Viatge a les fosques al tren dels combatents ucraïnesos

L’andana està plena a vessar, tot i que amb un perfil de passatgers molt diferent del de les andanes contigües, des d’on són surten els trens cap a l’oest i Polònia. En lloc de dones i nens, entre la gentada que esperava a primera hora de la tarda a l’estació de Lviv l’exprés nocturn que cobreix la ruta de connexió amb Dnipró, ja a la Ucraïna russòfona, a 1.100 quilòmetres a l’est, predominen els homes, molts, joves, tot i que també era possible identificar algunes dones i també homes de quaranta anys en bona forma física. Amb sacs i motxilles com a únic equipatge, vestits amb pantalons de camuflatge o texans ajustats i calçats amb botes militars, són els voluntaris que fan el trajecte invers a la marea humana que aquests dies intenta sortir d’Ucraïna, dirigint-se cap als fronts de guerra on les forces ucraïneses intenten frenar l’avenç dels atacants. Des dels altaveus de l’estació s’anuncia que caldrà esperar i que el comboi sortirà amb bastant retard. Ningú sembla inquietar-se o impacientar-se, ningú sembla tenir pressa. Ucraïna és ja un país en guerra i les coses funcionen quan poden. Per alleujar la llarga espera, joves en grups de tres ofereixen als passatgers plats de cereals, entrepans de formatge i llonganissa, te i cafè. Quan algú fa un gest de pagar, de seguida rep una negativa i un aclariment per resposta: «Res de diners; és la guerra». I mentrestant, van transitant i aturant-se per l’estació altres combois, un dels quals, amb destinació a Kíev, i un altre, a Zaporíjia, molt a prop ja dels avenços russos. Els interventors d’aquests últims trens s’afanyen a avisar els passatgers que no és segur que puguin arribar a la seva destinació. I finalment, després de dues hores d’espera, apareix l’exprés de Dnipró Sense llum ni geolocalització Viatjar amb tren en un país en guerra té les seves particularitats. «Sopi aviat el que porti de menjar, perquè de seguida apagarem els llums; viatjarem tota la nit sense encendre-les; desconnecti també la geolocalització del telèfon mòbil», adverteix el personal de cabina. Quan es fa de nit, una negra foscor s’apodera del comboi, sense que ningú s’atreveixi a abandonar la llitera, ni tan sols per anar al lavabo, a causa de la dificultat per moure’s en aquestes circumstàncies. El Piotr, de 49 anys i pensionista després d’haver treballat durant més de dues dècades a les mines de carbó de la regió de Dnipropetrovsk, es deixa emportar per aquest estat d’eufòria i solidaritat col·lectiva que sembla haver-se apoderat d’Ucraïna des de l’inici de la invasió russa. «¡És com a la Gran Guerra Pàtria, tot el país s’ha unit per expulsar els ocupants!», assegura, amb referència a la contesa en què van lluitar els seus avis per frenar l’Exèrcit de l’Alemanya nazi als anys 40. Ha pujat al tren a l’estació de Ternópil, on visitava la seva tia, i es dirigeix a Dnipró, on resideix habitualment. «Enviaré la meva dona a l’oest, on estarà segura, i després jo m’allistaré a la Defensa Territorial». Va fer el servei militar i ha sigut ensinistrat en la utilització d’armes, ja sigui pistoles, fusells automàtics o llançagranades. Però està disposat a fer qualsevol cosa. «Fins i tot si prefereixen que em dediqui a cavar trinxeres, o a fabricar còctels molotov». Creu que entre el seu país i el totpoderós estat veí existeix una gran diferència: «Nosaltres, si no ens agrada un president, el podem canviar; ells, en canvi, no». En tercera classe La majoria dels voluntaris que es dirigeixen al combat ocupen els vagons de ‘platskart’, que seria l’equivalent a l’oblidada tercera classe als trens espanyols. Això sí, els seients de fusta dels nostres ferrocarrils d’abans són substituïts per dures lliteres sense compartiments, on els passatgers maten el temps a la vista dels companys de viatge, ja sigui dormint, llegint o xarrupant ingents quantitats de te, la beguda calenta preferida a l’espai postsoviètic. Ningú accepta mostrar la cara en fotografies que puguin ser publicades per un mitjà de comunicació, i molts fins i tot prefereixen no esmentar ni tan sols el seu cognom. El Boris té 19 anys i treballa habitualment en una fàbrica de Polònia. Es nega en rodó a parlar en rus, i prefereix conversar en anglès. I el primer que vol és expressar el seu agraïment al seu país d’adopció, per donar tantes facilitats als ciutadans ucraïnesos que fugen dels combats. «Jo lluitaré», remarca. Només pot oferir com a experiència el seu pas pel servei militar, que a Ucraïna té una durada de dos anys. En el seu cas, ni es planteja enviar la seva dona a l’oest, i descarta que l’avenç rus pugui arribar a conquerir la ciutat. «Espero, no només que els russos no arribin a Dnipró, sinó que siguin eliminats de tot Ucraïna», afirma. També en ‘platskart’ viatja Aleksandr Kostiuk, un tècnic de locomotores que treballa per als ferrocarrils ucraïnesos. Ben arreglat i content per haver-se aprimat en els últims mesos més de 15 quilos gràcies a una dieta i un programa d’exercicis que fa diàriament a casa, també viatja a l’est a allistar-se a la Defensa Territorial. «Podré combatre millor», diu. Això sí. No deixa de mirar el telèfon a tota hora. «Espero notícies de la meva filla» (adolescent) «a qui vaig deixar esperant a la cua de la frontera; estarà millor amb la seva mare a Polònia», aclareix.

Viatge a les fosques al tren dels combatents ucraïnesos

La invasió russa a Ucraïna, en directe

Tropes russes estrenyen el setge a Kíev

El més llegit