hi havia líders pressionant Zelenski perquè fes concessions al Kremlin i altres viatjaven a Moscou per convèncer Putin que no iniciés la invasió. Ser al centre, aquesta és la posició on vol ser. Si Putin fos el gran jugador d’escacs geopolítics que es diuen hauria mantingut aquesta situació, però va optar per actuar, i va començar a perdre en el moment en què el primer tanc rus va travessar la frontera. Sigui el que sigui el que ha fet canviar Putin, crec que ho ajuda a entendre el fet que imposés als seus generals, sense escoltar-los, l’estratègia ridícula de pensar que Ucraïna s’enfonsaria al primer cop i sense lluitar. Rússia ha passat de voler imposar una invasió llampec a centrar-se en el control del Donbass. Pel camí, la guerra s’ha estancat i molts alts càrrecs militars russos han mort en combat. ¿S’ha sobreestimat el Kremlin? Han sortit a la superfície problemes militars de Rússia, com el mal estat de l’armament, però també és cert que, després de vuit anys preparant-se, els ucraïnesos han demostrat ser molt ferris en la defensa del país. Sabien que arribaria el dia. A més, van cometre la fallada estratègica de pensar que envair Ucraïna seria bufar i fer ampolles, que la guerra duraria un parell de dies, com Txecoslovàquia el 1968. Llançar uns paracaigudistes sobre Kíiv i detenir el seu govern. L’exèrcit rus combat de manera molt estructurada i metòdica, però Putin es va imposar. A molts comandants ni se’ls va avisar que anaven a la guerra. Pensaven que podrien assaltar les grans ciutats, i això i la falta de coordinació els va causar baixes devastadores. Ara els generals estan llançant una operació més racional al Donbass per revertir el mal que els ha fet Putin, però tot i així ja han perdut l’avantatge del primer cop. ¿Hi ha malestar al govern i a l’exèrcit? ¿Putin està cada vegada més sol? Putin està més sol que mai. Davant la lluita existencial de Rússia, només pots ser un patriota o un traïdor. Els tecnòcrates del govern, que porten l’economia, saben que la invasió d’Ucraïna és un desastre, però ¿què hi poden fer? Quan la presidenta del Banc Central, Elvira Nabiullina, va trucar a Putin per dir-li que la guerra està enfonsant l’economia, li va penjar. No vol sentir les males notícies. El ministre de Defensa, Serguei Xoigú, ha estat poc visible últimament, cosa que podria deure’s a un distanciament amb Putin. El que sí que sabem és que entre els militars hi ha un corrent real de ràbia. I també entre els nacionalistes, gent que no té problemes a subjugar Ucraïna, sinó en el fet que s’hagi fet tan malament. Hi ha malestar, però també certa impotència. Les agències de seguretat segueixen sent lleials a Putin. ¿És possible un cop d’estat contra Putin similar al que va enderrocar Nikita Khrusxov després de la crisi dels míssils? El règim està dissenyat de manera eficaç contra qualsevol intent de cop, perquè hi ha moltes agències d’intel·ligència que es vigilen entre si. Però res és impossible. Putin pot començar a tenir problemes al setembre. Llavors, moltes llars tindran més problemes amb els seus estalvis, notaran la inflació i l’atur es podria disparar. A més, hi ha eleccions locals, i fins i tot les més manipulades generen debat i desacord. La gent que envolta Putin no són putinistes. El sistema rus està ple d’oportunistes pragmàtics i despietats que constantment pensen en riscos i avantatges. Ara el risc de fer alguna cosa contra Putin és molt més gran que mantenir el cap cot, però si hi comença a haver protestes i la seva salut empitjora, aquest pot ser el moment en què els oportunistes hagin de prendre decisions difícils. Com vam veure amb l’URSS i l’òrbita soviètica, hi pot haver règims molt forts que una vegada la gent comença a desertar poden col·lapsar molt ràpidament. No és impossible, però no ho espero pròximament. La guerra s’ha redirigit a l’est d’Ucraïna... ¿Putin podria pensar a prendre Transnístria i Moldàvia? No crec que sigui la seva intenció. I, tot i que ho fos, no podria fer-ho, és una zona envoltada d’espai aeri enemic. Per arribar per terra primer hauria de fer-ho passant per Odessa. Han intentat capturar aquesta ciutat portuària i han fracassat. Ara està molt més ben preparada que mai abans. El dubte és si aconseguiran el seu objectiu, que és capturar el Donbass i aixecar un pont fins a Crimea. L’ofensiva avança molt lentament i crec que els russos acabaran perdent el control. I, llevat que Putin declari oficialment la guerra i mobilitzi les reserves, aquest any no tenen recursos ni tropes per a una altra ofensiva. ¿És l’ús d’armes nuclears una amenaça real? Crec que és només una amenaça. No té res més per intimidar-nos. No obstant, el Putin d’ara és més impredictible i, tot i que remot, podria ser possible que recorregués a armes nuclears tàctiques. No seria fàcil i seria una crida a Occident a un canvi de règim. La Xina estaria molt descontenta amb aquesta via i, si l’entorn de Putin veu que és massa perillós, això podria portar-nos a un escenari colpista. Putin creu en moltes ximpleries, però no és un llunàtic, crec que continua sent un actor racional. ¿Amb quin líder rus es pot equiparar Putin? Fa tres mesos hauria dit el tsar Nicolau I, un autòcrata autoritari que va mirar de combatre el canvi inevitable. Des de la invasió d’Ucraïna començo a pensar que podria ser Nicolau II, l’últim dels tsars. Va entrar en la Primera Guerra Mundial pensant que seria una cosa fàcil i que restauraria la seva imatge, però va acabar sent una carnisseria que el destruiria. Potser no veiem cap altra revolució bolxevic, però sí la destrucció del seu sistema. Putin diu que combat l’OTAN, però ha aconseguit la possible entrada de Suècia i Finlàndia a l’aliança. ¿Quin impacte pot tenir això? Aquesta és una de les més grans ironies de la guerra. Putin estava preocupat perquè l’OTAN desplegués bases de míssils a territori ucraïnès, i de moment no sembla que això pugui passar a Suècia o Finlàndia. Ucraïna és un cas diferent, perquè, des de la perspectiva del Kremlin, és territori rus. Putin els considera traïdors perquè s’han oposat a ser propietat de la pàtria russa. En canvi, ha dit que no té problema que Suècia i Finlàndia entrin a l’OTAN, perquè no pot fer res per evitar-ho. L’exèrcit veurà aquest moviment com un fracàs, però no crec que faci eclosió en res dramàtic. ¿Va ser l’ampliació a l’est un error estratègic de l’OTAN? No ho crec, tot i que sí que ho va ser la manera com Occident ho va gestionar. El problema va ser dir que l’OTAN no creixeria i fer-ho; dir que era una aliança purament defensiva i després desplegar tropes en llocs com l’Afganistan. Aquestes decisions potser tenien sentit llavors, però no vam pensar en com les veuria Rússia. Putin creu en tota mena de conspiracions ridícules sobre l’OTAN, però ens hi centrem tant que no pensem a com dirigir-nos a la ciutadania russa. Això continua passant ara amb les sancions, i acabem tractant tots els russos com si fossin aliats de Putin. Això és perillós, perquè estem alienant ciutadans que podrien sentir simpatia per Occident. Quan no poden tenir accés a medicaments, no culpen Putin, sinó les nostres sancions. Això pot portar-nos a guanyar la guerra contra Putin, però a perdre la pau a l’alimentar el seu dolor i la seva ràbia. La televisió russa està radicalitzant cada vegada més el to. ¿És un reflex del que pensa el poble o del que el Kremlin vol imposar? La segona. De vegades, com més extrema i ridícula és la propaganda és quan saben que realment no està funcionant. Una majoria dels russos dona suport a la guerra, però a la guerra que veuen a la tele, una operació militar limitada i amb molt poques baixes per evitar que un règim neonazi tingui accés a armes nuclears per portar a terme un genocidi. La gent sap que el Govern els menteix, però accepten la línia oficial perquè potser no els afecta gaire. Aquesta percepció canviarà quan hi hagi un cop de realitat, ja sigui veure que cada vegada hi ha més morts al front o que puguin escoltar els que tornin. A poc a poc, la realitat de la guerra arribarà a casa dels ciutadans russos. Crec que per aquesta mateixa raó Putin no vol ordenar una mobilització massiva cap a Ucraïna, on ja han mort 15.000 soldats, més dels que hi va haver en la guerra soviètica a l’Afganistan. ¿És l’extrema dreta europea el cavall de Troia de Putin? Rússia ha encoratjat moviments disruptius i radicals, perquè el seu objectiu és dividir-nos entre països i dins dels mateixos països perquè estiguem tan distrets amb això que no siguem capaços de mobilitzar-nos. Així, ha recolzat molts grups d’extrema dreta amb diners i amb la seva propaganda, però també l’esquerra radical i moviments secessionistes regionals. La guerra ha fet que associar-se amb Moscou sigui molt més tòxic, com s’ha vist amb Marine Le Pen. No sé com mantindrà això. Putin ha malparlat de Lenin i de l’URSS, però tot i així està utilitzant els símbols soviètics a les zones d’Ucraïna conquerides. ¿A què es deu? Putin és un mal historiador, es pensa que la història és un bufet on pot escollir el que vulgui. Utilitza la bandera vermella soviètica que es va hissar sobre el Berlín nazi com a símbol de la victòria, pensant que es pot deslligar d’altres elements de l’època bolxevic. Vol impulsar una narrativa heroica de Rússia i tria allò que més li serveix, ja sigui l’URSS o l’imperi tsarista.

Mark Galeotti: «Putin va començar a perdre en el moment que Rússia va entrar a Ucraïna»

Parlem amb el reconegut professor i autor de llibres com ‘Tenemos que hablar de Putin’ (Capitán Swing) sobre el curs de la guerra, la salut de Putin, l’ús d’armes nuclears i els errors d’Occident

El més llegit