El terror, la destrucció i la mort tenyeixen de vermell el Dia de la Dona a Ucraïna

Tots els matins, des de fa ja diversos dies, Elena Ustimenko, mestressa de casa de 35 anys, es desperta i sense que importi el lloc on es troba mira el seu telèfon per assabentar-se de l’informe bèl·lic. Intenta saber si han bombardejat el seu barri a Kíev, o algun míssil ha caigut a la casa d’amics i coneguts. També truca els seus parents a Butxa, ciutat on l’artilleria russa s’està rabejant de forma especial, per saber si continuen vius i tenen menjar. Però l’Elena, que té una malaltia a la pell per haver nascut el mateix dia en què va esclatar la central nuclear de Txernòbil el 1986 i que ha passat diversos estius a Espanya, pensa que no és convenient mostrar la seva preocupació davant de la seva filla de 6 anys, i per això intenta que tot passi abans que la nena es desperti. «El seu caparró petit no entén què passa i per què hi ha una persona que ens està fent tot això», diu mentre una gruixuda llàgrima llisca per la seva galta. «¿Com es pot entendre que disparessin contra autobusos de persones que estaven fugint quan, deien, hi havia una treva?», es pregunta. El Dia Internacional de la Dona apareix així aquest any a Ucraïna, marcat pel terror i la mort, com les jornades dels últims 13 dies. Una guerra que s’està encebant, físicament i psicològicament, amb centenars de milers de persones, que deixa enrere dones com l’Elena, un persona de rostre demacrat per la fugida de Kíev i les nits en blanc per les explosions de les bombes a poca distància. Ella s’ha escapat de Kíev a Lviv, on va aconseguir –juntament amb seu marit, un jove informàtic– un llit a casa de familiars. No obstant, al no tenir un cotxe propi, el seu periple de tres dies per recórrer els 500 quilòmetres que separen aquestes dues ciutats ha sigut un doble malson. Les bombes anaven caient pels llocs en els quals l’Elena i centenars de desplaçats més havien adormit hores abans. Valors patriòtics Fins i tot, en una ocasió, va haver de protegir-se en un hotel de carretera situat davant d’una planta elèctrica, una de les tantes estructures estratègiques del país que, des del començament del conflicte, l’Exèrcit rus ha escollit com a blanc, per debilitar Ucraïna, no només militarment, sinó també econòmicament. Poc va importar. «Senzillament no hi havia cap altre lloc on dormir unes hores», diu, a l’explicar que, també quan va arribar a l’atapeïda estació de trens de Lviv, va tenir la sensació d’estar davant una apocalipsi. «L’últim tram del viatge el vam fer en un tren que ens va portar de Ternópil a Lviv, i vam tardar set hores per recórrer uns 130 quilòmetres», afirma. La psicoterapeuta Lina Naida, de 39 anys i també originària de Kíev, comparteix aquest sentir de neguit. «Les dones estem lluitant, però alhora ens sentim vulnerables», afirma, a l’afegir que això no significa que «ens resignem». La història d’Ucraïna «és una història complicada, però volem ser independents i ser part de la comunitat europea, i no ens rendirem», afirma la Lina, a l’afegir que, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, té un missatge per a les dones russes. «Els demano que no posin els seus valors patriòtics per sobre dels ètics». Iúlia Daniluk, de Lviv, diu que no té intenció d’abandonar la seva ciutat. «A les dones russes els vull dir que han de venir aquí, a Kíev, a Khàrkiv, a Vínnitsia, i emportar-se els seus fills i marits, vius o morts, no m’importa. No els volem aquí, ens estan matant. ¡Emportin-se’ls! No es quedin callades mentre ens maten», afirma. I afegeix: «Això és terrorífic. Però nosaltres no ens en anirem, no deixaré enrere el meu marit, i ell no pot sortir del país per decisió del Govern», explica. A l’apartament que posseeix a la perifèria de Lviv, el gran finestral del qual es mostra incaut a una avinguda, la Iúlia continua conservant les ampolles de cervesa que la família ha consumit. Líder militar «La raó és que, si fos necessari, prepararíem uns còctels Motolov per defensar-nos», explica aquesta dona, mare d’un nen de 7 anys i un altre de 15. «De moment, no obstant, l’únic que hem fet al sentir les sirenes, és plantar-nos al vestíbul, on dues gruixudes parets ens separen de l’exterior», relata. De fet, prendre les armes és en aquests dies menys comú entre les dones ucraïneses, que han estat més aviat a la rereguarda. És també el cas de l’Oleksandra, que va néixer a la Unió Soviètica (URSS), en una ciutat que ara és territori rus i de la qual els seus pares van marxar quan ella tenia tot just 7 mesos. Això, no obstant, l’Oleksandra no vol que es digui, com tampoc vol que se sàpiga que té família a Rússia, una cosa molt comuna en gran part dels ucraïnesos. El motiu és que, des que va esclatar la guerra, l’Oleksandra es va unir a la resistència ucraïnesa, treballa amb un important líder militar, i té poder perquè, en el poble ucraïnès on es va criar, coneix tothom. «Són temps difícils. Em dol pensar en aquests joveníssims soldats russos que tenen l’edat del meu fill, estan desorientats i ni saben què estan fent. Però ara ells són l’enemic, ens estan atacant», raona, al demanar que utilitzem un nom fictici i no fem referència a la seva ubicació. «Estimo Ucraïna més que a qualsevol altra cosa en la meva vida. Estic disposada a morir per aquest país. No me n’aniré, no escaparé, em quedaré aquí fins al final», diu convençuda.

El terror, la destrucció i la mort tenyeixen de vermell el Dia de la Dona a Ucraïna

Moltes dones ucraïneses han decidit no abandonar el seu país i quedar-se per combatre la invasió russa

«A les dones russes els demano que no es quedin callades mentre ens maten», diu Iúlia Daniluk

El més llegit