Txerníhiv, l’altra ciutat assetjada i atacada sense parar per Rússia

A diferència de molts dels seus compatriotes, que no es van creure que Rússia llançaria una invasió a gran escala sobre Ucraïna, Volodímir Dunai l’estava esperant. «Aquí hi ha un xoc entre dos models: autocràcia a Moscou i democràcia a Kíiv. El Kremlin no acceptaria quedar-se sense Ucraïna. Ja vam veure el que va passar a Crimea i el Donbass i sabíem que passaria en altres llocs. L’única pregunta era quan», afirma des d’un hotel de la capital ucraïnesa. Aquesta mena de realisme geopolític que ha acabat donant-li la raó el va ajudar a preparar-se mentalment per al que havia d’arribar. Però no va voler marxar de Txerníhiv abans que el vendaval comencés a rugir. Va aguantar durant tres setmanes amagat en una habitació sense finestres, sota bombardejos constants i sense aigua, electricitat i calefacció en tota la ciutat. Txerníhiv és l’altra Mariúpol, una ciutat del nord de 300.000 habitants que agonitza, completament assetjada des de fa setmanes. Els morts estan sent enterrats en fosses comunes i la gent cava clots al carrer per fer les seves necessitats perquè el sistema de clavegueram ha sigut destruït. «La situació és bastant complicada», diu a l’altre costat del telèfon Olha Shelert, la directora de la Chernihiv Magnet School, amb un estoïcisme tan ucraïnès que fuig de la hipèrbole i modera els adjectius. «Els russos han destruït molts edificis a les àrees residencials i han volat dos ponts. No tenim cap connexió amb el món exterior. No hi ha sortida. Fins i tot l’ajuda humanitària no està entrant perquè bombardegen constantment, especialment a les nits». Com passa amb Mariúpol, és gairebé inconcebible que l’Exèrcit rus no hagi aconseguit prendre encara Txerníhiv o endinsar-se en el seu entramat urbà, cosa que diu molt de l’èpica resistència ucraïnesa. Aquesta ciutat mil·lenària, on el rus és de llarg la llengua franca, és més a prop de les fronteres bielorusses (70 quilòmetres) i russes (140) que de Kíiv (150). És a dir, a la gola del llop. I ja fa deu dies que va volar el pont que la comunicava amb la capital, tallant també l’única carretera que quedava per evacuar els civils i proveir la ciutat. «Rússia està utilitzant una de les seves tàctiques estàndard. Si la ciutat es nega a rendir-se i les seves tropes no poden entrar, simplement la destrueixen», diu Dunai, lluny del lloc on va néixer. «Destrucció devastadora» Primer van atacar les infraestructures i els serveis bàsics. Però, gairebé tot seguit, l’artilleria i l’aviació van castigar les zones residencials destruint l’hospital regional, l’estadi de futbol, quatre escoles i diverses biblioteques, segons les fonts consultades. «Ser allà és realment aterridor. Ataquen edificis d’apartaments amb míssils i els caces sobrevolen molt baix. Estan tirant també bombes de mitja tona, que causen una destrucció devastadora», assegura Dunai, de 47 anys, que interromp les seves paraules per no ensorrar-se. Rússia va anunciar la setmana passada que reduiria la seva activitat militar sobre Txerníhiv per donar una oportunitat a les negociacions. Però tant les autoritats locals com la intel·ligència occidental neguen que hagi complert. L’alcalde ha descrit la situació humanitària com a «catastròfica» i divendres va advertir que el menjar i els medicaments es podrien acabar en una setmana. I és que, sense electricitat i amb els accessos tancats, el rebost comú s’ha buidat ràpidament. «Van atacar una de les fàbriques de farina per al pa i és molt difícil aconseguir-ne. Tampoc queden productes lactis i, a les petites botigues que segueixen obertes, hi ha cues de fins a 400 o 500 persones», diu aquest enginyer informàtic que va fugir de la ciutat fa dues setmanes. «La gent que està pitjor és la que viu als afores. És realment difícil arribar fins allà per portar-los ajuda», assegura Svitlana Dunai, l’exdona del Volodímir, que va escapar de Txerníhiv poques hores després de l’inici de la invasió per refugiar-se en un llogarret a uns 40 quilòmetres de casa seva. «Tinc uns amics amb tres fills que han deixat de menjar per donar tot el que tenen els nens. Per als pares amb nens i la gent gran està sent un veritable infern. Alguns nens han deixat de parlar, estan traumatitzats». Enviament d’ajuda Juntament amb altres voluntaris, Svitlana dedica ara tot el seu temps a gestionar l’enviament d’ajuda des d’altres regions i intentar portar-la a la ciutat. Coses com generadors, indispensables per als hospitals. Ho estan aconseguint amb prou feines amb barques que travessen el riu i que «de vegades són atacades», o conduint a través de camins boscosos i enfangats. «La gent està devastada emocionalment i físicament, però han fet pinya i s’ajuden com poden. Un exemple: com que tampoc hi ha gas en gairebé tota la ciutat, es cuina amb llenya als portals per a tots els veïns», diu Svitlana, de 47 anys, que treballava com a professora de matemàtiques abans de la guerra. El seu exmarit assegura que «el món rus està demostrant aquests dies la seva veritable cara». I al preguntar-li què espera del futur, torna a fer una pausa per contenir l’emoció. «Txerníhiv era una ciutat bonica, però la reconstruirem i encara ho serà més», afirma amb una autoconfiança que demostren els ucraïnesos aquests dies.

Txerníhiv, l’altra ciutat assetjada i atacada sense parar per Rússia

L’alcalde assegura que la situació humanitària és «catastròfica» i adverteix que medecines i aliments es podrien acabar en una setmana

Els habitants d’aquesta ciutat ucraïnesa pateixen com Mariúpol el setge constant dels bombardejos i fa setmanes que estan sense aigua, llum i calefacció

La guerra d’Ucraïna, en directe

El més llegit