«¡Putin, que et donin pel sac!», el crit de guerra a Kíiv

L’Arc d’Amistat entre les Nacions s’acosta a la serp aquosa del Dniéper, el gran riu que travessa Kíiv i que històricament ha servit de frontera oficiosa entre l’est i l’oest d’Ucraïna, entre les regions més russòfiles i les més ucraïneses. Es va inaugurar el 1982 –tres dies abans que un atac de cor acabés sobtadament amb el regnat de Bréjnev– per commemorar el 60è aniversari de la Unió Soviètica i immortalitzar l’«amistat eterna» entre Ucraïna i Rússia. Avui segueix com una baluerna amb forma d’arc de Sant Martí, però sobre la seva uniformitat grisa s’ha pintat una gran esquerda negra per simbolitzar la ruptura definitiva entre els dos països i la història que els va entrellaçar durant segles. La sensació per qui acaba d’arribar a Kíiv no té res a veure amb la que impera a Lviv. La riuada de gent que mira de fer una vida mitjanament normal sota l’esplendor vienesa de la ciutat-refugi de l’oest del país deixa pas a una urbs taciturna, fortificada i semibuida. Tot just arribar a l’estació en un dels trens que no han deixat de funcionar des que va començar la guerra –per a sorpresa fins i tot dels mateixos ucraïnesos, que no s’expliquen que Rússia no hagi dinamitat unes línies fèrries que serveixen també per proveir el seu Exèrcit–, esperen diversos controls policials. Busquen armes i alcohol, vetat per la llei marcial, i demanen la documentació a la recerca d’espies i informadors al servei del Kremlin. Alguns desplaçats interns estan tornant a la capital després de veure com l’ofensiva russa s’encallava a la seva perifèria, severament castigada. Però ningú es fa il·lusions i encara menys compra l’anunciada reducció de l’«activitat militar» al voltant de Kíiv per crear «confiança» en les negociacions. «Putin no només és un mentider compulsiu que ens vol esborrar del mapa, sinó que cada vegada que hi ha negociacions les coses empitjoren», diu Dmitró Timoixenko davant un pedestal que solia acollir l’estàtua de Lenin fins que els caps dels pròcers soviètics van començar a rodar després de la revolució del Maidan el 2014. El principi del final de l’últim president prorús del país. «Ahir a la nit va ser horrible, van caure molts morters i projectils d’artilleria no gaire lluny de l’est de la ciutat», assegura aquest home de 25 anys, que abans de la guerra solia treballar per a una empresa logística. Murs de formigó De camí cap a la plaça de la Independència (Maidan), les barricades amb murs de formigó i sacs de terra dominen el paisatge, com en tants altres punts de la ciutat. Circulen pocs cotxes i es pot comptar sense dificultat qui passeja. Les entrades del metro estan tancades i, al caminar pels seus passadissos gegants en penombra, se senten les trepitjades. El silenci és eixordador. Tot té un aire espectral i una mica distòpic, no gaire diferent de quan la pandèmia va deixar buides les grans ciutats del món. Amb una diferència: les explosions com la que a mitja tarda es va sentir no massa lluny del centre. El tramvia funciona i també algunes línies de metro. Altres estacions serveixen de refugi per a desplaçats interns i gent amb massa por per continuar vivint a prop del front. Entre tots han acabat creant una vida paral·lela i subterrània a les entranyes de la ciutat. I per totes bandes es veuen pintades contra Vladímir Putin, el president rus. Si a Polònia l’anomenen, de forma divertida, «Heil Putler», aquí l’eslògan de capçalera és «Putin, que et donin pel sac», derivat de la frase que va fer famosa el guardacostes Roman Gribov durant els primers compassos de la invasió quan dos barcos de guerra russos li van demanar que rendís el diminut illot de les Serps, situat al mar Negre. «Barcos russos, que us donin pel sac», els va dir Gribov, convertit des d’aleshores en un heroi ucraïnès. Davant l’invasor, el país s’està comportant com un soldat disciplinat i sacrificat. En els últims dies han reobert alguns restaurants i comerços per fer cas a la crida de Volodímir Zelenski. «El nostre president ens va dir que hem d’ajudar per evitar el col·lapse total de l’economia, de manera que fa dos dies vam decidir reobrir», diu Roman Pospielov davant el seu restaurant. En realitat, mai va deixar d’operar, però fins ara només cuinaven per als militars. També per ells anirà a partir d’ara tot el que ingressin. Malgrat tot el que està passant, la conversa amb el traductor té lloc en rus. Passa constantment. La segona llengua d’aquest país bilingüe continua sense estar entre les múltiples baixes d’aquesta guerra, a diferència de què està passant amb els llaços familiars, trencats com aquest arc de l’amistat dels temps soviètics. «La majoria dels ucraïnesos odien ara els russos i les famílies han deixat de parlar amb els seus parents de l’altra banda de la frontera perquè ens culpen a nosaltres d’aquesta guerra», diu Pospielov repetint una afirmació sentida molts cops aquests dies. Timoixenko, el treballador logístic, ho il·lustra amb la resposta que va rebre el seu avi quan va trucar al seu germà a Rússia uns dies després de l’inici de la invasió. El germà li va dir que el podia ajudar a ser evacuat i, quan aquest li va dir que no volia marxar del seu país, li va respondre: «Llavors, more’t amb aquests nazis».

«¡Putin, que et donin pel sac!», el crit de guerra a Kíiv

La capital ucraïnesa no abaixa la guàrdia malgrat les promeses del Kremlin de reduir la seva «activitat militar»

La guerra ha dinamitat els llaços familiars entre els ucraïnesos i els russos, però no ha afectat la llengua

El més llegit