Crisi migratòria Els punts calents de les fronteres europees

La situació s’agreuja a les fronteres bielorusses amb Polònia i Lituània. La gana, el fred i el cansament són una realitat diària per als migrants, majoritàriament iraquians, llançats per les tropes del règim d’Aleksandr Lukaixenko cap a les fronteres exteriors europees des de fa unes setmanes. Centenars s’acumulen ara a les fredes zones boscoses que separen Bielorússia de Polònia per la impossibilitat de passar a l’altra banda. Aquesta és l’última i més apressant crisi humanitària a les fronteres europees, però són diversos els punts calents als marges d’Europea. Segons el càlcul més recent de l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), el 2020 hi havia al món aproximadament 281 milions de migrants internacionals, una xifra equivalent al 3,6% de la població mundial. Globalment, el nombre estimat de migrants internacionals ha augmentat en les últimes cinc dècades, i la majoria emigren cap a Europa. El Vell Continent ha acollit fins al 2020 al voltant de 87 milions de migrants, i molts ho fan a través de fluxos il·legals de migració. Abans de la crisi dels refugiats del 2015 a Europa, només tres països havien aixecat tanques a les fronteres exteriors per evitar l’arribada de migrants i refugiats al seu territori: Espanya (la instal·lació es va acabar el 2005 i es va ampliar el 2009), Grècia (acabada el 2012) i Bulgària (en resposta a l’actuació grega, acabada el 2014). Avui dia, deu estats membres (Espanya, Grècia, Hongria, Bulgària, Àustria, Eslovènia, Polònia, Letònia, Estònia i Lituània) han construït o reforçat els seus murs fronterers per frenar el pas de persones migrants. Bielorússia Tant Polònia com la UE i l’Aliança Atlàntica han assegurat que el règim d’Aleksandr Lukaixenko ha orquestrat la tensa situació que des del setembre està tenint lloc a la frontera amb Bielorússia. Segons el seu argument, entre 2.000 i 5.000 persones han sigut empeses cap a les fronteres polonesa i lituana pel Govern de Minsk, en resposta al suport europeu a la perseguida oposició bielorussa i per haver impulsat sancions al seu règim per la repressió amb què va silenciar les massives protestes del 2020. Aquests migrants, majoritàriament procedents de zones en conflicte del Pròxim Orient, continuen retinguts pel ferri fre imposat per l’Executiu polonès. Les dures condicions en què es troben els migrants a les zones boscoses on estan atrapats i els enfrontaments amb les forces de seguretat ja han causat la mort d’almenys vuit migrants. Espanya A Ceuta i Melilla les tanques escenifiquen la frontera sud europea i amb els seus filferros punxants recorden que no tothom és apte per entrar a Europa. Espanya és un dels països pioners a haver instal·lat separacions físiques a tall de frontera per mirar d’aturar el potent flux migratori procedent del nord de l’Àfrica. El Ministeri de l’Interior va invertir entre el 2019 i el 2020 un total de 32,7 milions d’euros per eliminar les concertines i instal·lar al seu lloc barrots semicirculars amb forma de pinta. Les costes andaluses i canàries escenifiquen un altre tipus de drama migratori, el de les pasteres i caiucs. Cada any milers de migrants es juguen la vida al mar amb l’esperança d’arribar al Vell Continent. Fa uns anys aquests viatges amb barcassa es concentraven en les èpoques de bon temps com la primavera i l’estiu, en què les possibilitats de sobreviure a l’odissea eren més grans. Ara, cada vegada tenen lloc en altres èpoques de l’any per mirar de comptar amb el factor sorpresa i aconseguir arribar a terra. Els migrants arribats a Espanya per via il·legal entre l’1 de gener i el 30 de setembre del 2021 sumen 28.729, un 51% més que en el mateix període de l’any passat, quan es van comptabilitzar 19.024 entrades, segons es recull en el balanç publicat pel Ministeri de l’Interior. Itàlia Itàlia és un cas semblant a l’espanyol, però els seus més de 7.000 quilòmetres de costa i el fet de no comptar amb cap tros de terra (que no sigui una illa) al continent africà la diferencien d’Espanya per no tenir cap frontera física. El principal flux migratori que afecta el país alpí és el que transcorre per via marítima principalment des de Tunísia cap a les illes de Sicília i Lampedusa, una de les illes Pelàgiques del Mediterrani. Des que va començar l’any han desembarcat a Itàlia 56.618 migrants, gairebé 20.000 més que el passat. Grècia i Turquia Després d’anunciar Turquia, el febrer del 2020, que trencava els acords amb la UE i que ja no acceptaria la devolució de migrants procedents de l’Egeu, i per tant que permetria el pas de migrants i sol·licitants d’asil cap a Europa, desenes de milers de persones van intentar travessar la frontera terrestre de Grècia a la regió d’Evros. Grècia va reaccionar enviant forces frontereres que van utilitzar gas lacrimogen, canons d’aigua i bales de plàstic contra els qui intentaven creuar. Segons testimonis recollits per Amnistia Internacional, aquestes forces van cometre múltiples abusos, com l’ús excessiu de la força, pallisses, ús de munició real, detenció il·legítima i devolucions il·legals sistemàtiques a Turquia, que van desembocar en la mort d’almenys dos homes i la desaparició d’una dona. Les autoritats van negar sistemàticament aquestes pràctiques. El flux migratori no es redueix només a aquesta frontera terrestre, on l’agost d’aquest any les autoritats gregues van acabar de construir un mur fronterer que pretén tenir més de 220 quilòmetres per fer efectiva la separació amb Turquia, sinó que la república hel·lena rep a més multitud de barcasses en algunes de les seves illes, principalment a Lesbos i Samos. Xipre i Malta Espanya, Itàlia, Grècia, Xipre i Malta conformen el grup conegut com Med5 i són els principals receptors de migrants per via marítima d’Europa. La seva proximitat amb el continent africà les fan especialment atractives per a les màfies i els migrants que miren d’arribar a les seves platges amb cayucos i pasteres. Actualment, l’illa mediterrània de Xipre és el país europeu amb més sol·licitants d’asil en relació amb la seva població: només el 2020 va registrar 7.000 sol·licituds d’asil, vuit vegades més que les registrades a França. Malta, per la seva banda, rep part del trànsit de migrants irregulars de la ruta que connecta el nord de l’Àfrica amb Sicília. Els Balcans La ruta dels Balcans ha sigut des de fa temps l’única opció d’entrar a Europa Central per a molts refugiats sirians, afganesos i iraquians que davant la impossibilitat de demanar asil i les dificultats econòmiques van optar per aquesta perillosa ruta entre diversos països, que s’ha convertit en un laberint sense sortides on les agressions per part de les forces de seguretat queden impunes. La ruta entre Albània, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Eslovènia, Grècia, Turquia, Macedònia del Nord, Montenegro i Sèrbia s’han convertit per a molts migrants en l’única porta cap a Europa. L’increment de la vigilància a les fronteres extracomunitàries d’Hongria i Croàcia va desviar cap a Romania el flux de migrants, tot i que molts queden encallats pel camí a Bòsnia i Hercegovina davant els bloquejos exercits per les forces de seguretat croates. Segons dades de la policia fronterera romanesa, els primers sis mesos del 2021 8.758 migrants van ser identificats mirant de travessar il·legalment les fronteres, és a dir, un 200% més que en el mateix període del 2020.

Crisi migratòria Els punts calents de les fronteres europees

L’estratègia de Bielorússia de fer servir els migrants com arma per desestabilitzar els països fronterers europeus torna a obrir el debat sobre la protecció de les fronteres exteriors de la UE

El més llegit