Refugiats a Turquia: por de sortir al carrer

El Habib, quan va pel carrer, ho fa de la manera més silenciosa possible. Ni un soroll de més, ni una estridència de més, ni una mirada que es pugui malinterpretar. El Habib, refugiat afganès que viu a Istanbul, quan surt de casa va amb el cap baix i camina ràpid. La seva missió és arribar al més aviat possible allà on vagi. Que ningú se n’adoni. «Visc amb por que em passi alguna cosa. Vigilo molt quan soc a fora. Si vaig amb algú, intento recordarli que no faci gaire soroll. Que ningú s’enfadi amb nosaltres. Així és cada dia. Intentem sobreviure», explica el Habib, que va arribar el 2018 a Turquia fugint de l’Afganistan. El Habib va treballar com a fuster uns anys per a la missió espanyola de l’OTAN al país centreasiàtic. Un dia, al seu poble natal, un home el va amenaçar: havia de deixar de treballar per als estrangers o s’atendria a les conseqüències. Va reunir els pocs diners que tenia –la seva dona i el seu fill es van haver de quedar perquè no tenia prou diners– i se’n va anar uns anys, primer a l’Iran i després a Turquia. Ara el Habib viu al barri d’Istanbul de Bagcilar, un dels que acull més població refugiada del país. Turquia també és el país del món que acull més refugiats: prop de quatre milions, segons dades de les Nacions Unides. A Istanbul, aquest fuster sobreviu com pot, lluitant per aconseguir treballs diaris amb els quals guanyarà, si té sort, uns set euros al dia. «El que més m’agrada és la fusteria, però ara ja m’és igual. Faig el que puc i el que trobo. Des de fa temps hi ha molt poca feina», es queixa el Habib, que avui ha aconseguit treballar unes hores en un taller de costura. Lluita en la base de la piràmide Lluita en la base de la piràmideEn els últims mesos, Turquia ha entrat de ple en una època de turbulència econòmica amb una moneda en caiguda i una inflació desbocada a prop del 80%, segons recomptes no oficials. Tothom, sense distinció, nota els efectes d’aquesta crisi. Uns més que d’altres, és clar. «Els refugiats en el mercat laboral turc treballen en condicions d’explotació, d’hiperprecarietat i vulnerabilitat. Guanyen poc i la taxa d’atur és alta. Si bé podem dir que la crisi fa patir independentment de si ets refugiat o ciutadà turc, també podem afirmar que els refugiats han patit més. Si existeix una piràmide laboral, ells estan a baix de tot en la jerarquia de l’explotació», explica l’experta i acadèmica Canan Sahin. Tot això, no obstant, no ha evitat el que semblaria evitable: tant el Govern com l’oposició han utilitzat, sense distinció, els refugiats com a boc expiatori d’aquesta crisi. Després de molts anys sent un exemple d’acceptació de refugiats, Turquia s’ha girat en contra seu. «Ens consideren l’origen dels problemes, però s’equivoquen. El problema aquí –explica Taha Elghazi, refugiat sirià i activista pels drets humans– és que hi ha gent que ens intenta col·locar al centre d’aquests problemes per treure’n rèdit polític. I això ha fet que la societat turca canviï la seva idea sobre nosaltres». Foc i ganivets Foc i ganivetsN’hi ha desenes d’exemples. Finals de desembre a Izmir, la tercera ciutat del país. Tres joves sirians moren a casa seva a la nit per culpa d’un incendi. La policia assumeix que la causa del foc va ser una fallada elèctrica, però un home es va presentar a la comissaria uns dies després i va explicar que va ser ell qui va incendiar el pis per l’odi que sent cap als refugiats. 9 de gener, en un barri pròxim a Bagcilar. Un grup d’uns 50 joves turcs surten al carrer al crit d’«això no és Síria, és Turquia». Es dirigeixen a una botiga propietat d’un sirià i la destrossen. 11 de gener, també a Istanbul. Són les dues de la matinada quan vuit nois entren en un pis on viuen diversos refugiats. En maten un a ganivetades, Nail al-Naif, de 19 anys. L’activista Taha Elghazi va ser allà l’endemà. «Al principi, les notícies que van sortir al respecte deien que els vuit que van irrompre de matinada a la casa havien entrat a robar. Mentida. Els companys de Nail em van dir que ningú els va intentar treure res. No els van robar ni els mòbils ni els diners», diu Elghazi, que tem que la situació empitjori encara més davant el silenci dels líders polítics turcs i els mitjans, que passen sistemàticament de puntetes sobre aquests successos: «Mentre els polítics no condemnin els atacs d’odi i racisme, la violència incrementarà. Segur. Perquè, al final, la manca de condemna es converteix en permís». Fins i tot la justícia s’hi veu afectada. «Es podria concloure que, en els atacs en massa contra refugiats, molts perpetradors acaben impunes o que els condemnats reben penes més baixes del normal –diu l’advocat d’ofici Eren Gönen, especialitzat en la representació de refugiats i migrants–. No s’ha d’oblidar que l’odi que sent una part de la societat turca també existeix entre funcionaris dins de l’Estat». Esperant una resposta Esperant una resposta«Visc amb la por constant que la policia em pari i em deporti a l’Afganistan. Fins i tot el propietari del pis que comparteixo ens amenaça de trucar a la policia perquè ens deportin. No puc seguir així», diu el Habib, que fa mesos que intenta parlar amb el consolat espanyol a Istanbul perquè a ell el treguin de Turquia i a la seva dona i fills, de l’Afganistan. Però fa mesos que no rep resposta i les seves opcions s’acaben. Si és deportat a l’Afganistan, la seva vida podria córrer perill per haver treballat en els anys anteriors del poder talibà en contra dels nous amos del país. La seva única opció és seguir cap endavant: «A Turquia no em puc quedar. Espero que Espanya m’ajudi. No tinc gaires més opcions...».

Refugiats a Turquia: por de sortir al carrer

Afectada per la crisi econòmica, la societat turca dona l’esquena als milions d’immigrants i demandants d’asil

En els últims mesos, el país ha viscut diversos episodis racistes i ha augmentat la violència contra els immigrants

El més llegit