EL PERIÓDICO, a la ciutat bombardejada de Khàrkiv: «Això és una guerra d’odi»

Fa una mica menys d’un mes era un concorregut espai públic flanquejat per agradables cafès, freqüentats llocs de menjar ràpid i presidit per una pista de patinatge a l’aire lliure plena de gent. De la boca del metro, a les hores centrals del dia, sortia una multitud que o bé anava cap a la feina o bé a resoldre assumptes al centre; individus una mica inquiets davant la proximitat de les tropes russes, però la majoria incapaços de creure que el Kremlin acabaria tirant endavant la temuda invasió. Avui, la plaça de la Llibertatde Khàrkiv, la segona població més important d’Ucraïna, més o menys igual que Barcelona en extensió, s’ha transformat en un escenari bèl·lic molt semblant a aquestes fotografies publicades als manuals d’història de ciutats devastades durant la Segona Guerra Mundial. Les entranyes de l’orgullós edifici de l’administració regional de Khàrkiv, a l’ala est de la plaça, amb les seves columnes neoclàssiques i l’inconfusible estil arquitectònic propi de l’era estalinista, han sigut rebentades amb gran violència a causa del bombardeig del dia anterior. Amb el sostre enfonsat i reduït el complex administratiu a només quatre murs, encara és possible entreveure, en algunes de les finestres, dues banderes onejant, una insígnia nacional ucraïnesa i l’altra municipal, a més de sacs de terra que permeten entreveure l’existència, enmig de la runa, d’una posició militar amb uns integrants que probablement prefereixen no deixar-se veure a la premsa. De sobte, com un fantasma, i enmig del soroll provocat pel vol rasant d’un avió de combat rus, sorgeix un jove que ronda la trentena, amb el cap tapat per una quipà i un llarg pentinat acabat amb tirabuixons característic de la religió jueva. Oneja amb orgull una bandera, també ucraïnesa, i mostra sense objeccions a les càmeres un cartell on es pot llegir, escrit a mà i en l’idioma local, la següent frase: «Ucraïna vencerà». A pocs metres, des d’un carrer veí, un milicià pertanyent a les forces defensores, inquiet davant la possibilitat que hi hagi un nou atac aeri, crida al fotògraf i el fotografiat, gairebé amb males maneres: «¡Sortiu d’aquí; esteu molt exposats!». Recolzat amb dues crosses, Mikhaïl Ianotenko, de 59 anys, mira amb amargor les restes del seu comerç destruït, situat a la cantonada d’un carrer a tocar de la plaça de la Llibertat. L’ona expansiva ha trencat els finestrals dels marcs, ha rebentat la porta i ha fet caure a terra els objectesde les lleixes. Amb l’ajuda d’un voluntari, recull tots els productes que encara es puguin aprofitar per entregar-los a l’Exèrcit i la població civil. «Ho donarem tot, l’aigua, el menjar, les galetes, els cigarrets, qualsevol cosa...». Tot i que encara és aviat per calcular els diners que ha perdut pel bombardeig, només li ronda pel cap una certesa: «No me n’aniré; aquesta és la meva ciutat; vaig néixer i créixer aquí». Com a ciutadà ucraïnès que fa servir habitualment la llengua russa, integra, almenys en teoria, el segment de població local a qui el president Vladímir Putin descriu com objecte d’un «genocidi» per part del «Govern neonazi» que s’ha instal·lat a Kíev. Però el Mikhaïl ni de bon tros considera que les tropes atacants siguin salvadors; renega de l’Exèrcit, el sistema polític i el Govern del país veí. «Abans tenia un bon concepte de Rússia, però ara...» A més d’edificis administratius i botigues pròximes, el bombardeig ha provocat el col·lapse de la parada del carrer que recaptava fons i ajuda per a les tropes ucraïneses que lluiten a l’est del país contra les milícies prorusses, un objectiu de poc valor militar però sí amb una important càrrega simbòlica. Olga Vólkova, una voluntària que ha intentat sense èxit allistar-se a la Defensa Territorial i que ara ajuda com pot, promet una vegada i una altra que la parada es tornarà a aixecar: «Serà en un altre lloc», apunta amb convenciment, tot i que prefereix no revelar on per evitar que torni a ser atacada. Aquesta dona de figura estilitzada insisteix que aquesta no és «ni una guerra econòmica, ni una guerra política». «És una guerra d’odi; Putin odia els ucraïnesos, com Hitler odiava els jueus». Khàrkiv, fins fa pocs dies una pròspera localitat de l’est ucraïnès, s’ha transformat en una ciutat fantasma on amb prou feines circulen vehicles i hi ha gent pel carrer. La immensa majoria dels comerços estan tancats i barrats i tenen les persianes abaixades; únicament unes quantes botigues de queviures, carnisseries i farmàcies continuen obertes i davant les seves portes es formen grans aglomeracions de gent fent provisió de queviures i medicines. L’estricte toc de queda vigent a la ciutat, que comença a les tres de la tarda i s’allarga fins a primera hora del matí de l’endemà, dificulta enormement les tasques d’aprovisionament dels ciutadans que no han pogut o volgut marxar, especialment als més grans. Una bandera gegant lligada a un pal d’un centenar de metres, visible des de diversos punts de la ciutat, oneja amb orgull a la plaça Serhiévskaia, al costat de la catedral del Davallament. La ciutat viu entre els sobresalts de les notícies, que indiquen la presència recurrent de tropes aerotransportades russes en alguns punts neuràlgics com l’estació de tren i el port fluvial. «Aquestes tropes han sigut eliminades», informa succintament un milicià.

EL PERIÓDICO, a la ciutat bombardejada de Khàrkiv: «Això és una guerra d’odi»

La segona població més important d’Ucraïna s’ha transformat en un escenari bèl·lic que recorda la Segona Guerra Mundial

El més llegit