Cases cremades i franctiradors a la vista: el relat dels supervivents de l’ofensiva russa al sud de Khàrkiv

A les onze del matí Malaia Rohan i Rohan són pobles fantasma habitats només per avis que vaguen pel carrer, o xerren asseguts en cadires de fusta davant cases enderrocades. També hi ha individus uniformats, mentre l’artilleria segueix i segueix a una distància oïble, i els pocs automòbils que s’atreveixen a circular –a velocitats inconfessables per aquests camins de terra– es mouen per les rutes d’aquest poble recuperat per les forces ucraïneses després de setmanes d’estar sota ocupació russa. La destrucció és visible per tot arreu. Hi ha autocars cremats, helicòpters abatuts, centres de salut enderrocats, escoles cosides a trets, vivendes que els veïns han abandonat per viure sota terra. Aquest és el paisatge que han deixat els combats en aquests pobles que han fet d’escut a Khàrkiv en els llargs dies en què van arribar les forces russes en l’intent d’assetjar la segona ciutat més important d’Ucraïna. Atacats per terra i aire Vadim Poliak, un home jove que tremola al parlar, diu que els van atacar per terra i aire. Ho fa davant una cabana agrícola que ara és una barreja de ciment i ferro, i que és al costat de la casa on durant quaranta anys va viure la Valentina, una altra veïna que també parla commoguda. Aquí, al saló de l’interior de la vivenda, al segon pis, no queda res intacte. Es veu un gran forat negre en una paret, cortesia de l’impacte d’un projectil, i altres restes de municions estan escampades per l’habitació enmig d’un mobiliari també destrossat. «Si no hagués sigut pels veïns, hauria sigut pitjor. Van venir corrent i ens van ajudar a apagar el foc. Els del costat no van tenir tanta sort, casa seva es va incendiar del tot després de ser bombardejada», diu la Valentina, a l’explicar que ella aquell dia no va morir perquè era al soterrani de la casa. El Vadim, que també treballa en l’Administració municipal de Rohan, afegeix llavors que encara no aconsegueix assimilar el que ha passat. «Aquí no hi ha objectius militars. Només moltes cases on hi ha persones que vivien en pau», afirma. «Encara estem en xoc i tenim por. No sabem si tornaran. Quan sentim un soroll, de seguida ens amaguem, i part de la meva família se’n va anar a viure a un altre lloc», continua la Valentina que, tot i que sembli més gran, té uns seixanta anys. «Els atacs van ser molt forts. Ja al febrer, els dos pobles es van quedar sense aigua, ni gas, ni electricitat», adverteix el Vadim, a l’explicar que tot just ara han començat a fer un primer balanç de danys i planejar la reconstrucció. Aquest esclat de vida, tanmateix, encara no és aliè a la substancial amenaça que encara es nota i es veu als camps i carreteres d’aquests pobles, amb unes terres que es recomana no trepitjar ingènuament, pel perill que hi hagi mines. «Als veïns els hem dit que en algunes zones és millor no passar amb automòbil, tot i que sí que poden anar caminant a peu perquè el que hi ha són mines antitancs que no són tan sensibles. En qualsevol cas, s’ha d’anar amb compte», explica un oficial, que al seu cotxe ha carregat algunes restes de l’armament que ha trobat a la zona. «Veia els franctiradors des de casa meva» I és que els habitants que s’han quedat –i els pocs que han tornat– no es resisteixen a treure el nas després de setmanes de viure tancats. La Nataixa és una altra supervivent que va passar setmanes amagada en un soterrani humit mentre les tropes russes eren al poble de Malaia Rohan. Segons explica, van ser dies d’estretor i por. «Si sortíem a buscar ajuda humanitària, corríem el risc que ens matessin. Podia veure els franctiradors des de l’entrada de casa. Tres homes van ser assassinats així. Un home caminava amb el seu fill de quatre anys i també el van matar», afegeix, a l’assenyalar una casa més allunyada des d’on, diu, els disparaven. Durant aquests dies terribles, la Nataixa afirma que una dona i una jove van patir violència sexual. «Per això, ja va estar aquí un investigador (de la procuradoria ucraïnesa, que està investigant aquestes denúncies), i va parlar amb els pares d’una noia», diu. Una altra àvia, que no vol mostrar la cara ni donar el nom mentre talla fusta, explica que fins i tot va poder veure com les tropes russes es protegien dins un gran barracó, i accedeix a portar-nos-hi. Dins aquest lloc, entre pols i pedres, queden les restes d’aquests dies salvatges: trossos d’uniforme, restes de menjar enllaunat, matalassos per dormir, botes militars i llaços bicolors –taronja i negre– de sant Jordi, un símbol militar de l’època tsarista que l’Exèrcit de Moscou encara fa servir.

Cases cremades i franctiradors a la vista: el relat dels supervivents de l’ofensiva russa al sud de Khàrkiv

Els habitants que queden, majoritàriament avis camperols, expliquen l’horror viscut mentre es comença a pensar en la reconstrucció

El més llegit