De l’Iraq a Bielorússia: l’èxode des del Kurdistan iraquià

El cosí del Hassan, un refugiat kurd iraquià que viu a Barcelona, està atrapat en una roda. «El meu cosí vol marxar del Kurdistan iraquià, és clar, però no té diners per fer el viatge. L’única raó per la qual segueix allà és perquè no pot pagar el trajecte. Si pogués, ja hauria marxat. Però com no hi ha feina, no hi ha diners. No hi ha manera, així que no té gaires esperances», explica el Hassan, que va arribar a Espanya el 2015 fent la ruta amb la qual somia el seu cosí: des del Kurdistan iraquià cap a Europa. Diversos milers l’han emprès aquesta tardor, tot i que sense gaire èxit. La gran majoria dels refugiats i migrants que s’han concentrat aquests últims mesos a la frontera entre Bielorússia i Polònia no són ni sirians ni afganesos ni iranians. Són kurds de l’Iraq. «Els dos governs que tenim [el central, a Bagdad i el del Kurdistan iraquià, autònom] només miren per ells mateixos. L’Iraq és un dels països del món que té més petroli, potser el que més, però no fan res per la gent. Els funcionaris no cobren, ningú troba feina. Les famílies que tenen el poder es queden tots els diners per a ells. Tenen milions d’euros en bancs europeus i nord-americans. Els seus fills estudien als EUA, fan el que volen. Però els altres... ¿Què poden fer? Van a Bielorússia a morir de fred», explica el Hassan. Una estrella caiguda Una estrella caigudaHi va haver un temps, però, que no era així. Durant els primers anys d’aquest segle, el Kurdistan iraquià prometia brillar de nit com ho fan ara Dubai i Doha: amb milions i milions d’or negre extret del subsol. De 2005 a 2013, gent que havia fugit de la regió, tornava. Erbil, la capital del Kurdistan iraquià, es va convertir en la ciutat més rica del país. «En només sis anys, el destí de la regió ha canviat completament. Ja el 2014, el govern del Kurdistan iraquià no podia pagar als funcionaris», escriu l’analista i expert regional Abdulla Hawez, que n’enumera les raons: els talls del Govern central per evitar que l’Executiu kurd vengués el petroli pel seu compte, l’emergència de l’Estat Islàmic, les represàlies pel referèndum d’independència de 2017... Però sobretot el sistema creat per les dues famílies que controlen la regió: els Barzani i els Talabani. «Durant aquests anys, la següent generació d’aquestes famílies ha pres el poder. Aquesta generació, que ha estudiat i viscut en el luxe extrem a l’estranger la majoria de la seva vida, no té res en comú amb la gent ordinària ni té la legitimitat dels seus pares, que van aconseguir el poder per la seva lluita contra el règim anterior [de Saddam Hussein]», diu Hawez. Més repressió Aquestes noves generacions van canviar el sistema regional augmentant la repressió contra qualsevol dissidència mentre adaptaven l’economia als nous vents. «El 2019 es va implantar un nou model que es basa en una alta taxació, una privatització agressiva, governança autoritària i l’eliminació de gairebé tot l’Estat del benestar», escriu l’analista, que continua: «En teoria, aquest nou model havia de proporcionar un creixement econòmic a través del sector privat però, en realitat, la majoria d’empresaris i comerços han tancat. La majoria dels negocis amb els quals he parlat creuen que el Govern vol ofegar-los per ajudar certes empreses a monopolitzar cada sector. I aquests potencials monopolis són, en general, propietat o de membres de les dues famílies en el poder o de gent pròxima a elles». Així, sense perspectives, l’única solució per a molts acaba sent marxar. Sempre que s’ho puguin pagar. «Sense feina ni diners, ¿com es pot viure? –es pregunta el Hassan–. No hi ha res a fer. Per això molta gent se’n va, perquè no es pot canviar el sistema. Bé, és que no hi ha un sistema. L’únic sistema que hi ha és el seu».

De l’Iraq a Bielorússia: l’èxode des del Kurdistan iraquià

La majoria de refugiats i migrants que s’han concentrat en la frontera entre Polònia i Bielorússia procedia del nord de l’Iraq, una regió que en els últims anys prometia ser el nou Dubai

El més llegit