Neteja cases, té una filla refugiada i un germà soldat, i va brodar la brusa ucraïnesa de Letizia

Últimament Olga Solovei procura no veure telenotícies; massa per als seus nervis. Però no perd el fil de la guerra perquè li envaeixen el mòbil els titulars de xarxes socials i missatges de la família des d’Ucraïna. Ara, cada puntada de fil que dona sola al seu pis de l’extraradi madrileny és un parapet contra l’angoixa, però hi va haver dies en què era només un passatemps. Eren els dies de pau en què Olga va deixar el supermercat en què treballava per ingressar a la colònia de 115.000 immigrants ucraïnesos vinguts a Espanya per treballar i ajudar la família; en el seu cas, a deu euros l’hora netejant cases. Ara, en dies de guerra, és una més entre les ucraïneses expatriades que volen emportar-se la mare anciana, posar-la fora de perill, a 3.000 quilòmetres de les bombes i les ràtzies de l’exèrcit rus. «Ella em diu que és massa gran per moure’s –arronsa les espatlles–. No se la pot convèncer. Molts vells del meu país diuen el mateix». Hi havia pau a Ucraïna quan l’Olga va brodar a mà la brusa que Letizia Ortiz va lluir el 3 de març en suport al país agredit, durant un acte de la Fundació Mutua Madrileña. La modesta teixidora d’aquesta vixivanka no va poder imaginar que la camisa que brodava la vestiria una reina. «Aquests punys són els meus» «La vixivanka és una peça tradicional. Tots els ucraïnesos en tenim una a casa. Amb la Unió Soviètica estava prohibit posar-se-la en públic. Quan ens vam separar de Rússia, la gent va començar a posar-se-la. I el 2014, durant la guerra de Crimea, encara més», explica Olga estirant uns apunts que ha portat escrits amb bolígraf blau, amb acurada cal·ligrafia ciríl·lica. Aquesta dona va anar a viure al rusc sud de Madrid des d’Ivano-Frankisvk, ciutat d’un quart de milió de veïns que conserva un urbanisme de cases no gaire altes i façanes clares. És la plàcida Ucraïna de l’oest, entre Polònia i Lviv, d’on també ha sortit el seu germà Petro, llenyataire i fuster de 45 anys, però no per emigrar, sinó per combatre. L’han destinat a un punt que l’Olga es nega a revelar. Només diu que el Petro és «on la cosa està malament». I millor així: sap que els russos, quan arriben a una localitat porten llistes de noms, busquen els notables, requisen telèfons... L’Olga ha vist les imatges dantesques de Butxa, del carrer Iablonska sembrat de morts. Quan se li pregunta la seva sensació per l’atrocitat calla una estona, sense trobar paraules en castellà. «Pena», diu, i no afegeix res més. Al començar el març, una persona de l’entorn de la reina Letícia connectada amb l’Associació Todos con Ucrania es va dirigir a una de les principals botigues ucraïneses de Madrid. A l’Olga li van comprar la millor ‘vixivanka’ que tingués. «No sabia per a què la volien –diu–. Me’n vaig assabentar quan una amiga em va enviar una foto per Facebook. No m’ho podia creure, però vaig saber de seguida que és la meva: aquests punys sense botons, amb tancament de veta adherent, els faig només jo. Sento sorpresa, i alhora orgull». Va aprendre a brodar amb la seva mare, l’Anna, quan aquesta era una jove obrera d’una fàbrica de mobles. L’Olga es recorda a si mateixa amb 10 anys, d’aprenenta amb ella i amb Maria, l’àvia. «És bona edat per aprendre», diu. L’àvia María va veure la guerra contra l’Alemanya nazi, i l’Anna i l’Olga són contemporànies d’aquesta contra Putin, que els sorprèn: «Com tots els ucraïnesos, pensava que ens guanyarien en uns dies, però mira...» «Mama, ¿tens por?» L’Olga no és dissenyadora, ni tan sols es considera modista; és una empleada domèstica de mans treballades, dits de classe treballadora que ara es dediquen delicadament a una brusa amb fil de diferents tons de blau. En un mes tindrà acabada la nova ‘vixivanka’. Amb les mateixes mans bregades obre la bossa quan arriba l’hora de fer-se fotos per a aquest reportatge. «¿‘Prapor’?» (bandera), pregunta al fotògraf, i treu tímidament la cantonada d’una sedosa ensenya ucraïnesa blava i groga. L’ha portat plegada amb compte en el seu trajecte amb tren fins a l’intercanviador d’Aluche. De tot el seu vagó, entre gent que tornaven de treballar mirant el mòbil, Olga era l’única passatgera amb una discreta missió patriòtica a la bossa, rumiant què dir la primera vegada que parla amb un diari. Abans d’agafar el tren, com cada dia, Olga Solovei ha trucat a la mare i li ha preguntat: «¿Estàs bé? ¿Tens por? ¿Vols venir?» L’Olga té molta agenda de trucades: el seu fill de 30 anys, encara no mobilitzat per la Zbroini Sili Ukraini, les Forces Armades d’Ucraïna, es va quedar al país amb una tia. La filla està amb la nora, totes dues refugiades a Polònia, i «no saben si quedar-se a prop del meu país o venir aquí». La commou en cada trucada com la dona procura que estigui tranquil·la. Només ha plorat una vegada al penjar, assegura, una tarda a Madrid, acabada d’iniciar la invasió, a l’adonar-se que era el seu germà qui l’animava, i no al revés: «Tot anirà bé, Olga». Treure’s l’uniforme Si tot va bé, però bé de veritat, potser Olga Solovoi es llançarà a muntar un negoci, una botiga de camises brodades com la que va decorar a Letizia amb un dels 200 motius que coneix. «Alguns són figures per fer bonic. D’altres són ocells; o flors, signe de prosperitat,» explica. Si aquell dia arriba i funda el seu comerç, li posaria de nom Ukrainska Vixivanka, La Brusa Ucraïnesa, sobri, sense intencions de màrqueting. I allà vendria també alguns quadros de punt de creu com el que s’ha emportat en una bossa de plàstic reciclable, uns gira-sols reproduïts amb més de 2.000 diminutes puntades en la tela. «Algunes tardes plaça de toros molt, molt –diu l’Olga– perquè cosir calma, et treu la pena». Cada tercer dijous de maig és el dia de la ‘vixivanka’, i els ucraïnesos la llueixen al carrer, a les places o a Facebook. L’Olga no es fa il·lusions, no creu que aquest maig la guerra hagi acabat. Però potser sí que el seu germà Petro es podrà treure la telniaixka, la samarreta interior de ratlles blanques i negres dels soldats ucraïnesos, per posar-se alguna de les ‘vixivankes’ de l’aixovar familiar engrossit durant generacions.

El més llegit