Madrid-Rabat-Alger: un vell i delicat joc d’equilibrisme

Algèria va trencar relacions diplomàtiques amb el Marroc l’agost passat al·legant una sèrie de greuges amb un teló de fons que és la llarga disputa per la sobirania del Sàhara Occidental. El primer efecte tangible d’aquesta crisi va ser la decisió d’Alger de tancar l’aixeta que permet l’arribada de gas a Espanya a través del Marroc. A més de les conseqüències energètiques, que van portar d’urgència a Algèria el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, per mirar de garantir-ne el subministrament, hi ha més variables que col·loquen el nostre país en una situació delicada. El complex entramat de relacions entre Madrid, Rabat i Alger obliga Espanya a un fi exercici de malabarisme polític per no fer enfadar cap dels dos veïns mediterranis, coincideixen Bernabé López García, catedràtic honorari de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) d’estudis àrabs i islàmics, i Itxaso Domínguez, coordinadora de Nord de l’Àfrica i el Pròxim Orient de la Fundació Alternatives. «És un equilibrisme antic. Aquest destí s’arrossega des de la Transició. Quan es fa una visita d’Estat a un es mira de reüll el que pensa l’altre», afirma López García. Precisament, un dels dilemes de la política exterior espanyola és que té un «marge de maniobra limitadíssim» respecte a dos països enfrontats que són essencials per garantir la seguretat i l’estabilitat regional, reflexiona Domínguez, que aporta una clau domèstica per interpretar la bel·ligerància del Marroc i Algèria. «Es vol desviar l’atenció de les seves situacions internes». En tot cas, assenyala que el Marroc ha limitat l’escàs marge que tenia Espanya en la qüestió del Sàhara Occidental i ha deixat clar qui porta la veu cantant en la relació. «Ha mostrat una política exterior molt més assertiva, i Espanya n’és la principal víctima». En aquest context ¿què convé fer i què caldria evitar? López García defensa que Espanya mantingui una posició independent fent valer el seu paper de país europeu, mentre que l’analista de la Fundació Alternatives adverteix que el Marroc és cada vegada més intolerant davant qualsevol tipus d’«intervencionisme» que qüestioni la seva sobirania. En el cas d’Algèria seria una equivocació immiscir-se en les seves qüestions domèstiques. L’error Ghali Tots dos estan d’acord que va ser un error acollir en secret el líder del Front Polisario, Brahim Ghali, tot i que fos per raons humanitàries. Rabat ho va interpretar com un afront i va forçar una crisi migratòria sense precedents. Si el Marroc dona ara mostres de distensió amb Espanya és precisament pel seu enfrontament amb Algèria, que continua pressionant en la qüestió del Sàhara. «Alger planteja converses entre el Front Polisario i el Marroc. Això podria estar bé si el Front Polisario no fos un instrument d’Algèria. Espanya es troba entre l’espasa i la paret», resumeix el catedràtic emèrit de la UAM. El tauler de les relacions amb els dos països seria incomplet sense dibuixar la rivalitat per l’hegemonia més enllà de la regió del Magrib. El que es juga és el control del continent africà i Rabat va guanyant la partida de llarg. «El Marroc està agafant la davantera al continent africà i també a Europa, erosionant la nostra influència i marginant qüestions fonamentals com la del Sàhara Occidental, que és un territori colonitzat», detalla Domínguez. Si Rabat aspira a exercir el paper d’interlocutor entre l’Àfrica i Europa, Alger es limita a un lideratge purament polític, remarca Bernabé López matisant, no obstant, que el seu discurs de campió en la defensa dels drets i llibertats a l’Àfrica «a més de mentider, està buit». La cortesia distant de Felip VI En la relació actual amb el Marroc hi ha també elements que han canviat. Alguns lamenten haver perdut la vàlvula de seguretat que s’activava quan el rei Joan Carles despenjava el telèfon per parlar amb Mohamed VI i desactivar una crisi, però d’altres saluden que el Govern en deixi al marge la monarquia. «Ara les crisis tenen altres camins per resoldre’s», remarca López García. «A Felip VI entrar en una relació com la que tenia el seu pare amb el Marroc pot costar-li car, i per això, si no fredor, sí que hi ha hagut una cortesia distant que ha impedit picades d’ullet entre les dues institucions», explica l’arabista. Altres actors amb interessos a la regió, com França, han apostat per enfortir la seva relació amb el Marroc per tenir accés a la resta de l’Àfrica. Una cosa que no s’ha de perdre de vista per entendre l’estratègia dels diferents països europeus, adverteix Domínguez. Finalment, l’investigador de l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègics (IRIS, per les seves sigles en francès) Brahim Oumansour, estima que el Marroc i Algèria són conscients que augmentar l’escalada de tensió seria mal vista per la comunitat internacional i augura certa «contenció». «La inestabilitat a Líbia i, sobretot, al Sahel exerceix molta pressió sobre tots dos. Algèria i el Marroc són dos països pivot de la regió i socis clau per a les potències internacionals en la lluita contra el terrorisme i el crim organitzat», apunta en una recent entrevista de l’IRIS.

Madrid-Rabat-Alger: un vell i delicat joc d’equilibrisme

Un dels dilemes de la política exterior espanyola és el seu escàs marge de maniobra davant dos països clau del Magrib per garantir la seguretat, el subministrament energètic i el control dels fluxos migratoris

Els analistes creuen que Espanya ha de jugar la carta de la seva condició de país europeu i que el Marroc i Algèria es mostren bel·ligerants quan volen desviar l’atenció dels seus problemes domèstics

El més llegit