El búnquer no és més que un soterrani fred i humit amb una llum groguenca i titil·lant. Tampoc hi ha una una sortida d’emergència secundària ni cobertura de telèfon. Però n’hi ha prou amb una sirena antiaèria –que sona tres vegades, no dos, per assenyalar que no és una alerta sinó un atac– perquè el cor se’t pari i hagis de córrer cap allà a qualsevol hora, amb el que portis posat i alguna manta, si tens temps. Obúkhiv, a uns 40 quilòmetres cap al sud de Kíev, és un dels molts llogarrets de pas en la fuga incessant de milers de civils terroritzats pels bombardejos russos, que aquests llocs amb prou feines passen unes hores de nit en hotels de carretera en la seva ruta cap a l’oest d’Ucraïna. És on el flux de civils desesperats creuen que tindran un lloc segur.