Del Brexit a la guerra d’Ucraïna: Així és com la UE combat la desinformació

El 23 de juny del 2016 la Unió Europea (UE) va patir l’esquinç més gran des de la fundació. El Regne Unit abandonava el club comunitari i el Brexit es convertia en una realitat. Sis hores després de conèixer-se l’amputació, el nacionalconservador Nigel Farage reconeixia que les grans promeses de la campanya –en la qual Brussel·les va optar per no intervenir– eren mentida. «No actuar va ser una fallada enorme», confessa ara Jesús Carmona, director de mitjans del Parlament Europeu. «No obstant, això ens va fer despertar». Sis anys després del trauma, la UE s’enfronta a un repte majúscul després de la invasió militar desplegada per Rússia sobre Ucraïna, un repte en el qual la informació juga un rol clau. «La pandèmia ha canviat radicalment la nostra postura i la guerra l’ha accelerat», explica Carmona. «Les desinformació no és tant una guerra entre països com una cosa que pot afectar la democràcia des de dins i produir un desinterès del ciutadà per la democràcia que afecti la nostra manera de funcionar». En el tauler geopolític global, la UE és un actor amb interessos propis. És per això que el Parlament Europeu busca contrarestar les narratives contràries a aquestes llançant informació positiva sobre les seves institucions i recolzant periodistes i ‘fact-checkers’ perquè verifiquin i desmenteixin les notícies falses llançades pels seus rivals. En un entorn en el qual la realitat és cada vegada més qüestionada, els esforços de Brussel·les se centren a promocionar els seus valors i revertir l’interès de potències estrangeres en consolidar-se com a sistema predominant. «La Xina i Rússia venen que són països on no es viu tan malament, però nosaltres no contemplem que no es respecti l’Estat de dret o que es justifiquin les tortures», remarca Carmona. Disrupció des de dins No obstant, aquesta batalla pel relat també s’entaula dins de les fronteres europees, on hi ha «activitat que està erosionant la UE». Entre els Vint-i-set hi ha països com Hongria, Polònia o Eslovàquia els governs dels quals han carregat contra els interessos dels seus socis i han buscat deslegitimar les institucions comunitàries, una cosa també habitual entre l’extrema dreta europea, perillosament pròxima al Kremlin. Per reforçar la seva campanya comunicativa, Brussel·les compta amb el recolzament de Media Intelligence Unite, una plataforma que monitoritza fins a 6.000 mitjans de comunicació per analitzar com parlen de la UE. Els informes que realitzen són de consum intern i serveixen per assessorar la Comissió Europea (CE), detectar la proliferació de narratives contràries i actuar. «Aquest rastreig de notícies ens permet fer correccions i parlar de la UE en positiu», explica Paula Fernández Hervás, cap de la unitat. «Si no estem deixant via lliure als que només esmenten el negatiu». Actuar amb lleis Les lleis són un pilar bàsic de la UE per combatre la desinformació. Ja el 2016, la CE i les principals empreses tecnològiques van acordar un codi de conducta per combatre els discursos d’odi i la incitació a la violència a internet. «Les plataformes continuen sense respectar al 100% el que considerem que haurien d’eliminar, però hem aconseguit cert equilibri entre la regulació i la llibertat de premsa», apunta Carmona. En els pròxims mesos el Parlament Europeu aprovarà la llei de serveis digitals (DSA), un mastodòntic projecte legislatiu en el qual s’incentivarà aquestes plataformes a frenar les notícies falses i serà la CE qui determini si han fet suficient. Aquest punt és discutit, ja que les amenaces de caràcter racial, ètnic, sexual o religiós poden ser il·legals, però la desinformació no ho és. La pressió de Brussel·les perquè les xarxes socials eliminin aquest tipus de contingut sota amenaça de sancions inquieta experts i organitzacions pels drets digitals com Xnet, que ha denunciat que això pot portar a una «retirada desmesurada de contingut legítim», això és, a la censura. La falta d’harmonització de les lleis a la UE també és un problema, ja que no tots els estats membre coincideixen en què és o no il·legal. Plataformes com Facebook, Twitter o Youtube han sigut acusades d’utilitzar algoritmes que viralitzen el contingut més polaritzant, ja que allò emocional enganxa i reté més l’usuari. És per això que la DSA obligarà a avaluar l’impacte dels algoritmes i actuar-hi en conseqüència. «Estem estudiant que aquesta avaluació es realitzi diverses vegades a l’any en circumstàncies extraordinàries com la pandèmia o la guerra», assenyala l’eurodiputada danesa Christel Schaldemose, ponent de la Comissió de Mercat Interior i Protecció del Consumidor. La creixent fiscalització en aquests espais ha fet que els canals de desinformació es desplacin a altres plataformes més difícils de controlar com Telegram o Twitch. Tot i que no compta amb gaire recolzament, partits com el PP advoquen per acabar amb l’anonimat a internet i identificar tots els usuaris amb el seu DNI per frenar la desinformació. Fa anys que grups com la Plataforma per la Llibertat d’Informació (PLI) rebutgen la proposta, ja que atempta contra «tots els estàndards internacionals» i l’ONU demana protegir aquest anonimat.

Del Brexit a la guerra d’Ucraïna: Així és com la UE combat la desinformació

Brussel·les prepara una llei que obligarà les plataformes a frenar la proliferació de notícies falses i compte amb instruments per detectar i corregir narratives contràries als interessos europeus

El més llegit