La capital de la Ucraïna russòfona no creu en una invasió del país veí

Si no fos per les banderes, d’Ucraïna i la Unió Europea, onejant a tot drap als edificis oficials que voregen la plaça gegant de la Llibertat, o l’absència de la tradicional estàtua de Lenin presidint el lloc, un diria que es troba en una de tantes ciutats de mida mitjana de la Federació Russa. Khàrkiv, a una distància de la frontera russa equivalent a la que hi ha entre Barcelona i Granollers, té visualment totes les característiques que el viatger avesat atribueix a les urbs del país veí: un centre grandiós i monumental format per enormes espais oberts, i una infinitat d’edificis d’estil constructivista aixecats el segle passat durant el mandat de Stalin. Però, sobretot, una població que malgrat les més de tres dècades transcorregudes des de la independència d’Ucraïna, continua privilegiant l’idioma rus en la seva vida diària i les seves relacions personals. Khàrkiv, la segona urbs en mida d’Ucraïna i capital de la Ucraïna russòfona és, segons ha advertit el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, un dels possibles objectius d’una eventual ocupació militar russa. D’acord amb el cap de l’Estat, el Kremlin podria argumentar fàcilment la incursió del seu Exèrcit sota el pretext que «està protegint la població russoparlant». «Correria molta sang» No obstant, ja sigui per la dificultat que comportaria aquesta operació, ja sigui pels vincles que existeixen a una banda de la frontera i a l’altra, els seus habitants es resisteixen a creure que pugui passar una cosa així. A tot estirar, alguns pensen que com a màxim podria repetir-se l’escenari viscut el 2014, quan caps prorussos locals, atiats des de l’altra banda de la frontera, breument van aconseguir el control d’alguns edificis oficials. «»Putin no és tan tonto com per ordenar una ocupació; la ciutat està ben defensada i correria molta sang», afirma Dima Slikov, de 36 anys. Coneix bé Rússia i creu saber del que parla. El seu germà resideix a Belgorod, just a l’altra banda de la frontera, la família de la seva mare és russa i ell mateix ha residit en territori rus durant dos anys. I malgrat que hi ha algunes coses que el molesten del Govern de Kíev, com que es privilegiï a les escoles l’ensenyament de l’ucraïnès sobre el rus, no canviaria la seva sort per res del món. «Allò és un estat policial, i tot i que la nostra policia té també els seus problemes, almenys no et molesten», relata. Manté el contacte amb el seu germà a Rússia a través de videotrucades, tot i que coneixedors els dos de com estan de tensos els ànims als dos països i desempolsegant el vell hàbit soviètic d’evitar les converses compromeses a través del telèfon, s’abstenen de parlar de política. «Som germans eslaus» «Crec que no hi haurà cap atac perquè som germans eslaus», augura Tatiana Zaniprovskaia, de 45 anys. Igual com el Dima, no té dubtes sobre quin és el seu país, però tampoc oculta les seves queixes. «Tot és molt car; respecto el meu país però m’agradaria que el meu país també estimés els seus ciutadans», lamenta. Respecte a l’annexió de Crimea i la rebel·lió del Donbass el 2014, prefereix no esplaiar-se, i ho ventila dient que tot és producte d’«un gran joc polític». En canvi, Viatxeslav Utieixev, de 85 anys, no té objeccions a aturar-se en el tema, i demana a les autoritats de Kíev que, «en lloc de bombardejar» les regions de Donetsk i Lugansk, en mans de les milícies prorusses, opti per una política de seduir-les a poc a poc». Va néixer a Rússia i només parla la llengua de Dostoievski, però fa més de cinc decennis que resideix a Khàrkiv, per això, a més de rus, se sent ciutadà ucraïnès. «El meu fill parla ucraïnès, el meu net també», recorda. Artiom Tereixenko se sent també a cavall de dos mons que han decidit fer-se la guerra. «Per als ucraïnesos, soc un col·laboracionista i separatista, mentre que per als russos soc com Stepán Bandera», assegura, amb referència a l’ultradretà ucraïnès que va declarar la independència del país tot just produir-se la invasió alemanya de l’URSS i va acabar col·laborant amb els nazis. Amb la seva dona residint a la península de Crimea, descarta una ocupació militar, però sí que creu possible un nou aixecament de les forces prorusses. «El 2014, van proclamar la República Popular de Khàrkiv i van aconseguir controlar part de la ciutat», recorda, assenyalant la seu de l’Administració Regional Estatal. «La ciutat és com un barco que oscil·la entre dues aigües; depèn de qui empenyi, pot anar a una banda o a una altra», conclou.

El més llegit