Infern migratori a Calais, la frontera britànica en territori francès

En el tronc d’un arbre apareixen inscrites les paraules habib i Khartum (capital del Sudan). Al del costat, les sigles d’UK (Regne Unit en anglès). El seu origen i la seva anhelada destinació. Són les tres de la tarda de l’1 de desembre als afores de Calais. Un grup de cinc sudanesos resisteix al vent gelat d’aquesta ciutat del nord de França entorn d’una foguera al mig d’un bosquet, on han instal·lat el seu precari campament. Molts van arribar fa sis mesos i segueixen aquí. Només els separen 80 quilòmetres de la somiada destinació, però recórrer-los sembla una quimera. Entre la desesperació i la resignació, reconeixen la tràgica epopeia en què s’ha convertit travessar la frontera francobritànica. «He intentat arribar al Regne Unit un munt de vegades, però la policia francesa sempre m’ho ha impedit», assegura el Mohamed (pseudònim), de 29 anys, mentre escalfa cafè a la foguera per als seus companys. A uns 50 metres d’aquest grup de sudanesos, uns joveníssims migrants estenen la roba xopa d’humitat en una tanca que separa les tendes de campanya de la via del tren. «He aconseguit almenys cinc vegades pujar a un camió», explica Ali Thiam, un adolescent senegalès de 16 anys que no ha pogut culminar el seu viatge. «Agents fronterers em van trobar i em van obligar a baixar», afegeix amb impotència. «No m’importaria anar al Regne Unit amb una pastera, però no tinc diners per pagar-la», intervé el seu amic Mohamed Diallo, de 16 anys. Després que els últims anys es multipliquessin les mesures de seguretat al port de Calais i el túnel del canal de la Mànega, els migrants i refugiats han apostat per un altre mitjà molt més perillós per arribar al territori britànic: creuar el mar en pastera. El naufragi més important de l’última dècada La prefectura marítima francesa calcula en 33.000 els intents d’emprendre aquest camí des del gener (17.000 des de l’agost), mentre que l’any passat només n’hi va haver 9.500. Un augment inquietant d’aquest fenomen que va desembocar en la tragèdia del 24 de novembre, amb la mort de 27 persones –17 homes, set dones, tres adolescents– després de l’enfonsament de la seva precària embarcació. Aquest ha sigut el naufragi més greu de l’última dècada en una zona que corre el perill de convertir-se en una immensa fossa comuna, com ja ha passat amb el Mediterrani. Els equips de rescat francesos van aconseguir salvar dos supervivents, un somali i un kurd iraquià. Aquest últim va explicar a una cadena de televisió kurda el que havia passsat durant aquella tràgica nit. «Vam trucar a la policia francesa i ens va demanar que els enviéssim la nostra localització. Els hi vam enviar, però ens van dir: “Sou en territori britànic, no hi podem fer res”. Vam trucar llavors als britànics i ens van respondre: “¡Truqueu als francesos!”», va explicar sobre l’actitud dels agents que es van dedicar a passar-se la patata calenta. Després del fatídic naufragi, els executius dels dos països s’han embrancat en un encreuament de declaracions que reflecteixen unes discrepàncies més aparents que reals. Tots dos comparteixen la voluntat de militaritzar la frontera i centrar-se en la lluita contra els traficants de persones. Ells són els principals responsables d’aquestes perilloses travessies en pastera, amb un nombre excessiu de passatgers i per les quals demanen entre 1.000 i 3.000 euros. Però no els únics. Pitjor que en temps de la Jungla «El fet d’acusar els traficants de persones es deu a la necessitat de trobar un boc expiatori. Mentre existeixin aquestes polítiques de militarització de la frontera, els traficants continuaran trobant un context propici per actuar», afirma Pauline Joyau, coordinadora a Calais de l’oenagé Utopia 56. Joyau recorda que molts intenten creuar el canal pel seu compte «amb canoes de piragüisme, pneumàtics o fins i tot amb flotadors». La seva organització humanitària calcula que hi ha al voltant de 1.500 migrants i refugiats vivint en condicions molt precàries a les seves ribes. Estan escampats en grups reduïts als afores d’aquesta ciutat portuària de 75.000 habitants, la història recent de la qual ha quedat marcada per l’externalització de la frontera britànica al seu territori. Una situació semblant a la que hi ha a la perifèria de Dunkerque. «La situació dels migrants a Calais és pitjor que quan existia la Jungla el 2016 –llavors, el campament de refugiats informal més gran d’Europa–. Era un lloc horrible, però almenys allà podien viure tranquils. Ara els tracten com animals i no gaudeixen de cap moment de respir», afirma Alexandra Limousin, de l’Auberge des Migrants, una de les associacions més implicades en els repartiments de menjar o roba. Des del desmantellament de la Jungla, les autoritats gal·les tenen entre cella i cella un objectiu: evitar qualsevol assentament estable de migrants i refugiats. Aquesta política provoca que la «policia els expulsi dels llocs on viuen cada 48 hores. I si no estan allà en el moment en què intervenen, els requisen els objectes personals», denuncia Joyau. «A Calais ja no passa de manera tan habitual, però a Grande Synthe hem vist nombrosos casos en què les forces de seguretat s’han dedicat a destrossar les seves tendes de campanya», lamenta Limousin. «Molts migrants ens han dit que la policia els llança gas al menjar», afegeix sobre els abusos policials, denunciats tant per les oenagés com pel Tribunal Europeu de Drets Humans. «Ningú vol morir ofegat» boc expiatori«amb canoes de piragüisme, pneumàtics o fins i tot amb flotadors»1.500 migrantsperifèria de Dunkerquela Jungla el 2016tracten com animalsevitar qualsevol assentamentrequisen els objectes personals»forces de seguretatdestrossar les seves tendes de campanya»abusos policials«Ningú vol morir ofegat al mar. Si intentem arribar al Regne Unit per aquesta via, és perquè no ens queda cap més opció», reconeix Josef Gerezgiher, de 29 anys. Aquest jove eritreu ja va creuar el Mediterrani des de Líbia per arribar a Europa. Si no ho torna a fer al canal de la Mànega és perquè no li queden diners. Per aquesta raó, ja fa un any que és a Calais amb un grup de compatriotes al costat de la bunqueritzada carretera que porta cap al port. Allà les gasolineres annexes estan envoltades per murs de formigó amb filferros espinosos a la part superior. «El nostre principal problema és que França no ens accepta», reconeix el seu compatriota Abel Berhe, de 25 anys. Com molts dels estrangers presents a Calais, va demanar asil a Alemanya i, a l’haver-li sigut denegat, ja no pot sol·licitar-lo a cap país de la UE més, segons el discutit reglament europeu de Dublín. «Molts consideren que arribar a Anglaterra és la seva última esperança», recorda Joyau. Tot i això, emigrar al Regne Unit resulta cada vegada més difícil, una tendència accentuada pel Brexit. «França ha acceptat des de fa anys exercir el paper de policia fronterer dels britànics», lamenta el politòleg François Gemenne, expert en qüestions migratòries, sobre el controvertit tractat bilateral de Touquet, firmat el 2003. Segons aquest professor a Sciences Po París, «la política repressiva francesa obliga els migrants a prendre uns riscos excessius».

Infern migratori a Calais, la frontera britànica en territori francès

EL PERIÓDICO viatja fins al canal de la Mànega, deu dies després del naufragi en què van morir 27 persones: «No ens queda cap més opció que intentar creuar el mar»

La proliferació de mesures de seguretat al port complica les perilloses travessies marítimes

El més llegit