«Atroces ciudadelas sucias y derramadas/ de viviendas como hongos; latones, bolsas, zanjas/ hundidas por las lluvias, mordidas por los vientos». El 1957, Raúl González Tuñón va escriure el seu poema ‘Villa amargura’ per retratar les zones pauperitzades d’un país on la pobresa era inferior al 8% i provocava indignació. Aquesta xifra s’ha multiplicat per més de cinc al caliu de successives crisis, i ja no escandalitza tant. La fam afecta tant les anomenades «vila misèria», com es coneix l’univers de barraques que s’han disseminat per tot el territori argentí, que no hi ha temps per pensar en les eleccions. La ciutat de Buenos Aires té 36 assentaments marginals. Els seus sostres de xapa rovellada, la marca d’un abandonament congènit, refuten les aspiracions europeïtzants de la capital.