Final de l’era De Blasio a Nova York: història de dos alcaldes

En la seva populista campanya per a l’alcaldia de Nova York el 2013 la promesa central del demòcrata Bill de Blasio va ser abordar la colossal bretxa de desigualtats entre rics i pobres a l’urbs de 8,8 milions d’habitants i, després dels 12 anys del milmilionari Michael Bloomberg a les regnes, acabar amb «la història de dues ciutats». Vuit anys més tard, després de dos mandats que arriben a la seva fi amb l’arribada de l’any nou i a l’espera que el pas del temps assenti un llegat que estarà inevitablement marcat per la seva gestió en els dos últims anys de la pandèmia, el que queda amb De Blasio és una història de dos alcaldes: el que ha fet realitat algunes de les polítiques progressistes que va prometre i el que, alhora, desperta profundes antipaties, fins i tot en els qui el van votar. Per dir-ho com ho ha escrit cruament David Freedlander a la revista New York: «Als votants de Nova York els va agradar el que va fer. Al final, simplement era ell, que no els agradava». Assoliments En el costat dels assoliments de De Blasio el més monumental ha sigut l’establiment de l’educació preescolar gratuïta universal per als nens de quatre anys, un model que també ha posat en marxa per als de tres i que ara per ara ha donat accés a l’educació primerenca sense cost a gairebé 100.000 menors. El model ha arribat a l’agenda del president, Joe Biden. En aquest costat també hi ha el De Blasio que va pressionar per aconseguir que l’Estat aprovés un salari mínim de 15 dòlars per hora, va incloure en la llei baixes pagades per maternitat i malaltia, ha creat o mantingut 200.000 unitats de vivenda assequible, va ajudar 2,3 milions de novaiorquesos congelant les pujades en lloguers regulats i va donar assistència legal gratuïta perquè els inquilins poguessin lluitar contra desnonaments; l’alcalde que va crear el programa IDNYC que va donar una identificació i va obrir les portes a serveis a immigrants i altres persones sense documents i sota el mandat del qual la pobresa a Nova York s’ha reduït, del 20,5% el 2013 al 17,9% el 2019 i del 47,2% al 40,8% en el cas dels qui viuen poc per sobre d’aquest llindar. Ombres, fracassos i polèmiques Juntament amb els llums de l’agenda progressista implementada en una ciutat que ha vist passar el seu pressupost dels 70.000 milions de dòlars que tenia Bloomberg fins als més de 100.000 milions d’aquest any fiscal, a més, hi ha ombres. El 70% de les escoles novaiorqueses, segons un estudi del Projecte de Drets Civils d’UCLA publicat aquest estiu, continuen estant «intensament segregades» en termes racials i socioeconòmics. L’impuls de De Blasio a la vivenda accessible, segons un informe de la Community Service Society, satisfeia les necessitats de menys del 15% dels qui més en risc estan a Nova York de quedar-se sense llar. Els seus nou projectes de requalificació de zones, centrats fins a l’aprovació recent que afecta el Soho i Noho en barris més modestos, han fomentat la gentrificació i l’especulació immobiliària. I els escàndols i la mala gestió sacsegen l’agència municipal responsable de la vivenda subvencionada, que acumula una factura de 40.000 milions de dòlars en reparacions pendents i que va ser col·locada sota un supervisor federal el 2019 per les seves crisis. Fracàs amb els ‘sense llar’ En aquest costat negatiu de la balança, a més, hi ha el De Blasio de promeses incomplertes i polèmiques. El seu fracàs més important, segons ha reconegut ell mateix, ha sigut no haver aconseguit alleujar el problema de les persones sense llar, que s’ha agreujat, especialment en el cas dels homes adults. El 2018, abans que la pandèmia colpegés Nova York i empitjorés encara més la situació, més de 63.000 persones depenien del sistema de refugis, un 19% més que el 2014. Però a més persisteixen els barris que són deserts de transport públic o de zones verdes, els problemes a la presó de Rikers, tempestes per propostes com la d’eliminar programes d’educació per als estudiants més brillants o el lent avenç dels projectes de protecció de la ciutat en vista de tempestes i crescudes d’un alcalde que, això sí, ha implementat algunes mesures destacades de lluita contra l’emergència climàtica, incloent la desinversió en combustibles fòssils dels plans de pensions municipals o una llei que obliga a retallar les emissions en edificis grans i sota el mandat del qual s’ha fomentat la bicicleta com a mitjà de transport. La policia i el governador De Blasio ha tingut la capacitat d’incomodar tant el poderós departament de policia de Nova York com els qui van apostar per les seves promeses de reformar-lo. La seva arribada a Gracie Mansion va fer que es reduís radicalment l’ús de la polèmica pràctica de «parar i escorcollar» que posava a la diana especialment negres i llatins (disparada en el mandat de Bloomberg fins a un màxim de gairebé 700.000 detencions el 2011 i que el 2019 havien baixat a 13.400). Després dels seus comentaris crítics per la mort en mans de la policia d’Eric Garner el 2014 i l’assassinat de dos policies es va enfrontar a la ira dels uniformats, que li van donar l’esquena en el funeral dels agents i en el cas d’un líder sindical el van arribar a acusar de tenir «sang a les mans». Però l’estiu passat, amb les protestes nacionals després de l’assassinat de George Floyd, es va posar a la defensiva per l’agressiva repressió dels manifestants. Amb qui fins a l’estiu va ser governador de l’estat, el també demòcrata Andrew Cuomo, la relació ha sigut de rivalitat i fins i tot enemistat, una cosa que ha tingut conseqüències en accions legislatives i pressupostàries i que va convertir la resposta inicial a la pandèmia en un trist espectacle d’enfrontaments i egos. Qüestió de pell El desamor cap a De Blasio també és qüestió de pell. Més enllà de les fosques ombres d’accions d’ètica dubtosa en la recaptació de fons (per les quals no ha arribat a ser imputat), la seva imatge ha arribat a ser caricaturesca, és ridiculitzat sovint i se’l veu i defineix com un gestor problemàtic. A la revista New York gent que ha treballat amb ell l’ha definit, des de l’anonimat, com tossut, «brutalment desagradable amb la gent» i «arrogant». I tot i que la seva breu carrera en les últimes primàries demòcrates per a la presidència va ser un daltabaix, batega amb força la possibilitat que ara aspiri a dirigir el govern estatal a Albany. El perseguirà, com ho ha fet a l’alcaldia, el que Juan Manuel Benítez, productor, director i presentador de ‘Pura Política’ al canal local de notícies NY1, assenyala com el seu «poc carisma» i els seus «pobres dots com a comunicador», una cosa que el mateix De Blasio ha reconegut. Benítez, no obstant, creu que «per fer un balanç just de la seva gestió es requereix la perspectiva del temps, més encara quan els últims dos anys han estat marcats per la pandèmia i els seus efectes més negatius, com la pujada dels índexs de delinqüència després d’haver registrat amb ell baixes històriques», i pensa que «algunes de les seves mesures més populars podrien restituir la seva imatge en el futur». Molt menys positiu és l’anàlisi de Kenneth T. Jackson, professor d’història i sociologia a Colúmbia i editor de ‘The Encyclopedia of New York City’. En un correu electrònic fa una de comparativa amb Michael Bloomberg, que va arribar a l’alcaldia al principi del 2002, quan Nova York acabava de ser víctima de l’atac al World Trade Center i «el futur de la gran ciutat era com a mínim confús» però va marxar deixant l’urbs transformada. «En contrast», diu l’historiador, «la ciutat estava en el seu apogeu quan De Blasio va arribar al càrrec el 2014 i no està tan bé a finals del 2021. No fa falta dir res més», afirma.

Final de l’era De Blasio a Nova York: història de dos alcaldes

Després de dos mandats, l’alcalde de la Gran Poma acumula èxits en educació preescolar i fracassos en la promesa de donar empara als ‘sense llar’

Els novaiorquesos s’han desenamorat del regidor demòcrata, tacat per accions d’ètica en la recaptació de fons

El més llegit