Primers mesos de poder talibà a l’Afganistan: fam, crisi i violència

El Farid, un refugiat afganès que va arribar a Europa fa un parell d’anys, està preocupat per la seva família, per si estaran bé o malament, per si hauran aconseguit alguna cosa de menjar aquests dies. Es preocupa perquè en sap poc, perquè amb prou feines aconsegueix parlar amb la seva mare i la seva germana una vegada per setmana, però la seva preocupació és diferent la d’abans. A l’agost, quan els talibans van prendre el poder a l’Afganistan, va entrar en pànic mentre intentava guiar la seva família des de la província de Ghazni cap a Kabul, on estarien una mica més segurs, pensava el Farid, perquè allà hi havia molta més gent i, tot i que els insurgents els estiguessin buscant, tindrien més facilitats per amagar-se. Ara, quatre mesos després de la victòria talibana, aquest pànic s’ha esvaït. La preocupació segueix, és clar, però ara s’assembla més a la resignació. «Segueixen a Kabul i estan bé. No hi va haver forma que poguessin sortir de l’Afganistan a l’estiu... però bé, l’altre dia em van dir que intentaran sortir a la primavera, primer cap a l’Iran i després a Turquia», afirma el Farid. Ara, a l’hivern, amb la ruta migratòria congelada, hi ha poc que s’hi pugui fer. El fred que va arribar amb la tardor i que, segons les estimacions, podria arribar als -25 graus, ha convertit l’Afganistan en una presó gelada per als centenars de milers que desitjaven escapar dels talibans. Una presó, a més, que es precipita cap a l’abisme. Els números així ho indiquen: segons dades de les Nacions Unides, el 95% dels afganesos que segueixen dins del país «no consumeixen prou aliments», uns 23 milions de persones (55% de la població) afronta nivells extrems de gana i gairebé 9 milions corren risc de patir fam. Aquesta és una catàstrofe humanitària que s’explica ja en present, i que ha sigut provocada per la fugida de capitals, la prohibició al Govern talibà d’accedir als fons de l’Executiu afganès anterior, i la congelació absoluta de tota l’ajuda humanitària internacional cap a l’Afganistan després de la conquesta insurgent. El 75% del pressupost del Govern anterior procedia de l’ajuda internacional. D’un dia per l’altre, aquests diners han desaparegut. «Els talibans mai van tenir un pla sobre com governarien el país sense l’ajuda exterior. El que està passant en l’actualitat és un resultat previsible de la seva decisió a l’estiu de collar per aconseguir una victòria militar en comptes d’una transició pactada», afirma l’experta Kate Clark, membre de la Xarxa d’Analistes de l’Afganistan. Per sorpresa Per sorpresaDe fet, la victòria va ser tan ràpida i tan sorprenent que fins i tot va agafar desprevinguts els mateixos talibans. Una vegada en el poder, el nou Executiu està tenint serioses dificultats per governar i prendre decisions –en part per desavinences internes, però també per la pressió internacional–. L’accés a l’educació de les dones, per exemple, està restringit, però a mitges. A les ciutats es permet que les joves vagin a l’escola i les universitats, però sempre separades dels homes. A les zones rurals, no obstant, ho tenen prohibit. Els talibans asseguren que és una cosa temporal, però els dubtes són generalitzats: a les regions que el grup controlava abans de la victòria sobre Kabul, les noies majors de 12 anys ja no podien accedir a l’escola. «No puc donar una data, però aquest problema serà resolt aviat», va dir el portaveu del Govern talibà, Zabihullah Mujahid, al desembre. De cometre atemptats a intentar evitar-los De cometre atemptats a intentar evitar-losUna vegada assentats ja als palaus de Kabul, a finals d’agost, els talibans van fer una promesa. La guerra en què es trobava l’Afganistan des de 1979 havia acabat. La violència s’acabava. Tornava la pau. La promesa, no obstant, no s’ha complert, i els nous amos del país han passat de cometre atemptats ells mateixos en les últimes dècades a ser ara policies que els han d’evitar. Ara qui els executa és l’Estat Islàmic (EI), la interpretació de l’islam del qual és tan radical que considera els talibans dèbils i traïdors. En els últims mesos, els atacs de l’EI contra milicians rivals i civils han sigut constants, i els talibans no han pogut fer res per evitar-los. De fet, a finals de l’any 2021, el nou Govern va enviar alguns milers dels seus milicians a la província de Nangarhar, a la frontera amb el Pakistan, on talibans i membres de l’EI lluiten de la mateixa forma que, fa uns mesos, ho feien els talibans contra els soldats de l’Executiu anterior. «Quan passen diversos dies i no parlem, ho passo malament. Però al final un s’hi acaba acostumant. És difícil, però ara no s’hi pot fer res. A veure si a la primavera...», afirma el Farid.

Primers mesos de poder talibà a l’Afganistan: fam, crisi i violència

Quatre mesos després de l’arribada al poder dels insurgents, els atemptats es multipliquen i la crisi humanitària que a l’estiu planava sobre els seus habitants ja és una realitat

El 95% dels afganesos no té prou recursos per menjar, i el 55% està en risc de morir d’inanició, segons l’ONU

El més llegit