L’euro arriba als 20 anys sòlid malgrat la crisi i els errors

L’euro arriba als 20 anys estant a la butxaca dels ciutadans aquest 1 de gener del 2022 com el màxim símbol de la integració política de la Unió Europea (UE), tot i que va iniciar la seva etapa com a moneda electrònica tres anys abans que comencessin a circular els bitllets. Durant aquestes dues dècades, s’ha consolidat com la segona divisa mundial després del dòlar nord-americà i ha superat les dues pitjors recessions des de la Gran Depressió de 1929. Els governs, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (BCE) han après dels greus errors comesos en la crisi financera del 2008 i la crisi del deute europeu del 2009-2015. La immediata actuació del BCE des de l’inici de la pandèmia ha evitat els atacs especulatius contra el deute públic dels 19 països de l’eurozona i ha mantingut el crèdit barat. La suspensió de les regles del dèficit públic ha possibilitat una despesa més gran per esmorteir la recessió del coronavirus sense el desorbitat cost de la política d’austeritat. Va ser l’anunci, el 26 de juliol del 2012, del llavors president del BCE, Mario Draghi, que faria «tot el que calgués per preservar l’euro» i la intervenció del BCE en els mercats el que va posar fi a la crisi del deute. La contundent intervenció actual del BCE en els mercats, la creació del fons de recuperació i la suspensió del pacte d’estabilitat arran de la pandèmia han mostrat que contraproduents van ser la passivitat inicial del BCE el 2009, la pujada dels tipus d’interès el 2011 en plena crisi per part de Jean-Claude Trichet i la política d’austeritat imposada per Alemanya i la Comissió Europea. Sota la protecció de l’euro L’euro protegeix. Sense ell, les crisis haurien tingut un impacte molt pitjor i això es reflecteix en el creixement del suport ciutadà: el 69% de l’eurozona considera ara que tenir l’euro és positiu per al seu país, mentre que el 2007 aquest percentatge es limitava al 45%, segons l’Eurobaròmetre. L’euro facilita els viatges, abarateix les transaccions comercials i ha reduït els costos financers per als ciutadans, les empreses i els estats. El tipus d’interès del bo de l’Estat espanyol a 10 anys era superior al 12% el 1995 i el mateix any el tipus d’interès de les hipoteques superava l’11%. Actualment, el cost que l’Estat espanyol paga per un bo a 10 anys és el 0,39%, mentre que el tipus d’interès mitjà de les hipoteques se situa en l’1,47%, segons el Banc d’Espanya. Malgrat les dues dècades transcorregudes, les reformes i la creació del Mecanisme Europeu d’Estabilitat, l’euro encara arrossega les deficiències de l’estructura dissenyada en el Tractat de Maastricht de 1992: un BCE limitat, l’absència d’un Tresor comú, una coordinació tecnocràtica, regles massa rígides en la despesa pública i una unió bancària per completar. Estabilitat de preus El mandat del BCE prioritza l’estabilitat de preus, mentre que el creixement i l’ocupació tenen un paper secundari, a diferència de la Reserva Federal nord-americana i el Banc del Japó. La capacitat d’intervenció del BCE en els mercats de deute està molt restringida en comparació amb els bancs centrals dels EUA, el Japó i el Regne Unit i les recents crisis han mostrat que essencial és poder intervenir massivament per mantenir baixos els tipus d’interès i evitar atacs contra el deute públic. Els reglaments econòmics de l’eurozona condueixen a una política tecnocràtica sense control democràtic. Les recomanacions als països les decideix la Comissió Europea i queden aprovades automàticament en el Consell de Ministres de la UE si no hi ha una majoria qualificada de països en contra, gairebé impossible d’aconseguir. A la pràctica, un òrgan tecnocràtic, que escapa al control democràtic i no respon dels seus errors, dicta la política econòmica als governs elegits pels ciutadans. Les regles del pacte d’estabilitat, amb els seus límits de dèficit i deute, són massa rígides. La crisi de la pandèmia ha obligat a suspendre-les temporalment. Però si no es reformen, limitaran les inversions necessàries per frenar el canvi climàtic, reforçar la sanitat, resoldre el problema de la vivenda, reduir la desigualtat i evitar que la UE quedi endarrerida tecnològicament. França, Itàlia i Espanya lideren la petició de reforma, a què s’oposen Alemanya, Holanda i Àustria. La crisi de la covid ha facilitat la primera emissió de deute comú de la UE, però per Alemanya, Holanda i Àustria es tracta d’una excepció irrepetible. Més desigualtat La creació de l’euro no ha aportat la reducció promesa de la desigualtat. Ben al contrari, les polítiques econòmiques i laborals aplicades l’han accentuat. Si als 19 països de l’eurozona hi havia el 2005 un 7,3% d’ocupats amb ingressos inferiors al llindar de la pobresa, el 2019 eren el 8,9%, segons l’Eurostat. A Alemanya, la xifra va pujar del 4,8% al 8%, a Espanya del 10,6% al 12,7%, a França del 6,1% al 7,4% i a Itàlia del 8,7% a l’11,8%. L’euro ha millorat substancialment l’economia dels membres de l’Est, però ha empitjorat les divergències a l’Europa occidental. Alemanya i Holanda són els principals beneficiaris de la creació de l’euro, mentre que França, Itàlia, Espanya, Portugal i Bèlgica han patit un alt cost econòmic, segons l’informe del Centre de Política Europea (CEP) alemany ‘20 anys de l’euro: guanyadors i perdedors’. Alemanya va imposar les seves regles i va reforçar el seu avantatge competitiu per davant els altres països europeus. La creació de l’euro va enriquir Alemanya en 1,88 bilions entre 1999 i el 2017 (23.165 euros per càpita) i Holanda en 346.000 milions (21.000 euros per càpita), assenyala l’estudi del CEP. França i Itàlia es van empobrir en 3,59 bilions i 4,32 bilions (55.996 i 73.605 euros per càpita). A Espanya, la riquesa aportada per la creació de l’euro va ser destruïda a partir del 2010 amb la política d’austeritat i va patir un empobriment de 224.000 milions (5.031 euros per càpita). Portugal i Bèlgica també van patir una pèrdua acumulada de prosperitat de 424.000 milions i 69.000 milions (40.604 i 6.320 euros per càpita).

L’euro arriba als 20 anys sòlid malgrat la crisi i els errors

Alemanya i Holanda apareixen com els principals beneficiaris de la creació de la moneda europea, mentre que França, Itàlia i Espanya han pagat un alt cost

El pacte d’estabilitat necessita una reforma per possibilitar les inversions massives que requereixen el canvi climàtic, la desigualtat i els reptes tecnològics

El més llegit