Tambors de guerra a l’estret de Formosa

Acumula ja set dècades el trencaclosques de Taiwan, sobirà però ignorat pel món, exercint una independència que no pot declarar. Segueix en un estat transitori l’illa de 23 milions d’habitants, un país de fet que no de dret, davant la declinant paciència xinesa per una reunificació que culminaria la travessia al desert. Rellevarà els Estats Units a la cúspide econòmica en menys d’una dècada, estendrà la seva influència en el globus i potser fins i tot acabaran els seus pertinaços ridículs futbolístics, però no enterrarà el fosc segle i mig de colonialisme europeu, imperialisme japonès i altres humiliacions sense Taiwan a la seva falda. La reunificació és tan ineludible com ho va ser l’alemanya i ho serà la coreana. Falta saber quan i com. El desenllaç ideal passava per la democratització de la Xina però la salut de ferro del Partit Comunista obliga a pensar en altres escenaris encara desconeguts. L’únic segur és la urgència xinesa. El seu president, Xi Jinping, ha aclarit que el problema no pot delegar-se a posteriors generacions i a Pequín es pensa en el 2049 com a límit, quan es complirà el centenari de la fundació de la república. Els tambors de guerra han tornat aquests dies a l’estret de Formosa després dels 150 vols d’avions xinesos de principis d’octubre sobre la zona d’exclusió aèria taiwanesa. Les explicacions a aquest frenesí són variades. Potser va voler recordar-li a Taiwan les línies vermelles que no ha de traspassar o només era una exhibició militarista en les vacances nacionals. «Van influir molts factors però va ser especialment un missatge de força no només a Taiwan sinó al Canadà, Austràlia, els Estats Units o França per remarcar que no renunciarà al seu compromís de reunificació», jutja Xulio Ríos, director de l’Observatori de Política Xinesa. Taipei ha definit la tensió actual com la pitjor en 40 anys i ha vaticinat una possible invasió en un lustre mentre el president nord-americà, Joe Biden, va semblar jubilar l’«ambigüitat estratègica» comprometent-se la seva defensa d’un atac xinès. Acostumats a les amenaces La premsa aventura un horitzó bèl·lic, però és recomanable l’assossec perquè a tots els beneficia el globus inflat. Col·loca Taiwan a les portades globals, atrau les simpaties globals i apuntala el seu govern sobiranista. Els Estats Units accentuen el relat de l’ogre xinès que amenaça el món lliure i justifiquen els pressupostos desorbitats de defensa i el seu gir al Pacífic. I la Xina satisfà l’audiència nacionalista. Els anuncis d’invasions no són rars. A principis del mil·lenni s’especulava amb l’atac xinès en una dècada i Taipei el va tornar a anunciar el 2013 per a set anys més tard. Les crisis, habituals quan governa el Partit Democràtic Progressista, fa temps que van deixar d’alterar els taiwanesos. Només un 18% veu possible una guerra en la pròxima dècada, segons una recent enquesta del ‘think tank’ Intelligentsia Taipei. «Estem massa acostumats a les amenaces militars xineses. Han format part de la nostra vida diària durant dècades i, tot i que aquesta vegada van arribar a les portades, ràpidament van ser rellevades per les xafarderies de celebritats i altres notícies d’entreteniment», revela Brian Hioe, escriptor i comentarista polític, des de Taipei. La via xinesa passa per convèncer els taiwanesos que sota la seva capa seran més pròspers i feliços. Ni tan sols en els temps més aspres ha traspassat les línies vermelles que dispararien l’hostilitat taiwanesa i arruïnarien la tornada amistosa. La seducció no és la millor via, sinó l’única. Les bombes no resoldrien el problema sinó que l’allargarien durant generacions i entre els defectes del Govern xinès no es compta la idiotesa. L’enfonsament del Kuomintang Passa que la Xina la frustren tantes galanteries estèrils i la conquesta de la dama sembla llunyana. La rotació bipartidista al Govern taiwanès comprenia el sobiranista Partit Democràtic Progressista (PDP), derrotat quan es preocupava només d’irritar la Xina i descuidava l’economia, i el Kuomintang (KMT), al qual penalitzava l’electorat quan jutjava excessiva la seva sintonia amb Pequín. La Xina confiava a aprofitar els mandats d’aquest per oliar la reunificació però l’alternança s’ha aturat perquè el PDP apunta a hegemònic després de dos mandats i un més que probable tercer mentre el KMT està enfonsat en una crisi d’identitat que l’ha relegat a la tercera posició a les últimes enquestes. La situació és delicada per a la Xina. La passivitat davant les interferències nord-americanes i els desaires taiwanesos suggeririen un minvat interès per la reunificació però els cops de puny a la taula arruïnen el seu festeig. «El més intel·ligent és enfortir els partits afins a través de la col·laboració econòmica i això exclou les demostracions de força militar. Si això ajuda els seus rivals a l’illa, està clar que no és la solució correcta, per més que acontenti momentàniament l’opinió pública pròpia. La Xina està fent un gran favor a Tsai Ing-wen (presidenta taiwanesa). Haurien de deixar els avions a l’aeroport», afegeix Ríos. El perill per a la Xina és que la crisi del KMT passi de conjuntural a estructural i la tensió a l’estret no estimula la seva recuperació. No s’entreveu més recepta que la paciència i la prudència per trobar la solució d’un problema que no sembla més pròxima avui que quan els nacionalistes es van refugiar a l’illa després de perdre la guerra civil.

Tambors de guerra a l’estret de Formosa

La tensió entre la Xina i Taiwan ha augmentat les últimes setmanes després dels 150 vols d’avions militars sobre la zona d’exclusió aèria.

La debilitat creixent del partit Kuomintang, afí a Pequín, allunya les opcions de Xi d’influir a l’illa a favor de la reunificació.

El més llegit