Fugides (pels pèls) de l’ocupació, els camps de filtració i la deportació a Rússia

Tatiana Luboiko, de 42 anys, i Maria Dovetxenko, de només 17, tenen en comú alguna cosa més que la seva pàtria ucraïnesa. Totes dues han passat setmanes malvivint sota l’ocupació de les tropes russes o dels seus aliats, les milícies separatistes del Donbass. Totes dues han experimentat por i terror a causa dels bombardejos o l’arbitrarietat que les forces ocupants mostraven amb els locals. Però, sobretot, les dues s’han convertit en una excepció comptable entre els seus veïns a l’aconseguir creuar les línies del front i arribar, després de moltes vicissituds, a territori controlat pel Govern de Kíiv escapant-se del futur que els atacants els havien reservat com a població enemiga de les regions que acaben d’adquirir: els camps de filtració, les presons o la deportació a Rússia. La Tatiana ni tan sols va tenir temps de reaccionar el dia en què es va produir l’atac rus. Resident a Kozatxa Lopan, a la regió de Khàrkiv, a uns quants quilòmetres de la frontera amb Rússia, la seva localitat va caure en mans dels atacants sense disparar ni un sol tret la matinada del 24 de febrer, moments després que Vladímir Putin anunciés l’inici de la denominada «operació especial». Des d’aleshores, s’han quedat allà. Amb tres fills i separada temporalment del seu marit, que just en aquell moment es trobava a Khàrkiv, encara en territori sota control de Kíiv, va haver d’afrontar sola els rigors de l’ocupació. «Des del primer moment ens vam convertir en presoners dins de les nostres cases; necessitàvem un permís per poder sortir o anar a un altre poble, tot i que fos a prop», explica a l’estació ferroviària de Lviv, esperant, amb els seus fills, per pujar a un tren amb destí a Txèquia, envoltada de maletes, acariciant el gat familiar. A Kozatxa Lopan van ser les milícies prorusses de Donetsk, lleials a Moscou, les que es van encarregar de la gestió local. Es van instal·lar en comissaries i seus oficials. I de seguida van començar a circular rumors d’arrestos, detencions i tortures. «Buscaven gent vinculada amb ATO (Operació Antiterrorista, nom amb què el Govern ucraïnès designa els integrants de les forces que van lluitar durant vuit anys a les milícies prorusses del Donbass), em deien que els pegaven, els torturaven amb electricitat i els disparaven als peus. A alguns se’ls emportaven a Rússia. Estaven obsessionats buscant nazis i jo preferia no preguntar per evitar atraure l’atenció», explica. La lògica dels invasors Amb el pas dels dies, es va adonar de la lògica dels invasors. A causa de la restricció de moviments, el menjar va començar a escassejar i fins i tot va provocar fam, remarca aquesta dona, per moments entre sanglots. I l’única solució per esquivar les privacitats, segons la Tatiana, era abandonar casa seva i buscar refugi, però en una sola direcció, amb bitllet d’anada, però no tornada: Rússia. «Els que travessaven la frontera, firmaven un paper amb el qual es comprometien a no tornar a Ucraïna en cinc anys». Negant-se a acceptar aquest destí –«mai em podria refugiar en el país que ens ha atacat i ens està matant», explica en un rus impecable, amb un suau rastre d’ucraïnès– va començar a preparar la fugida anant d’una casa a una altra fins que un dia va empaquetar uns quants estris i va ser entregada, amb els seus fills, a uns «voluntaris» que li van permetre reunir-se amb el seu marit. Això sí. Han deixat enrere la casa familiar i el territori on, com a bona família ucraïnesa, cultivaven tomàquets i cogombres, entre altres productes. A diferència de la Tatiana, la Maria Dovetxenko no sembla que tingui cap inconvenient a explicar els detalls del seu viatge, que inclouen un pas amb la seva família pels temuts camps de filtració, on les milícies prorusses revisen les identitats dels ciutadans a les regions acabades de conquerir i arresten, sense càrrecs ni garanties, els qui consideren sospitosos de cooperar amb l’Estat ucraïnès. Fugint dels combats a Mariúpol, on van passar gairebé dues setmanes refugiats en un soterrani amb una vintena de persones mentre veien com els bombardejos destruïen les seves cases, va pujar al cotxe familiar amb el seu pare i la seva mare, que té problemes de mobilitat, i van començar a conduir sense rumb, intentant escapar a territori controlat per Kíiv. Igual que a Khàrkiv, els ocupants van imposar al sud d’Ucraïna un estricte règim de mobilitat i l’única manera d’intentar travessar els fronts russos era passar per un camp de filtració, en el seu cas a la localitat de Mànhuix, a pocs quilòmetres al sud de Mariúpol. «Hi havia moltíssims cotxes esperant. Vam estar dos dies dins del cotxe sense poder moure’ns, perquè la cua només avançava uns quants metres cada una o dues hores.» Sabent que serien minuciosament investigats, la Maria i els seus pares van esborrar «totes les fotos de festes nacionals ucraïneses o amb vestits nacionals» que tenien als mòbils, però els milicians, al veure les memòries gairebé buides, van sospitar d’ells. «Jo estava en una habitació i el meu pare en una altra. Li van pegar fins deixar-lo inconscient. No els agradaven les seves respostes a les preguntes de per què no tenia fotos al mòbil», explica. Mentre va estar sota custòdia dels guardians, també milicians prorussos del Donbass, assegura que va sentir frases inquietants com «necessitem dones» o «he disparat a 10 persones». Un cop rebut el segell del camp de filtració, la Maria i la seva família van travessar 27 punts de control

El més llegit