Putin, l’estalinista postmodern

L’escena ha sigut comparada per analistes com Mark Galeotti amb les reunions d’Ernst Stavro Blofeld, el malvat al capdavant de l’organització criminal Spectra a les pel·lícules de James Bond, amb els seus servidors. Dilluns passat, el president rus, Vladímir Putin, es va reunir amb els integrants del seu Consell de Seguretat, un òrgan que inclou el cap del Govern, els ministres més rellevants i personatges de pes com la presidenta del Consell de la Federació, Valentina Matvienko. Davant les càmeres de televisió, el mandatari havia –en teoria-– de debatre amb els seus consellers més pròxims la possibilitat de reconèixer la independència de les autoproclamades repúbliques populars de Donetsk i Lugansk. A la pràctica, es va convertir en un exercici d’aclamació sobre una decisió que ja estava presa, un exercici que va servir al líder del Kremlin per testar la lleialtat dels membres del seu sanedrí i humiliar públicament aquells en qui no detectava un nivell satisfactori de lleialtat. «El veritable drama d’aquesta sessió va ser (comprovar) com en aquesta sessió els homes més poderosos de Rússia –i una dona-– ballaven al so de Putin.... No hi havia marge per dissentir, Putin era com un Blofeld sense el seu gat, avaluant fredament els seus subordinats i imposant la seva voluntat a tots», escriu Galeotti a ‘The Moscow Times’. Els seus homes de més confiança, amb qui va compartir passat en el KGB, com el director del Servei Federal de Seguretat, Aleksandr Bórtnikov, o el seu precedesor en aquest òrgan i actual secretari del Consell de Seguretat, Nikolai Pàtruixev, van ser els més entusiastes. Van repetir a ulls clucs la versió de les «provocacions» per part d’Ucraïna o els seus suposats objectius de «destruir» la Federació Russa, un país molt més gran i amb molts més recursos. Prohibit dissentir Hi va haver qui va intentar expressar algun dubte, com Serguei Narixkin, al capdavant del Servei Exterior de Seguretat, la intel·ligència exterior, qui va arribar a advocar per donar una última oportunitat al Govern de Kíev de «complir els Acords de Minsk». La desaprovació del màxim mandatari rus va ser ostensible per a tothom: «¿Aprova o no aprova, Serguei Ievguénievitx?», va preguntar en to assertiu. El responsable va començar a tartamudejar al comprovar que havia comès un pas en fals, i va arribar fins i tot a cometre un lapsus, confonent fins i tot el reconeixement de la independència dels dos territoris per part de Moscou amb l’annexió d'aquests per la Federació Russa, un extrem que suposaria una escalada encara més gran de la que existeix actualment. Després de ser corregit pel seu patró, Narixkin va recuperar el seu seient. Finalment, un grup de ministres que es considera com a ‘moderats’ o conscients del que les hostilitats portarien per a Rússia en termes de sancions, com el primer ministre Mikhaïl Mixustin o el titular d’Exteriors, Serguei Lavrov, van guardar un sepulcral silenci quan el president va preguntar si a la sala hi havia algú que s’hi posicionava en contra. «Si Lavrov no pot dir de forma oberta el que sap sobre les intencions d’Occident, si Mixustin no pot parlar sobre els costos (per al país) i Dmitri Kozak sobre la veritable situació sobre el terreny, ¿què podem esperar?», es pregunta Galeotti. Reminiscències estalinistes Cal remuntar-se als temps de Stalin en els anys 50 per reviure en la història de Rússia o de la Unió Soviètica una situació semblant, en la qual els col·laboradors del líder màxim temin dir la veritat al seu superior i no s’atreveixin a portar la contrària. Ni tan sols durant els mandats dels successors del dictador georgià, encara durant l’era soviètica, s’ha produït aquesta acumulació de poder en mans d’una sola persona. Nikita Khrusxov, Leónid Bréjnev, Iuri Andrópov o per descomptat Mikhaïl Gorbatxov comptaven amb un Politburó els membres del qual gaudien de la capacitat de qüestionar les decisions preses pels líders sense ser represos per ells o témer pels seus llocs. En declaracions a aquest diari, Vladímir Karà-Murzà, un opositor que ha sobreviscut a dues temptatives d’assassinat per enverinament, va qualificar recentment la Rússia de Putin com una mena d’«estalinisme postmodern». I és que durant el mandat de Putin, el país ha reviscut episodis del seu tràgic passat que molts consideraven com a «superats», com la rehabilitació de la mateixa figura de Stalin, responsable de la mort de milions de persones en els camps de concentració, la recuperació dels judicis manipulats contra els dissidents soviètics, en aquest cas contra els opositors seguidors d’Aleksei Navalni, o la conquesta de territoris mitjançant la força. Molts observadors encara pensaven que l’instint de conservació de Putin prevaldria sobre les seves ànsies de revenja contra Occident per haver perdut la guerra freda. A hores d’ara, moltes d’aquestes veus deuen estar admetent amb gran amargor que s’han equivocat en els seus pronòstics.

Putin, l’estalinista postmodern

Mai des del mandat de Stalin un líder del Kremlin ha acumulat tant poder ni la dissensió s’ha tornat tan perillosa

El més llegit