Marine Le Pen, la supervivent ultra que somia amb l’Elisi

¿Serà l’última vegada? La ultradretana francesa Marine Le Pen, de 53 anys, es presenta a les seves terceres eleccions presidencials i mai abans havia estat tan a prop del poder. Després d’haver fracassat en el seu assalt electoral a l’Elisi el 2012 i el 2017, els sondejos li pronostiquen entre el 43% i el 47% dels vots en el seu duel amb el president Emmanuel Macron. Aquesta dirigent, convertida la dècada passada en un referent d’una extrema dreta europea que pretenia tenyir de marró la indignació provocada per la crisi de 2008, acaricia una victòria a les urnes tan poc probable com anhelada pels seus, malgrat que molts la consideraven un zombi polític en l’inici d’aquesta carrera presidencial. A Le Pen li agrada presumir de la seva passió pels gats. Si la dita popular atorga set vides a aquests felins, a l’aspirant ultra n’hauria de donar almenys vuit. ‘El Front Nacional [FN, rebatejat com aReagrupament Nacional el 2018] està en crisi’. Aquest titular es va convertir en un clàssic de la premsa francesa en les últimes dècades. Cada vegada que els mitjans especulaven amb el seu declivi, aconseguia augmentar el seu recolzament en les següents presidencials. La campanya de 2022 exemplifica a la perfecció el doble joc de tensionament del sistema i d’adaptació que ha dut a terme el lepenisme en els últims 50 anys per debilitar els anticossos de la democràcia francesa a l’ultranacionalisme i la xenofòbia. Estretament vinculada a Jean-Marie Le Pen Estretament vinculada a Jean-Marie Le PenMalgrat les seves disputes familiars, la figura de Marine Le Pen està estretament vinculada a la del seu pare Jean-Marie, 93 anys, fundador del FN el 1972. Nascuda el 1968 a la rica localitat de Neuilly-sud-Seine (al nord-oest de París), ella mateixa assegura que es va interessar per la política des dels 8 anys, quan la seva família va rebre un atemptat amb l’esclat de 20 quilograms d’explosiu al seu immoble familiar. Deu anys després, va ingressar com a militant en el partit del seu progenitor. Després d’haver-se llicenciat en Dret a la universitat parisenca de Panteó-Assas –coneguda com a Sciences Politiques de dretes– i d’haver treballat uns quants anys com a advocada, des de finals de la dècada dels 90, quan tenia 30 anys, es va dedicar a la política institucional. Primer va aconseguir la seva elecció el 1998 com a diputada regional i el 2004 com a representant del Parlament Europeu, on va ocupar un escó durant 13 anys. En els dos casos la va obtenir a la circumscripció de la regió dels Alts de França (al nord), un territori molt afectat per la desindustrialització i convertit en un laboratori polític del ‘marinisme’. Consisteix en un estil polític que va aconseguir canalitzar la indignació i el ressentiment de la «França dels oblidats», composta pels territoris rurals i de perifèria que pateixen desclassament social i que estan situats bàsicament al nord i al sud-est. Una estratègia amb què també pretenia desfer-se de l’etiqueta de formació de nínxol –únicament obsessionada pel racisme i l’euroescepticisme– i convertir-se en un partit de govern. L’estratègia de normalització L’estratègia de normalització«A través d’una demonització ben construïda, tot s’ha de dir, se’ns ha apartat de la classe política, d’una part de la societat civil, d’un cert nombre de poblacions, de funcionaris i empresaris», va reconèixer Le Pen el 2003 sobre el rebuig de la majoria de partits i ciutadans francesos a un FN que, amb la seva xenofòbia i ultranacionalisme, amenaça els principis constitucionals i democràtics de la Cinquena República. Per aquesta raó, l’FN s’ha focalitzat des del 2011 a dur a terme una estratègia de ‘dédiabolisation’ (desdemonització). Aquell any, després de ser designada successora pel seu pare, Marine Le Pen va agafar les regnes del partit, gestionat com un clan familiar amb una lògica vertical. Aleshores va abandonar l’antisemitisme contra els jueus i va fer fora (o va amagar) aquells dirigents i militants que feien més olor de sofre, inclòs el seu pare, expulsat el 2015. A diferència del que fa Vox a Espanya, RN no s’oposa frontalment als nous consensos del segle XXI, com la igualtat entre dones i homes o la lluita contra el canvi climàtic, sinó que intenta canalitzar-les a través de la seva ideologia ultra. Aquesta estratègia, sumada a la successió de crisis –la financera de 2008, l’onada d’atemptats gihadistes el 2015 i la covid-19 el 2020–, va afavorir l’auge electoral del lepenisme. Ella va quedar tercera en les presidencials de 2012 (18%), segona en les de 2017 (amb el 21% en la primera volta i el 33% en la segona) i ara aspira a superar el 40% després d’haver millorat els seus resultats en la primera ronda (23%). Malgrat aquest creixement, la ultradreta ha xocat fins ara amb el cordó democràtic de la societat francesa i el sistema electoral a doble volta, que facilita la victòria del mal menor. Per aquesta raó té escàs poder institucional amb només set diputats a l’Assemblea Nacional (amb 577 escons) i a l’Ajuntament de Perpinyà com a única vitrina municipal amb certa importància. «Eterna perdedora» «Eterna perdedora»Aquesta reputació de Le Pen d’«eterna perdedora» va afavorir la tardor passada la irrupció política d’Éric Zemmour. Militants i dirigents del seu partit, entre els quals hi havia la seva neboda Marion Maréchal, la van abandonar i van passar a les files del polemista. Davant aquesta situació de dificultat, va demostrar la seva habilitat tàctica. Va aconseguir que la candidatura rival –molt més sorollosa i dura en els seus postulats xenòfobs i islamòfobs–, en lloc de fragmentar la seva base electoral, servís per ampliar-la, ja que li donava una imatge més moderada. «Al llarg de la campanya ha mantingut un discurs econòmic centrat en el poder adquisitiu (principal preocupació dels francesos) i deixant de banda les qüestions identitàries», explica a EL PERIÓDICO la semiòloga Élodie Mielczareck, especialista en comunicació política. «Ha adaptat la seva oratòria i vocabulari en funció del seu públic, de manera similar a com ho fa Macron», afegeix sobre aquest estil camaleònic. «La candidatura del polemista li ha fet de paraigua de totes les ires. Però ara que Zemmour ja no hi és –eliminat en la primera volta amb el 7% dels vots–, ha tornat a ser Le Pen i tot el que comporta aquest cognom», recorda el sociòleg Guillermo Fernández Vázquez, professor a la Universitat Carles III i autor del llibre ‘¿Qué hacer con la extrema derecha en Europa? El cas del Front Nacional. En les últimes dues setmanes, l’opinió pública francesa va posar el seu punt de mira en les propostes més tèrboles del seu programa. Per exemple, la prohibició del vel islàmic al carrer o la seva voluntat d’organitzar un polèmic referèndum –considerat inconstitucional per nombrosos juristes– per limitar dràsticament l’arribada d’immigrants i establir la «prioritat nacional», de manera que es prohibiria la concessió d’ajudes socials als estrangers i els discriminaria en el mercat laboral. Malgrat totes les seves argúcies comunicatives, Le Pen continua lligada a les seves arrels ideològiques.

Marine Le Pen, la supervivent ultra que somia amb l’Elisi

La candidata ultradretana es presenta a les seves terceres presidencials i mai abans havia estat tan a prop del poder

El més llegit