¿Espies sense control? Així es deixen vigilar (o no) els serveis d’intel·ligència en altres països

L’escàndol per l’espionatge massiu a polítics independentistes amb el programa Pegasus de l’empresa israeliana NSO Group ha posat el focus en el control dels serveis d’intel·ligència per evitar pràctiques irregulars. En les democràcies d’Occident hi ha mecanismes per fiscalitzar la tasca de l’espionatge, tot i que en molts casos aquest control no evita abusos i irregularitats. Així és com controlen en altres països l’activitat dels seus serveis secrets: Un programa d’espionatge propi França és pràcticament una excepció europea en matèria d’espionatge de telèfons mòbils. A diferència d’altres països de la Unió Europea, com Alemanya, Espanya i Hongria, els seus serveis d’intel·ligència no van adquirir el programa Pegasus, conegut perquè permet l’espionatge d’un smartphone sense requerir ni un sol clic de la persona vigilada. L’empresa israeliana NSO Group es va reunir per vendre aquest producte a diversos cossos de l’Administració francesa, inclosa la Direcció General de Seguretat Interior (DGSI, serveis secrets). Però finalment van desestimar l’oferta a causa dels sospitosos vincles entre NSO Group i l’Estat hebreu, segons va informar a finals de l’any passat el diari Le Monde. Els serveis secrets francesos van preferir desenvolupar les seves pròpies eines per espiar telèfons mòbils, tot i que són molt menys potents que les del famós programa israelià. En els últims anys no s’ha destapat cap cas d’un representant de l’oposició vigilat pels serveis secrets, però sí que hi ha hagut algun episodi sonat. Per exemple, el de François Ruffin, diputat de França Insubmisa (socis de Podem a França), que va ser objecte d’un seguiment per part de Bernard Escuarcini, exdirector dels serveis secrets del país, perquè l’hi va demanar Bernard Arnault, propietari del grup Louis Vuitton i l’home més ric de França. ENRIC BONET Dret dels ciutadans a preguntar L’Oficina Federal de Protecció de la Constitució és la principal institució encarregada de vigilar els moviments polítics o agents estrangers que suposen un perill potencial o efectiu per a l’estabilitat interna d’Alemanya. El servei d’intel·ligència observa, per exemple, la ultradreta, l’islamisme radical i grups considerats d’extrema esquerra. Aquest organisme està sotmès oficialment a diversos mecanismes de control extern. El primer és el Ministeri de l’Interior, que té un delegat encarregat de controlar que els serveis secrets respectin les lleis de protecció de dades i de llibertat d’informació. Les finances de l’Oficina de Protecció de la Constitució estan també sota el control del Tribunal Federal de Comptes. El segon mecanisme de control és el Bundestag (parlament federal), que compta amb una comissió parlamentària en la qual els diputats poden fer preguntes sobre el funcionament intern. Aquesta comissió parlamentària també controla el BND (Servei Federal d’Intel·ligència) i els serveis d’intel·ligència interns de l’Exèrcit alemany. Per això, la comissió té dret a accedir als expedients dels diferents serveis secrets, a les seves oficines i fer preguntes als seus funcionaris. A través d’aquest mecanisme parlamentari ha transcendit, per exemple, que parts del partit ultradretà AfD i també dels postcomunistes de Die Linke són vigilats pels serveis secrets. Finalment, els ciutadans també tenen dret a preguntar sobre la informació que els serveis d’intel·ligència alemanys han acumulat sobre determinats temes o sobre ells mateixos. ANDREU JEREZ Control executiu, judicial i parlamentari Al Regne Unit, els serveis d’intel·ligència estan sotmesos a tres tipus de control: executiu, judicial i parlamentari. En l’executiu, la direcció general dels serveis de seguretat respon de la legalitat i eficàcia de les seves operacions davant el primer ministre i davant el ministre de l’Interior. El control judicial es basa en un tribunal independent format per tres jutges desvinculats del Govern. Els jutges tenen poder per accedir als informes dels serveis de seguretat, que estan obligats legalment a entregar-los. El control parlamentari recau en el Comitè d’Intel·ligència i Seguretat. El poder d’aquest comitè es limita a afers relacionats amb les finances i l’administració de l’MI5 (seguretat interior), l’MI6 (seguretat exterior) i la GCHQ (Caserna General de Comunicacions del Govern Britànic), de manera que no té cap poder sobre afers d’intel·ligència militar ni sobre la legalitat de les seves accions. Els serveis secrets britànics s’han vist involucrats en diversos escàndols. El gener de 2015 van ser acusats d’haver espiat els correus de periodistes de grans mitjans internacionals. La GCHQ va interceptar missatges electrònics de periodistes de la BBC, la cadena de televisió NBC, els diaris The Sun, Le Monde, The New York Times, The Washington Post i The Guardian. Els documents secrets revelats per l’americà Edward Snowden mostraven que els serveis d’intel·ligència britànics consideren alguns periodistes com «una amenaça potencial per a la seguretat». BEGOÑA ARCE Del Watergate a l’11-S La controvèrsia mai ha estat lluny dels poderosos serveis d’intel·ligència als Estats Units. L’escàndol del Watergate no només li va costar la presidència a Richard Nixon: va obrir les comportes de les clavegueres i la comissió Church va revelar els abusos de programes de l’FBI com COINTELPRO –amb el qual es va espiar des del KKK fins al Partit Comunista o els Panteres Negres– i d’altres de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA), com l’operació Shamrock i el projecte Minaret, que van posar a la diana de l’espionatge, entre d’altres, líders de drets civils, com Martin Luther King. Després d’aquella hecatombe, el Congrés va aprovar la creació de comitès permanents de supervisió de l’espionatge a les dues cambres. Es va aprovar també la Foreign Service Intelligence Act (FISA), que Jimmy Carter va firmar el 1978 i per la qual es va crear també un tribunal especial que revisa i decideix sobre les peticions d’espionatge d’agències de l’ordre i agències com l’FBI i la NSA. La FISA ha sigut esmenada diverses vegades. La principal ampliació de les capacitats d’espionatge del Govern va arribar amb els atemptats de l’11-S i l’aprovació de la polèmica llei patriota, que va donar llum verda a l’espionatge també de ciutadans nord-americans. Malgrat el control judicial i legislatiu, les revelacions d’Edward Snowden el 2013 van provar els excessos i abusos de la NSA. Ara, com alerten algunes organitzacions com Electronic Frontier Foundation, es viu un moment en què la vigilància governamental s’alimenta, a més, de la vigilància de les grans corporacions tecnològiques. Respecte al polèmic programa Pegasus, al gener, The New York Times va revelar que l’FBI el va provar durant anys i el va comprar, així com un altre programa de NSO anomenat Phantom, amb objectiu d’utilitzar-lo en vigilància nacional, tot i que l’FBI assegura que l’any passat va descartar desplegar les eines. La CIA i la NSA tenen la seva pròpia tecnologia de vigilància però, segons el Times, altres agències del Govern, incloent-hi l’Exèrcit i el Departament de Justícia, han comprat «programari espia» de companyies privades. IDOYA NOAIN Un pilar intocable de l’Estat Com a país obsessionat amb la seguretat des de la seva creació, els serveis d’intel·ligència sempre han sigut un dels pilars intocables de l’Estat d’Israel. Famoses són les accions del Mossad, la seva agència d’intel·ligència nacional, dins i fora de les seves fronteres. No hi ha cap llei que defineixi els seus poders, missions o pressupost, i només responen al primer ministre. A la societat amb prou feines li molestava aquest poder imprecís de què gaudeixen els serveis d’intel·ligència a Israel. Fins que va arribar Pegasus. Els seus creadors de l’empresa NSO van prometre que el software estava dissenyat per no poder operar als telèfons d’Israel. Però, d’acord a una investigació de Calcalist, l’arribada a la cúpula policial de membres del Shin Bet, acostumats a controlar la vida dels palestins sota el sistema hipervigilant de l’ocupació, va convertir aquesta eina per a l’expansió de la ciberdiplomàcia israeliana en part del sistema de seguretat interna de l’Estat. El febrer passat va esclatar l’escàndol. Les promeses d’una investigació del Govern aviat es van difuminar. El ministre de Justícia, Gideon Saar, va qualificar les acusacions d’«incorrectes». «No hi ha necessitat de fer el pas dramàtic d’establir una comissió estatal d’investigació», va afegir. Calcalist va al·legar que aquesta comissió estaria tacada per conflictes d’interès. Per ara, el debat sobre l’espionatge s’ha instal·lat a Israel. Molts denuncien la falta de legislació en la regulació de la cibervigilància i exigeixen l’actualització de la llei de protecció de la privacitat perquè arribi a aquests organismes encarregats de fer complir la llei i la seguretat. ANDREA LÓPEZ-TOMÀS

¿Espies sense control? Així es deixen vigilar (o no) els serveis d’intel·ligència en altres països

La fiscalització de la tasca de l’espionatge no evita abusos i irregularitats a Europa i els Estats Units

El més llegit