El dilema de la Viktoria: entre l’exili i la guerra

Fa dies que ni dorm ni menja. Presencia la guerra a Ucraïna enganxada al telèfon mòbil i el seu cap no deixa de pensar en el que ha de fer. Viktoria Vaskevitx, una mare ucraïnesa de 48 anys, ha de prendre ella sola la decisió més important en la seva vida. «El meu cap diu que em quedi a Barcelona, que demani asil i comenci aquí una nova vida amb la meva filla a recer de la guerra, però el meu cor em demana que torni a casa amb el meu marit i la meva filla gran i que, passi el que passi, ens mantinguem junts», explica Vaskevitx des d’un hotel al barri del Poblenou de Barcelona amb els ulls plorosos. Ella és una dels més de 100 ucraïnesos que han quedat atrapats a Catalunya després de l’esclat de la guerra, presos per l’angoixa i la pena. «¿Que com era la meva vida abans? Normal. Vivíem a Frankivsk. Jo treballava de psicòloga infantil, el meu marit era esportista de pesos russos, la meva filla gran s’acabava d’independitzar i la meva filla menor anava a l’escola...», recorda. Una vida que es va truncar a les cinc del matí de dijous passat. La seva filla de 20 anys, la Katia, la va despertar amb el soroll de les bombes de fons. «Estava plorant... i em va dir que a prop de casa seva havia esclatat una bomba», explica la mare. La Viktoria estava llavors a Lloret de Mar (la Selva) amb els seus pares i la seva filla Eva d’11 anys. «Allà va començar tota la història», diu. Una història que, a mesura que passen els dies, l’està fent miques. «Intento mantenir-me forta, no plorar... però és impossible», deixa anar desesperada. Visita de retrobament Viktoria va emprendre el seu viatge fins a Barcelona el 9 de febrer del 2022. «Els meus pares viuen al Canadà i la meva germana, a Barcelona. Feia més de dos anys que no ens vèiem, per la pandèmia. Així que vam estalviar una mica de diners i vaig venir per aquí amb la meva filla per retrobar-nos», prossegueix. Van llogar un apartament a Lloret per passar un mes sencer en família. La Viktoria i l’Eva havien de tornar a Ucraïna el 2 de març. Els seus pares tornen al Canadà divendres. «Vam llogar una habitació d’hotel a Barcelona per a tots quatre des del 2 de març fins al 4 de març, per això soc ara aquí», relata. Però la guerra va rebentar tots els plans. Dijous, quan va esclatar el conflicte, l’Eva, la filla petita de la Viktoria, va emmudir i va perdre la gana. «Es passa el dia sencer enganxada al mòbil». La mare també, per mantenir-se en contacte amb la resta de la família i per mirar d’ajudar en el que pogués. «Al principi em vaig quedar en xoc, veure tots els meus amics amagant-se al metro de Kíev per evitar les bombes va ser desesperant», insisteix. Després va remoure cel i terra perquè la seva filla de vint anys pogués arribar fins a la casa de la família, a Frankivsk. «És a l’oest del país i no està tan afectada per la guerra». De fet, està a escassos 300 quilòmetres de la frontera amb Eslovàquia. També va aconseguir mobilitzar altres amics que viuen a la capital del país perquè anessin fins al poble. «Uns han aconseguit arribar-hi. Els altres... ja no contesten al telèfon», diu. I es posa a plorar. «Penses en el pitjor». El marit i la filla, al front A través de les xarxes socials, la Viktoria va aconseguir contactar amb uns companys perquè almenys la seva filla gran pogués sortir de la guerra i estar fora de perill. «Vaig aconseguir una plaça en un cotxe que se n’anava cap a Praga. Però la meva filla ho va rebutjar, va dir que no deixaria sol el seu pare, el meu marit», continua plorant. El marit de la Vika, Andrí, ha decidit allistar-se a les milícies territorials i anar a la guerra. «La meva filla m’ha demanat que torni a casa, que lluiti amb ells, fent còctels molotov i resistint. Però no sé què he de fer. Jo per mi hi aniria, però ¿què faig amb la meva filla d’11 anys que és aquí? ¿La porto a la guerra?», es pregunta. Una setmana després de l’esclat del conflicte, aquesta mare continua desencaixada. «Ningú s’esperava que passaria això, fa vuit anys que dura el conflicte al Donbass i que hi ha moviments de tropes constants a la frontera, però ningú podia imaginar que Putin comencés a bombardejar el nostre país. Si ho hagués sabut, m’hauria emportat tota la meva família», exclama la dona. Era una opció que havien estudiat amb el seu marit al llarg d’aquests anys d’hostilitats de Rússia al seu país. «Un s’acostuma a això, pensàvem que mai entrarien», diu. Construir una vida sense ell «El problema és que sento que he de prendre una decisió transcendental per a tota la meva família i que només depèn de mi», explica la mare. Es posa a plorar quan pensa en el seu marit. Fa 30 anys que estan junts, des del dia que el va conèixer en una cafeteria amb tan sols 18 anys. «No em puc imaginar una vida sense ell...». ¿Ell que creu que has de fer? ¿Què et diu? «Ell és pitjor que jo... Està molt malament... No diu res. Que faci el que pugui», explica. L’angoixa de la Viktoria augmenta al pensar en les necessitats bàsiques d’ella, però sobretot de la seva filla d’11 anys. «Amb tot això, al meu marit i a mi ens han acomiadat. No tenim diners, no els puc donar res per ajudar, però és que tampoc sé què menjarem demà. Diuen que ajuden molta gent, però jo no tinc res», es queixa la dona. Ha anat fins al consolat per informar que dijous no té on anar. De moment, espera. No té resposta. El col·lapse és monumental. I l’angoixa també.

El més llegit