Diari de bord (VI): El capità Haddock de l’Astral té males puces

«¿Existeix Déu? És clar que existeix, si no ¿què és el que dius quan et claves una martellada al dit?: ¡Déu meu! Doncs això...». Els circumloquis del capità Savvas solen tenir més substància del que sembla, sempre que un sigui capaç de desxifrar el seu castellà sense temps verbals. Però també et pot anomenar «babau», «ectoplasma», «filibuster» o «mercader d’alfombres» només amb mirar-te. Perquè Savvas és el capità Haddock d’aquest barco, el seu personatge més volàtil i de pel·lícula, capaç de cosir-te a improperis a la més petita indisciplina i, mitja hora després, abraçar-te amb el seu somriure oscat de corsari grec. Els seus canvis d’humor són el termòmetre emocional de l’Astral, que navega ara cap a l’estret de Sardenya sobre una mar impressionista delicadament plana. Savvas Kourepinis és originari de l’illa grega de Leros, al Dodecanès, a només 20 milles nàutiques de Turquia. El seu pare va ser pescador, abans d’obrir un restaurant, gestionat per la seva mare als fogons. «La primera vegada que vaig pilotar una barca estava encara a primària. Me’n vaig anar amb el meu germà a pescar calamars i, pel camí, se’ns va trencar un rem i no podíem tornar. Encara recordo la bronca del meu pare», rememora el capità de l’expedició d’Open Arms. De petit, manté, no tenia grans aspiracions. Va estudiar per a electricista i va aprendre mecànica, es va casar i va tenir un fill, i va acabar enrolant-se a la marina grega, on va servir durant set anys en les seves forces especials, una etapa de la que no parla, com si arrossegués secrets inconfessables. La primera vegada que va rescatar una pastera estava fent la mili. «En aquella època encara teníem permís de foc perquè els traficants anaven armats i viatjaven en llanxes ràpides. Ja llavors trobàvem molts cossos flotant a l’aigua», diu una nit de lluna plena al·ludint als primers anys d’aquest segle. «La gent de les illes ha patit molt i tendeix a ser amable amb els refugiats. Pot ser que no els agradin al matí, però a la nit els porten un plat de menjar». De vegades, no obstant, la pressió és immensa i, amb ella, arriben els recels. «Leros té 9.000 habitants, però el 2015 va arribar a tenir 14.000 immigrants dormint als carrers i al port. Imagina-t’ho». Aquest matí Savvas s’ha despertat content. Ha pujat al pont de comandament cap a les vuit del matí, s’ha cargolat un dels seus inseparables cigarrets i ha tirat la canya per veure si alguna tonyina es creua al seu ham. Però no sempre està igual de radiant. Hi ha dies que passa hores taciturn, sense dir una paraula i emfatitzant els seus silencis amb una irresistible teatralitat, com el dia que es va avariar l’Astral i es donava literalment cops de cap contra el seient del timoner mirant d’entendre què havia passat. Altres vegades, la seva irascible tosquedat talla com un ganivet. «No parlis. Si t’escolto i parles, baixes» o «¿puc fer alguna cosa? A mi no em preguntis res, si vols ho fas, si vols no ho fas». A diferència del capità Haddock, Savvas no beu. Almenys, quan està de missió, i en porta dotzenes a l’esquena amb Open Arms. Primer com a mariner, després com a mecànic i ara com a capità. El 2016, després de treballar a Lesbos amb Metges sense Fronteres, el va trucar un dia Óscar Camps, el fundador de l’oenagé de Badalona. «Necessitem bojos que puguin navegar, em va dir. I el primer dia, a 40 milles de Lampedusa, vam patir una apagada total en plena nit», recorda entre rialles. Adrenalina i ajudar En aquella primera missió a bord de l’Astral van acabar rescatant, durant 15 dies, diverses pasteres per jornada. «Ho faig per l’adrenalina i perquè m’agrada ajudar. No deixo que m’afectin els moments més durs». Savvas n’acumula una infinitat gravats a la retina. Com la imatge d’aquell nen rescatat que no deixava de mirar per la coberta esperant que la seva mare i la seva germana reapareguessin després d’haver-se ofegat al Mediterrani. «Jo entenc que els països reforcin les seves fronteres o els seus efectius marítims, però no poden deixar que la gent es mori al mar. La política europea és una merda», afirma el capità de l’Astral. «El nostre primer món explota el continent africà. Ens emportem el seu combustible, els seus minerals i els tirem les escombraries, però després no volem que la seva gent vingui. Som bastant hipòcrites», diu torçant el gest mentre encén un altre cigarret. «¿Fins quan hem de salvar-los la vida 300 bojos? Perquè som pocs, per més que molta gent ens ajudi des de casa. Cal donar-li ja una solució al problema, i aquesta solució no passa per tancar els ports, sinó per invertir en el desenvolupament dels seus països d’origen». Quan l’Astral torni a casa, Savvas seguirà al barco. Viu des de fa anys al port de Badalona. El veuran caminant per allà amb la seva barba clara i la seva cara de Mortadelo, malparlant llamps i centelles i repetint-se a si mateix: «En vam perdre un, però en vam rescatar 50».

Diari de bord (VI): El capità Haddock de l’Astral té males puces

Savvas Koupernis és un dels membres més antics d’Open Arms i el timoner d’un barco que arribarà diumenge a la zona dels rescats

El més llegit