Com cobrar multes a Nàpols: història d’una falsa carta vaticana

Havia de passar i ha passat. La meva història de la falsa carta vaticana s’ha fet viral i en ‘El Periódico’, diari on em guanyo la vida escrivint sobre ciència i altres coses saberudes, m’han demanat que expliqui una mica més sobre aquest gran capítol de les meves anècdotes familiars. Així que, sense més preàmbuls, vet aquí una versió estesa d’aquest serial napolità. El otro día me llama mi madre y me dice: "Acaba de llegar una carta certificada para tu padre desde el Vaticano". Una carta. Certificada. Desde el mismísimo Vaticano. Para mi padre, que no pisa una iglesia desde la primera comunión. Y claro, ahí empezaron las especulaciones... — Valentina Raffio (@raffiovalentina) 20 de febrero de 2022 La història comença l’altre dia. I dic un altre dia perquè no recordo gaire bé quan va ser. Em truca la mare, la meva santíssima i devota mare, i em diu que ha arribat una carta certificada per al meu pare des del Vaticà. Una carta. Certificada. Des de la Santa Seu. Llar del Papa de Roma i màxima institució de l’església catòlica. L’equivalent a un Disneyland per a la branca de la meva família que va a missa cada diumenge i resa cada nit abans d’anar-se’n a dormir. Que t’arribi una carta del Vaticà és una notícia per si mateix. Però ho és encara més si veus que arriba a nom d’una persona que no trepitja una església des de la primera comunió i que, si li preguntes, et dirà molt orgullós que la seva única fe són el futbol i Maradona. I sí, aquest és el meu pare. Icònic on n’hi hagi. El cas és que, arribats a aquest punt de la història, ja teníem tots els ingredients per al drama. A casa, de fet, si som experts en alguna cosa és a especular, muntar drames i riure’ns de nosaltres mateixos. Aquí van començar les especulacions sobre què hi podia haver dins del misteriós sobre vaticà. Jo, per la meva part, vaig dir que segur que era una convocatòria per a un exorcisme. Del tipus ‘val regal per a un massatge’ però perquè et treguin el dimoni de dins. La mare, santa com ella sola, va dir que potser era un recordatori per anar a missa perquè «vistos els temps que corren sempre va bé parar-se una mica i resar una oració». I el pare, que si alguna cosa m’ha ensenyat en la vida és que no hi ha res millor que riure’s d’un mateix, va apostar que era una candidatura per ser el pròxim papa. Perquè és important ser humil. En mi familia nos va el drama. Así que antes de resolver el misterio especulamos mucho. Hubo incluso quien dijo que podía ser algún tipo de herencia, de certificado de santidad o de pase para no ir al infierno. Todo fueron bromas hasta que llegó el día de ir a recoger las cartas — Valentina Raffio (@raffiovalentina) 20 de febrero de 2022 Llavors va arribar el primer ‘plot twist’ d’aquesta història. Com tota família napolitana com cal, tenim alguns grups de WhatsApp per compartir les nostres anècdotes i barallar-nos per qui fa el millor ragoût de tots. I va ser aquí quan, interrogant els altres sobre aquest misteri, vam descobrir que diverses persones de la família també havien rebut cartes certificades des del Vaticà. Que jo sàpiga, ara per ara, almenys dos oncles i tres cosins han sigut afavorits amb aquests sobres. Aquí va començar la segona ronda d’especulacions sobre el contingut dels sobres. ¿Estàvem a punt de convertir-nos en la primera família santificada en ‘pack’? ¿Havíem rebut, per fi, uns passis per no anar a l’infern? ¿O estàvem a punt de convertir-nos en els protagonistes d’un ‘thriller’ a la Santa Seu? Vam especular molt i vam riure encara més amb les famoses cartes. Arribats a aquest punt molts us preguntareu si no era més fàcil anar a buscar-les a correus que continuar alimentant el drama. I, perdoneu que us digui, però si us pregunteu això ja no podem ser amics. El drama primer, la realitat després. Van passar diversos dies fins que el pare va poder anar a buscar la misteriosa carta al servei de correus. I va ser llavors quan es va aixecar la llebre. El papa de Roma no volia ser el nostre amic. I ni la beatificació familiar ni l’exorcisme tampoc semblaven ser a quatre passes. El sobre, enviat des de ‘Poste vaticane’, el servei postal de la Santa Seu, era ni més ni menys que una multa de trànsit. Per aparcar malament, concretament. Posats a burxar a la ferida, també dir que el veritable miracle a Nàpols seria aparcar bé. Però bé, això ja és una altra història. Era multas de tráfico. Multas. De. Tráfico. Resulta que la policía de Nápoles se ha dado cuenta que si envía cartas certificadas desde la misma ciudad la gente no las va a buscar porque se imagina que son malas noticias. Así que ahora las cartas se envían desde 'Poste Vaticane' pic.twitter.com/Jbi1ttx9dg — Valentina Raffio (@raffiovalentina) 20 de febrero de 2022 Així va ser com vam descobrir que l’Ajuntament de Nàpols utilitza el correu postal del Vaticà com a esquer per entregar multes de trànsit. ¿És aquest un sistema exclusiu de la meva ciutat? No ho sé. ¿És una tècnica que s’utilitza amb freqüència per entregar males notícies? Tampoc en tinc ni idea. ¿Han robat aquesta idea del famós capítol dels Simpsons en què el cap Wiggum convoca els lladres de Springfield dient-los que han guanyat un premi? Només per mantenir el drama i les rialles, direm que sí. Almenys en el meu cas, només puc dir-vos que rebre una carta de la Santa Seu va ser prou motiu perquè els meus parents anessin a buscar els sobres pensant que es convertirien en sants i tornessin a casa amb una sanció de trànsit. Això, a casa meva, és sinònim d’una gran història per explicar durant els dinars dels diumenges. Per a la vostra tranquil·litat, sobretot per a la dels ‘haters’ de Twitter, us avanço que les multes ja s’han pagat. I no, no és que la meva família es dediqui a la delinqüència de carrer i a aparcar en tercera fila. És que som molts (moltíssims) i, per pura estadística, ens havien de tocar diverses multes per nucli familiar. Tot especulacions, blasfèmies i altres anècdotes són de collita familiar. Marca ‘Raffio’, per dir-ho d’alguna manera. Perquè si alguna cosa ens agrada als napolitans, a més de la pizza i el futbol, són el drama i les bones històries.

El més llegit