Les vides trencades d’Ucraïna

Fa un mes les ciutat de Kíiv, Khàrkiv, Dnipró, Mariúpol, Odessa i Sumi eren plenes de vida. Els dies transcorrien com sempre. Hi havia certa preocupació per la pugna amb Rússia i molts havien començat a fer cursos de supervivència, però pràcticament ningú va pronosticar llavors el que estava per venir, ni ho va creure possible. La sensació era, senzillament, que l’inimaginable no passaria. Però la matinada del 24 de febrer, les sirenes antiaèries, ara impossibles d’oblidar, van donar pas al malson. El d’una invasió que va començar a deixar vides trencades. Artur Bakhaixaliev, un informàtic d’una mica més de 30 anys, ho recorda bé. Aquest dia es trobava amb el seu amic Kiril a l’estació d’esquí de Bukovel quan, al despertar-se, va llegir la notícia a les xarxes socials. Bakhaixaliev afirma que a partir d’aquest instant, com els va passar a milions d’ucraïnesos, el seu telèfon va començar a rebre milers de missatges i trucades d’amics i familiars. La informació més preocupant la va saber gairebé de seguida. L’aeroport de Hostómel, a prop de casa seva als afores de Kíiv, s’havia convertit en un dels llocs on la batalla havia començat a prendre forma primer. «Estàvem el Kiril i jo, i ens miràvem desorientats sense saber ben bé què fer ni on anar», recorda. Aquesta sensació de paràlisi també la va tenir Ekaterina Uixanova, que al sentir el senyal d’alerta la primera cosa que va fer va ser baixar a comprar aigua. «No sé per què ho vaig fer, potser perquè a Kíiv l’aigua corrent és de mala qualitat. Quan vaig arribar al supermercat hi havia tanta gent que em vaig haver d’esperar mitja hora abans d’entrar», afirma aquesta jove de 31 anys. «Em va costar molt acceptar el que estava passant, ja havia tingut atacs de pànic i problemes d’ansietat i estava intentant recuperar-me», afegeix Uixanova que avui es troba temporalment a Lviv, ciutat on va arribar després d’haver-se convençut que la capital d’Ucraïna, on es va refugiar fa vuit anys quan Rússia va annexar la seva Crimea natal, ja no és un lloc segur per ella. La decisió de deixar la ciutat L’home que va salvar per segona vegada Uixanova es diu Mikhaïlo Misak, té 56 anys i és un home molt religiós i una mica nacionalista. La fatídica jornada, Misak va rebre instruccions per telefon de la seva dona Vira, que estava de viatge de plaer a Xipre amb el seu fil, sobre el que havia de fer. «Em va dir: aprèn anglès i allotja a casa tots els refugiats que puguis», diu Misak, i això és el que ha fet des d’aleshores, com també li demana la seva parròquia. «Aquí ha vingut gent de Khàrkiv, Kíiv, Irpín... Alguns ja se n’han anat, d’altres segueixen aquí. No és la primera vegada que en la meva família fem això, els meus avantpassats també ho van fer amb qui s’escapava de la Gran Fam d’Holodomor (que en la dècada de 1930 va devastar Ucraïna, llavors territori de la Unió Soviètica)», afirma Misak, propietari d’una botiga d’aliments. «Va ser un dia que ho va canviar tot», diu Katerina Marinets, una mestressa de casa de Krasni Liman, a la regió oriental de Donetsk. «Em vaig despertar amb molta por al sentir els bombardejos, però també decidida a quedar-me amb el meu marit, que és metge», explica. Després d’una conversa amb una amiga íntima, resident a Khàrkiv, va decidir marxar de la ciutat. «Em va dir: ‘ves-te’n ja, abans que arribin els russos’. Així vaig prendre la decisió», recorda. «Vaig fer les maletes fins i tot abans que el meu fill es despertés», explica mentre clava la mirada en un nen d’uns vuit anys que està assegut en un refugi per a famílies. «Des d’aquest dia no ha anat a l’escola», afegeix. La notícia de l’inici de la invasió va traumatitzar també molts ucraïnesos que eren fora del país, a quilòmetres de distància dels seus familiars residents als llocs on des del principi l’artilleria russa es va acarnissar amb força, com la martiritzada i assetjada Mariúpol, al sud del país. «El pitjor va ser saber que els meus dos fills petits eren allà, a Mariúpol, sols amb la meva primera dona, i jo lluny, sense possibilitats de tornar ràpidament per ajudar-los i salvar-los», explica un home, que per por prefereix guardar l’anonimat quan el trobem en un desesperat viatge cap aquesta ciutat de l’est ucraïnès. «Des d’aleshores ja no en sé res, alguns m’han dit que podrien ser a (la ciutat de) Zaporíjia o a Dnipró. Els buscaré per tot arreu, tinc diners i ho intentaré fins que no pugui més».

Les vides trencades d’Ucraïna

Els ucraïnesos no van arribar mai a imaginar-se que un dia es despertarien amb la notícia que Rússia estava envaint el seu país, un malson que va començar ara fa un mes i que deixa una població traumatitzada per la tragèdia que està vivint

El més llegit