Impacte europeu de l’acord alemany

L’acord de govern de la coalició alemanya socialdemòcrata-verd-liberal marcarà el futur de la Unió Europea (UE) durant els pròxims quatre anys. Alemanya, que concentra el 25% del PIB i el 19% de la població de la UE, determina l’orientació política europea i res es pot aprovar sense el recolzament o amb l’oposició alemanya. Així mateix, les mesures nacionals anunciades actuaran com a referència a la resta de la UE, com la pujada del 25% del salari mínim, la construcció amb diners públics de 100.000 pisos anuals, el fre a l’alça dels lloguers, la integració dels immigrants i el dret a vot a partir dels 16 anys. El nou Govern alemany, segons les 177 pàgines del pacte, promourà una integració europea més destacada per avançar cap a un «estat federal europeu», cosa que trenca la política de statu quo de la cancellera Angela Merkel. Algunes mesures, com adoptar les decisions de política exterior europea per majoria qualificada, requereixen reformar el Tractat de la UE. Altres mesures, com una llei electoral europea i reforçar la cooperació militar, es poden adoptar al marc actual. Però encara hi ha alguns frens: el tripartit condiciona completar la unió bancària europea i el seu sistema de garantia de dipòsits al sanejament previ dels balanços de tota la banca. El primer canvi immediat respecte a l’era Merkel serà substituir la contemporització per fermesa en vista de la deriva autoritària d’Hongria i Polònia. El tripartit urgeix a la Comissió Europea aplicar a Polònia i Hongria el reglament que condiciona l’ajuda europea al respecte de l’Estat de dret. El nou Govern alemany precisa que només aprovarà el fons de recuperació a aquests països si es donen les precondicions necessàries. Sobirania europea La «sobirania europea» és un dels «objectius clau» de la política exterior de la coalició, afirma el pròxim canceller alemany, Olaf Scholz. L’assumpció del Ministeri d’Afers Estrangers per la colíder verda, Annalena Baerbock, traslladarà a la UE una política exterior més basada en valors, amb posicions més fermes pel que fa a Rússia i la Xina. Això pot accentuar la tendència de la UE de caure en polítiques irrealistes d’objectius inabastables i amb seqüeles perjudicials per als interessos europeus. La paralització alemanya de l’autorització final del gasoducte rus Nord Stream 2 ha tornat a disparar el preu del gas, cosa que porta el preu de l’electricitat a nous rècords a la UE, inclosa Alemanya. Mentre Merkel va impulsar l’Acord Integral d’Inversions amb la Xina, el tripartit mantindrà paralitzada la ratificació i obre nous focus de tensió amb Pequín, alineant-se amb els EUA al recolzar «la participació rellevant del Taiwan democràtic en organitzacions internacionals». Això xoca amb la resolució 2578 de l’Assemblea General de l’ONU, que atorga a Pequín des de 1971 l’única representació internacional de la Xina. El programa d’inversions i transformació climàtica pactat reforçarà el pla verd de la Comissió Europea i pot servir d’esperó per a la resta dels Vint-i-set. L’abandonament vuit anys abans del previst del carbó per produir electricitat (27% del total) suposarà una pressió implícita per als països de l’est molt més dependents (75% a Polònia) i pot generar tensions. Tot i que Alemanya aconsegueixi el seu objectiu de produir el 80% de la llum de fonts renovables el 2030, continuarà depenent del gas i de l’energia nuclear importada de França per mantenir en marxa la seva economia, cosa que dificultarà que Berlín s’oposi al fet que la Comissió Europea inclogui el gas i l’energia nuclear al catàleg d’energies sostenibles, com reclamen França i altres països. L’11 de novembre el Govern de Merkel va demanar excloure l’energia nuclear d’aquest catàleg. El control del Ministeri de Finances alemany pel líder liberal, Christina Lindner, acèrrim defensor del rigor pressupostari, podria dificultar la reforma de les regles europees de dèficit i deute, indispensable per consolidar la recuperació postpandèmia i finançar la transformació verda de la UE, com reclamen França, Itàlia i Espanya. El pacte alemany inclou reinstaurar el fre constitucional al deute el 2023. Aquesta disposició restringeix l’endeutament anual al 0,35% del PIB, cosa que equival a 12.000 milions d’euros, molt lluny dels 50.000 milions anuals requerits per a la transformació verda pactada. Les necessitats alemanyes potser impulsen Lindner a acceptar més flexibilitat en el pacte estabilitat, atès el seu rebuig de pujar impostos.

El més llegit