Rússia, en el laberint

Les coses no li van bé a Rússia: el seu Exèrcit no era tan formidable com semblava ni tenia tanta superioritat real en comparació amb l’ucraïnès. S’assembla més al que va encallar a l’Afganistan (1979-1989). La xifra de soldats russos morts supera els 10.000 en un mes d’invasió. En proporció, el de ferits pot arribar a 20.000. A l’Afganistan van morir 15.000 soldats soviètics en deu anys. Va ser una de les causes de la caiguda de l’URSS. Els EUA en van perdre 7.000 a l’Iraq i a l’Afganistan en total. Són dades demolidores que expliquen el nerviosisme de Vladímir Putin i les freqüents referències a les armes nuclears. Rússia manca d’una cultura militar moderna en la qual els comandaments intermedis tenen molta autonomia. La jerarquia és piramidal, cada decisió ha d’ascendir en l’escalafó fins arribar al general en cap o fins al Kremlin. Napoleó deia que cap pla resisteix el contacte amb el camp de batalla. La clau està en la capacitat d’improvisar, d’ajustar-se als canvis. La falta de flexibilitat ha generat situacions surrealistes en les quals les tropes russes s’han quedat sense combustible o sense menjar. Hi ha vídeos que mostren l’avenç de tancs en doble fila i sense protecció, com si estiguessin en una autopista en temps de pau. L’Exèrcit ucraïnès sembla eficaç malgrat ser inferior en número. Aprofita el coneixement del terreny, les armes sofisticades subministrades per Occident i les tàctiques de guerrilla, però de moment no aconsegueix recuperar terreny. Hi ha una diferència de moral de combat: saben per què lluiten. Al bàndol rus, la moral és baixa. La mort de sis generals indica que tenen problemes al front. Generar pànic en els civils Putin ha passat d’un pla a, en el qual pressuposava una ràpida victòria –d’aquí ve la columna gegant estancada a prop de Kíiv–, al pla b, en el qual prioritza l’ús de l’artilleria i, en alguns casos, de l’aviació. Stalin deia, en reconeixement de la seva inferioritat: «La quantitat també és qualitat». És l’estratègia que apliquen a Mariúpol, la mateixa que va arrasar Grozni i Alep: bombardejos indiscriminats per generar pànic en els civils. Són crims de guerra. Encara no sabem quin és el pla e, el d’alguna mena d’acord de pau. El Kremlin ha canviat el seu argumentari en els programes de la televisió russa. Diuen que l’«operació especial» és per evitar que Ucraïna entri a l’OTAN, que tingui armes nuclears i amenaci Crimea. ¿Ja ens hem oblidat dels nazis i els drogoaddictes? Però encara estem lluny d’un acord de pau. En tota guerra hi ha una finestra que permet la venda victoriosa d’una derrota. És el que han intentat els EUA a l’Afganistan i a l’Iraq. Passada aquesta oportunitat, la derrota és inapel·lable. Putin necessita una sortida honrosa. ¿Acceptaria Crimea i part del Donbass i la garantia que el que quedi d’Ucraïna no entrarà a l’OTAN? Putin ha de ser conscient del risc polític que corre si continua creixent la xifra de soldats morts. El Rus de Kíiv El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha promès sotmetre a referèndum qualsevol acord de pau amb Rússia. A causa de la resistència militar i civil a la invasió, no serà fàcil acceptar pèrdues territorials més enllà de Crimea. Una de les claus immediates és Kíiv. ¿Hi haurà cèrcol com a Sarajevo o bombardejos massius com a Mariúpol? Parlem del Rus de Kíiv. No serà fàcil destruir el mite dels eslaus. Si Putin no veu la finestra d’oportunitat i se sent acorralat, poden entrar en acció les solucions extremes, inclòs el llançament de la bomba nuclear tàctica d’una quilotona, deu vegades menys potent que la d’Hiroshima. Seria un escac i mat. ¿Com podria respondre l’OTAN? ¿Amb més bombes atòmiques? Ucraïna, si sobreviu territorialment a aquesta invasió, entrarà a la UE per la via d’urgència. Brussel·les treballa en un projecte transcendental: la creació del Consell de Seguretat Europeu, l’embrió d’una defensa comuna i d’un eventual exèrcit europeu, dins o fora de l’OTAN, però menys dependent de les aventures de Washington al Pacífic. Ja veurem què passarà al juny, en la cimera de Madrid, si l’OTAN se centra en la defensa d’Europa contra Rússia, que és la seva missió fundacional, o si s’expandeix a pledejar amb la Xina, com volia els EUA abans de la guerra. Seria un greu error: si Pequín se sent amenaçat hi haurà poques possibilitats que intervingui per forçar una sortida negociada a Ucraïna. És una partida de desgast a tres bandes en un món multipolar i interconnectat en el qual els EUA i Rússia s’entossudeixen a jugar amb les cartes equivocades, les de la guerra freda.

Rússia, en el laberint

Guerra Rússia-Ucraïna: últimes notícies, en directe

Un mes de guerra

El més llegit