Saltivka, la zona zero de la guerra a Khàrkiv

Les finestres rebentades, les carcasses dels cotxes carbonitzats, els enormes sots oberts a l’asfalt pels impactes d’artilleria, les finestres i balcons perforats per projectils, les façanes ennegrides pels incendis que en molts casos ningú va poder apagar i es van consumir per si mateixos, els patis d’esbarjo amb gronxadors i balancins deserts i plens de vidres caiguts des dels edificis adjacents. Però sobretot, les fantasmagòriques siluetes dels pocs habitants que encara es mantenen aquí i que al seu dia, amb els primers bombardejos, van preferir no aventurar-se a marxar; figures pertanyents, totes i sense excepció, a l’estament social tan exsoviètic format per jubilats amb pensions de misèria i sense enlloc on anar. Això és Saltivka Masiv, un barri de la perifèria de Khàrkiv –a l’oest d’Ucraïna– que es va començar a construir cap als anys 60 i batejat així perquè la carretera que uneix la segona urbs ucraïnesa amb les poblacions de Stari Saltiv i Verkni Saltiv constitueix un dels seus límits fronterers. Al tractar-se d’un districte eminentment residencial, no sembla que els obusos de les Forces Armades russes, que van caure sovint durant tot el mes de març fins fa ben poc, hagin buscat destruir objectius militars regentats per l’Estat ucraïnès. L’alt nivell de destrucció que presenta el districte es deu, segons dedueixen els seus habitants, a la seva posició geogràfica, situat a l’extrem nord de la ciutat, és a dir, més a prop de la frontera russa, a uns 40 quilòmetres, i d’una línia del front que les últimes jornades s’ha anat allunyant a poc a poc del nucli urbà per alegria dels defensors i habitants de Khàrkiv. Amb una gorra marró i una gavardina blava prima, que amb prou feines el protegeix del fort vent regnant, Zhenia, un home prematurament envellit de 68 anys que prefereix no dir el seu cognom, va cada dia al soterrani de l’estació de metro pròxima d’Heroi Pratsi amb l’únic objectiu d’omplir un tàper de sopa calenta. «De 46 apartaments, només 6 segueixen habitats», destaca, mentre assenyala on van caure les bombes més destructives durant els dies àlgids de l’ofensiva militar. Tot i que molts dels veïns ja no viuen a casa seva, en el seu cas ha preferit continuar al seu apartament fos com fos, malgrat que les finestres estan trencades i passa les jornades literalment a la intempèrie i exposat als corrents d’aire. «Fa molt fred quan es fa fosc, cinc o sis graus», comenta, abans d’aclarir que cada nit s’ha d’abrigar amb cura abans de ficar-se al llit. La seva resposta és taxativa quan se li pregunta per la seva negativa a ser evacuat. «Però si no tinc on anar», exclama. Andanes, passadissos i sales És precisament sota el subsol, concretament a les andanes, els passadissos i les sales amb màquines expenedores de l’esmentada estació suburbana, on el drama humà que un intueix als carrers deserts de Saltivka Masiv es fa real. Perquè centenars i centenars de veïns s’hi han instal·lat, literalment amuntegant-se els uns sobre els altres, de forma insalubra, amb matalassos, cadires, mantes, estris de cuina i fins i tot forns microones. Valentina Osina, de 65 anys, i el seu fill Ruslan, de 45, fa més de dos mesos que estan refugiats en aquest lloc, on van arribar els primers dies de l’ofensiva després que un bombardeig destruís els pisos inferiors de l’edifici on vivien, situat a uns dos quilòmetres. «No sabem si encara tenim casa; l’Exèrcit no ens deixa anar fins allà, ens diuen que encara és perillós», diu la Valentina. Tots dos estan malalts, en particular la mare, que pateix bronquitis. I malgrat saber que aquestes llargues estades, dormint sobre un terra literalment ple de brutícia només empitjorarà la seva condició. Malgrat tot, prefereix no queixar-se. «Ens donen bon menjar, i entre els que estem aquí ens avenim», remarca. La part més destruïda de Saltivka es troba, sens dubte, després de travessar per un pont un petit rierol que, metres més avall, esdevé un bucòlic estany. El silenci aquí és inquietant, pertorbador, dels que gela la sang, sobretot si cada cert temps, és interromput per un intens terrabastall sec procedent de les línies del front. «Això no és res; al març, el nostre edifici vibrava i es movia com si es tractés d’un terratrèmol», diu Irina Nikolaenko, de 73 anys. Admet, això sí, haver tingut por una vegada, quan un projectil va incendiar el garatge i un cotxe aparcat va començar a cremar. «Vam pensar que el foc s’estendria a l’edifici», explica. Al seu costat, Ludmila Kiskina insisteix que no abandonaran casa seva malgrat la guerra, mentre agraeix al cel i la seva sort que el seu pis sigui dels que encara es mantingui gairebé intacte. «Només ha resultat afectada una finestra», explica. «Els pisos que donen a aquesta façana, els més exposats, són els de tres habitacions; els nostres són més petits», interromp la Irina. A més de la determinació de no abandonar casa seva a l’Exèrcit ocupant, hi ha una poderosa raó perquè aquesta dona, malgrat tot, segueixi a Saltivka: Els 36 gats que alimenta cada dia, passi el que passi, fins i tot sota els bombardejos més terribles.

Saltivka, la zona zero de la guerra a Khàrkiv

Als barris del nord de Khàrkiv només queden pensionistes malvivint entre les ruïnes dels edificis

La invasió russa d’Ucraïna, en directe

Resum de 75 dies de guerra

El més llegit