Diari de bord (III): Les dones expatriades de l’‘Astral’

Caterina Ciufegni no oblida les històries de les persones que ha conegut en els rescats. D’aquell noi africà que va veure morir torturat el seu amic en un centre d’internament libi. De la dona camerunesa que va ser violada mentre esperava per embarcar-se en una pastera. Dels sirians o afganesos que van sobreviure a l’incendi en el camp de refugiats grec de Mória. «Quan el barco aconsegueix desembarcar, la gent esclata de felicitat, ens abracem i ho celebrem, però jo penso en tot el que els queda per endavant, que no serà fàcil, que el seu camí no ha fet més que començar... I aquesta és potser la part més difícil d’aquest treball», diu aquesta doctora italiana de 37 anys que porta gairebé una dècada vivint a Berlín. Com molts dels tripulants de l’‘Astral’ d’Open Arms, atracat des de dilluns a Maó per una avaria mecànica que el va obligar a canviar de rumb quan es dirigia al Mediterrani central per realitzar tasques de salvament marítim, Caterina ha viscut part de la seva vida com a immigrant lluny de la seva terra toscana. O com a mínim com a expatriada. Per més que sigui conscient dels privilegis que li concedeix el seu passaport europeu i el color de la seva pell. Ella va marxar a Berlín per acabar el MIR sense parlar una paraula d’alemany. Va aprendre la llengua i va trobar feina en un hospital. Però va acabar cremada per unes jornades de més de 12 hores que no li deixaven prou temps per aprendre. Llavors, Mateo Salvini era ministre de l’Interior d’Itàlia, l’home que va blindar les seves fronteres, va tancar els ports i va declarar la guerra a la migració irregular. «Com a italiana em sentia molt responsable del que estava passant al Mediterrani. Jo no era activista ni estava posada en política, però va ser la meva manera de comprometre’m», diu ara Caterina, una de les tres dones voluntàries de l’‘Astral’, la tripulació de les quals es completa amb set homes més. Va deixar enrere la seva feina el 2019 i es va embarcar en cinc missions amb l’oenagé alemanya Sea Eye i la francesa SOS Mediterranée, que igual com Open Arms, es dediquen a rescatar persones en aigües internacionals del Mediterrani. En les pauses se n’anava a Lesbos o Tessalònica per atendre els refugiats a terra. «M’ha obert els ulls» «M’ha canviat molt la vida. He sortit del meu jardí i la meva zona de confort i m’ha obert els ulls. I pel camí, he retrobat el meu propòsit vital», diu al menjador de l’‘Astral’, on les hores de pausa al port comencen a pesar. Andrea Merino ha fet el camí de la inversa. Va tornar a Barcelona just abans de la pandèmia després de dues dècades vivint a París i Londres, on va treballar al sector turístic. Amant del mar des de sempre, en va aprendre els rudiments empleada als ferris de Balearia i en iots d’esbarjo, una experiència que li ha servit per embarcar-se per primera vegada com a marinera en l’‘Astral’. Com el gruix de la tripulació, tampoc ve del món de l’activisme. «La immigració és un tema complex, però Open Arms fa un treball necessari i em sento afortunada de poder involucrar-me en el que crec», afirma mentre els mecànics treuen amb una grua la caixa reductora del barco per arreglar-la al taller. La seva experiència com a expatriada l’ha ajudat a empatitzar amb l’altre. «Al Regne Unit sí que vaig sentir un tracte diferent per ser estrangera, però al final sempre vaig trobar algú disposat a ajudar-me. Aquesta experiència t’ensenya a entendre, que més enllà de les nostres circumstàncies, tots som iguals». «Des de casa teva és molt fàcil jutjar» Des que va tornar a casa, l’Andrea treballa en una fundació que ajuda els malalts terminals i crònics. «A la gent que critica els immigrants, els diria que s’embarquin o se’n vagin a una frontera per posar-se a la pell de l’altre. Des de casa teva és molt fàcil jutjar. Però el cert és que hi ha un problema i necessita solucions». El més imminent per a l’‘Astral’ són les pasteres i cayucos a la deriva que, si es creuen al seu camí, hauran de rescatar socorristes com Ana Squarza, una uruguaiana de 39 anys. Fervent admiradora de Pepe Mújica, qui passa per ser una de les consciències vives del món, va arribar a Barcelona amb la seva parella el 2019 amb ganes de conèixer la riquesa multicultural que escasseja a Montevideo. Va treballar de cuinera i socorrista, una feina que la va fer connectar amb l’entorn d’Open Arms, una oenagé nascuda inicialment com a empresa de ‘guardavides’, com anomenen els uruguaians al socorrisme. «Tot ésser humà té dret a buscar una vida millor, a tenir altres experiències i viure en llocs diferents d’on va néixer», diu l’Ana després de passar part del matí fent exercici al port. «No pot ser que només la gent amb diners pugui travessar les fronteres amb llibertat. Això s’ha d’acabar».

Diari de bord (III): Les dones expatriades de l’‘Astral’

EL PERIÓDICO s’embarca amb Open Arms i navegarà en el barco ‘Astral’ durant 10 dies a la recerca de persones a la deriva al mig del Mediterrani

Tres tripulants de l’embarcació reflexionen sobre els motius que les van portar a embarcar-se com a voluntàries a la missió de salvament marítim

El més llegit