Pensava que l’any 2021 implicaria menys misèria, mort, destrucció i infelicitat que la que els afganesos havíem patit i ens havíem acostumat els últims 40 anys. Però, per desgràcia, no ha sigut així. El 15 d’agost, aquelles forces endarrerides, extremistes, malvades i brutals anomenades talibans van entrar una vegada més a Kabul, i van anul·lar amb la seva ira els nostres somnis i aspiracions, els meus, els de la meva família, els de 39 milions d’afganesos i ens van forçar a deixar-ho tot i a tots per estar segurs. Un parell de milers d’afganesos hem sigut afortunats i vam poder escapar-nos, però milions s’enfronten sota les seves urpes a humiliacions, tortures, fam i morts quotidianes. Vam passar un mes al Pakistan en una habitació llogada, sortint només per trucar a la porta de les ambaixades. Ens havien promès que ens evacuarien si aconseguíem sortir de Kabul i arribàvem a un país tercer en què poguessin donar-nos un visat per concedir-nos l’estatut de refugiat. Ho vam intentar nombroses vegades. Vam esperar amb ansietat notícies d’aquests països amics. La sort ens va somriure quan, gràcies al Govern d’Espanya i a uns bons amics de Catalunya, vam aconseguir sortir d’aquella situació immensament estressant i vam poder abandonar el Pakistan i arribar a Madrid el 12 d’octubre del 2021. Vam passar la primera nit fora de perill i sense por de ser perseguits, però m’havia convertit oficialment en un refugiat. Em deia que tot era un malson, que estava dormint a l’acollidora habitació de casa meva a Kabul i que res de tot això era real. Vaig intentar dormir, però no podia vèncer l’agonia i el dolor que em partien el cor, em trencaven l’esperit, em feien panteixar per respirar. Em sentia trencat, amb l’orgull esbocinat, buit i inútil, sense cap sentit de pertinença. No vaig poder aclucar els ulls aquella nit. Vaig estar completament despert, confús, sabent que m’havia convertit en una persona preocupada i sense llar. ¿Per què mereixíem aquest destí? Vaig intentar calmar-me pensant en el futur, en els meus fills, a protegir-los i fer possible que creixin en un nou lloc, amb esperança i un somriure als llavis, sans i estalvis de sentir-se tenallats per l’horror.