El terror com a arma de guerra

La matança de Butxa, a Kíiv, i la destrucció de la ciutat portuària de Mariúpol per part de les tropes russes busquen un objectiu: terroritzar la població civil, convertir aquestes barbàries en advertències del que els passa als que s’enfronten al seu poder. Butxa és una represàlia a la derrota inesperada davant l’Exèrcit ucraïnès a la capital. Recordeu Mariúpol, podran cridar en l’ofensiva sobre la regió del Donbass, l’última opció de Vladímir Putin per cantar alguna victòria, tot i que sigui pírrica. Recordeu Deir Yassin, repetien les milícies jueves d’Irgun i Stern als pobles palestins el 1948. Malgrat que Irgun va col·locar una bomba de 350 quilograms a l’Hotel Rei David de Jerusalem, seu del Mandat Britànic de Palestina, on van morir 91 persones, es considera un moviment d’alliberament. Si no haguessin guanyat la guerra després de la creació de l’Estat d’Israel, serien terroristes. La victòria i la derrota decideixen els adjectius del relat. La por és un sentiment, un mecanisme de supervivència i defensa. És el que va empènyer els homes a moure’s en tribus-família i els mamífers en ramats. Junts estem més segurs. Les ciutats tenen aquesta funció: moltes persones juntes estan més ben protegides. De vegades, la por extrema guanya batalles sense lluitar-les. Hermann Hesse deia que la por és la conseqüència d’haver concedit a l’altre poder sobre nosaltres mateixos. En les guerres de l’imperi romà i en les medievals es crucificava la gent viva als camins perquè servissin d’advertència. A diferència de Mariúpol i Butxa, llavors no existien mitjans per a una comunicació massiva, global i instantània. Gernika, símbol universal A Deir Yassin van morir 107 palestins en poques hores. La matança va córrer com la pólvora. Només la seva menció ja buidava pobles que passaven a ser jueus en una ocupació sense esforç. Només al nord d’Israel, a Natzaret sobretot, hi va haver resistència. Les dones del Partit Comunista van sortir als carrers per impedir l’èxode, «qui marxi serà refugiat tota la vida». El bombardeig de Gernika és un símbol universal de la barbàrie. Va succeir el 26 d’abril de 1937. Hi van morir centenars de persones. Va ser l’aviació nazi que ajudava Franco. Malgrat el temps transcorregut i la informació de la qual es disposa, encara produeix urticària en una extrema dreta que se sent hereva d’aquella dictadura i, pel que sembla, dels seus crims. Gernika va ser el cas triat pel president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, per ajudar-nos a entendre la tragèdia del seu país. A més d’una advertència del poder destructor, Gernika és, gràcies a Picasso, un emblema internacional de la lluita contra el feixisme. El que han fet les tropes russes a Butxa i Mariúpol i en altres llocs d’Ucraïna segueix un patró. Va succeir a Txetxènia i en la Segona Guerra Mundial. L’historiador Anthony Beevor afirma que l’Exèrcit Roig va violar més de 100.000 dones alemanyes després de la caiguda de Berlín el 1945. La violació és una altra arma de guerra. Produeix terror i humiliació. La víctimes queden marcades en les seves comunitats. Violació, arma de guerra Les tropes serbobosnianes van violar entre 20.000 i 44.000 dones en la guerra de Bòsnia, segons el Tribunal Penal Internacional de l’ex Iugoslàvia. Va succeir també a Kosovo, entre febrer de 1998 i juny de 1999, quan les tropes de Slobodan Milosevic van expulsar la meitat de la població de les seves cases. Van cremar pobles, van matar joves, van violar dones. Va ser el terror el que va moure gairebé un milió de persones. Els nazis van assassinar en els camps d’extermini sis milions de jueus. No era una informació accessible a tothom, perquè es va executar amb sigil i precisió burocràtica enmig d’una censura total. Eren freqüents les venjances nazis sobre la població civil després d’un revés militar. Va ser cèlebre la matança d’Oradour-sud-Glane el juny de 1944, durant la batalla de Normandia: 190 homes van ser afusellats; 245 dones i 207 nens, metrallats i cremats en una església. Entre els morts hi havia 19 espanyols. També són un símbol Sabra i Xatila, i Srebrenica. I ho és l’amenaça constant de Putin d’un eventual ús de les seves armes nuclears si l’existència de Rússia estigués en perill. El problema és que Putin se sent Rússia. Si ell està en perill, ho estem tots. Els gihadistes també recorren al terror per generar pànic. Va ser el cas dels atemptats de l’11-S als EUA, els de l’11-M a Madrid o els dos de París contra la revista satírica Charlie Hebdo i la sala Bataclan. La por paralitza. Aquests dies es parla molt de guerra híbrida (notícies falses, propaganda, atacs cibernètics) combinada amb la guerra convencional. El terror busca evitar el combat. La negociació honesta només és possible si el fort sent que pot perdre. La guerra d’Ucraïna no ha acabat, hi haurà més matances. Els assassins quedaran impunes perquè la pau sempre té pressa i mai protegeix la memòria dels morts, només ajuda a fer callar les armes i que comenci la reconstrucció.

El més llegit